Cal baixar, a vegades, vora el riu.
No n'hi ha prou de mirar-lo des del pont, de veure com es beu la llum i com ens la retorna ni de mirar els ànecs que s'hi gronxen plàcidament. Baixo al riu, vora el safareig, no pas com hi baixaven les dones carregades de roba, per rentar-la amb la fredor de l'aigua, sinó com si volgués endur-me'l a casa, dins dels ulls, dins del mòbil. Podem fer-ho, la imatge es guarda sola, només em cal recordar tota la resta: la remor de l'aigua, l'olor de paisatge humit, la fresqueta de l'aire suau de la tarda a la pell, l'herba verda o seca, el fangueig permanent a terra pel lloc on s’escapa l'aigua del safareig.
Retenir-ho amb calma, col·leccionar-ho tot: pobles, safarejos i sobretot moments.
