Miro el color del paisatge d'hivern, i aquestes flors d'avellaner no se'n desdiuen pas, sembla que el copien tan exactament com saben, alegrement han pres una mica del torrat suau dels prats, el color pàlid de les branques dels arbres despullats, de les fulles seques caigudes, de les parets de pedra.
Discretament ballen amb una mica de vent, ara que poden fer-ho.
Tot és efímer, però les avellanes sortiran quan sigui estiu.
Sembla que ja tot em sigui igual, que ja res no importi. Res més que mirar com tremolen amb el vent i pensar com s'ho faran per convertir aquest ament llarg i lleuger en avellanes plenes i rodones.
