Hi havia molta pau, en la calma del camp, el temps s'eixamplava i ens hi cabien moltes coses. La pluja anava i venia, però poc a poc, sense imposar-se.
Els ulls se'm feien petits per abastar tanta placidesa i tanta harmonia.
Temps era temps
que m'agradava pujar sobre un núvol.
Era un temps de núvols blancs,
suaus, flonjos, còmodes i consistents.
Ara els núvols s'han fet estantissos,
es desfant entre els dits,
es desfan entre sentiments.
Ja no permeten viatjar en ells.
Ara, em cal tocar de peus a terra, sempre.
Hi ha terres boniques per recórrer.
La meva, també.
