Unes cadires de boga ben curioses, per apalancar-s'hi bé... d'un cancell d'una casa de Piera.
No trauré mai la cadira del meu costat.
Encara que sovint hi segui sola i la vegi buida.
No la trauré, no la trauré pas.
Fins i tot buida em fa companyia.
Perquè ella sap mirar-me amb els teus ulls,
i fins i tot sap quines paraules s'han de dir per ser refugi.
Per ser refugi i força i privilegi i regal.
