Volia descansar una estona en un prat que hi ha al darrere de l'ermita. El recordava més llarg i més ample, i no ho és. És un bonic bocinet de prat envoltat de bosc per tot arreu, tret del costat de l'ermita.
Però hi era ella, asseguda i contemplativa. Allà al bell mig, de cara al bosc. No m'hi vaig quedar, per no molestar. Ella havia arribat primer. Però des d'un bon tros lluny, si que me la vaig mirar per intentar endevinar què hi feia i com estava. Vaig connectar totes els antenes.
Estava en calma, buscant la placidesa perduda en una trista història. S'estava adonant de com podia estar bé amb ella mateixa. Sense més, bé, sí, amb la natura per companya. Les margarides no se la miraven pas, es bastaven a elles mateixes. "Està bé, ho aprenc, així mateix." es va prometre.
