Torratxa

Quedar-se mirant el cel 

o contemplant les plantes, 

segurs que la comoditat

la portem a l'ànima.

De vegades connectem

d'altres ens aïllem

i la presència o l'absència

només ens ressonen al cor.

Estimar no té cap límit.

Cards

No semblen buits, ni secs, 

són com una nova flor 

de colors torrats 

que llueixen al sol.

Lluna plena d'agost a Llançà

Camí de llum que m'enfila fins la lluna.

La nit és clara i el mar encara és blau.

Caminants de nit

els peus a terra 

i el cor al cel.

Camí de ronda

Les branques quietes, sense un alè de vent,

el cel cobert de núvols, en un dia plàcid.

I jo segueixo les teves petjades, lentament,

com si fossin dibuixades  sobre el camí.

Cada onada t'acosta,

cada escull et crida

cada reflex du el teu nom.

I tu, el mar i jo i el camí que el voreja.

Doll

Poso les mans dins l'aigua, un bon remei per la calor.

Sento les teves mans als meus cabells, calmen la set. 

 

Gel en una ampolla

Faig que es formin petits icebergs dins d'una ampolla.

Primer  només el gel, ben sòlid, com el cos.

Després l'aigua líquida que el fa surar, com l'amor

Finalment s'uneixen i queda només aigua ben freda

per calmar la set i sentir-nos sadollats.  

Relats d'estiu de la Carme. Agost: pintures rupestres de El Cogul

Reproducció  de les pintures d'El Cogul a Les Garrigues. 

Trobada al seu centre d'interpretació.

Els originals, molt malmesos, pel maltracte de la gent, abans que protegissin el lloc i el tanquessin.

Hi han participat:

1.- Artur

2.- Sa lluna

3.- Sean

4.-McAbeu

5.- Núria

El meu conte:

L'Eloi havia quedat amb els seus amics per anar al jugar al bosc i quan es van trobar van decidir que s'estimaven més anar al jugar a futbol. L'Eloi no podia fer res contra la majoria, però sí que podia anar sol al bosc. Per estrany que sembli, no li agradava gens jugar a futbol.

Feia dies que volia anar a la cova amagada. En deien així perquè uns boixos i una esbarzers en tapaven  l'entrada.  Era una cova molt petita, però tenia un forat petit al fons que l'Eloi tenia la mania que es podia fer gros, que estava tapat només amb fang.  I va agafar unes eines i va picar fins que el fang es va desfer i va caure.  S'hi va ficar i es va arrossegar per un corredor estret, al final hi havia un cova tan petita com la de l'entrada amb unes pintures antigues.

Molt emocionat, va tornar a sortir amb ganes d'explicar-ho a tothom i quan va ser a l'entrada de la cova va veure unes petjades petites, com de nen, que li semblava que abans  no hi eren, les va seguir, bosc endins, com més caminava, veia que tot el paisatge anava canviant, la vegetació més exuberant, els rierols més cabalosos i va arribar a la cova gran i va veure el nen que havia deixat les petjades, vestit amb una pell d'animal.

- Ei! Tu! Com et dius? On vas vestit així?

El nen és va girar, va fer uns ulls com unes taronges i va contestar amb una llengua incomprensible. Va cridar, el va tocar, sobretot la roba i la gorra de visera que duia. Se la va posar content com un gínjol i mentrestant sortien de la cova tres persones més, tots vestits amb pells, tots parlant de manera incomprensible. 

Van ser amables amb ell i el van convidar a sopar a la vora del foc, herbes i arrels collides del bosc i conill a la brasa... 

No es menja malament a la prehistòria...  

Però com ho faria per tornar a casa?

Espiadimonis

 Com un exèrcit

minúscul, blau i negre.

mengen mosquits.

Conte a l'Espai Cràter

Baixem. Les restes d'un antic cràter ens acullen. L'espai cràter és interessant, hi ha moltes informacions i moltes activitats interactives per fer, però jo  miro sobretot la paret que resta de l'antic cràter. Penso que  és una sort que el volcà estigui ben inactiu, des de fa segles, sinó seria molt perillós. I al mateix temps sento recança pel volcà. La projecció de  colors i moviment ens explica tots els diferents materials de la paret i com funcionen les erupcions i veiem la lava projectada que baixa, lenta i espessa per la paret de roca volcànica. 

Quan tot s'apaga, surt un núvol de  fum que fa un so com un sospir. Tothom queda sorprès. Li pregunto al guia com ho fan això i contesta: no ho sé, això no ha passat mai. No forma part de l'espectacle.

El volcà mort i apagat, ha sospirat de veritat.

Pel camí de darrere

A l'amic Climent,  in memòriam:

Has passat pel carrer del darrere,

has marxat per sempre, sense que et veiés ningú.

Com eres tu, discret i reclòs, 

com has viscut, has volgut morir.

No t'hem vist marxar,

no hi ha hagut comiat,

ens queda, per sempre, la teva generositat, 

el teu afecte, la teva disponibilitat, el teu record.

Només puc dir-te,  i sé que no soc pas l'única, 

i que tots els amics ho compartiran:

mentre jo visqui,  tu viuràs amb mi.

Escletxa de llum

Totes les persianes, de totes les sales,  estaven abaixades, però separades dels balcons i finestrals per les baranes o les barres posades expressament per fer aquesta funció.  La claror de les sales era molt agradable i suficient per a poder gaudir dels dibuixos i les pintures. 

Els meus ulls, però, se n'apartaven sense adonar-me'n,  buscant les escetxes de llum que venien del pati o del carrer.

Escletxes de llum que, a mi em semblava, que emmarcaven universos.

Pati blau de la Fundació Mascort a Torroella de Montgrí

No hi cabien més coses en aquell pati blau.

Jo l'havia anat omplint, omplint i omplint per dissimular la teva absència. 

Ben inútilment, el color blau, sempre cridava el teu nom.

Balcó

L'Èlia, quan anava a casa de la seva germana, es delia per aquell balcó, li agradava l'ombra de la persiana i li agradava mirar el carrer i els vianants i el tràfec dels botiguers i de resquitllada la plaça. Aquí voldria viure jo, pensava sempre.

Ella, però, vivia en un petit nucli apartat del poble, on hi havia una masia, una teuleria, un bar i cinc habitatges. Dos dels quals pertanyien a la seva família i hi vivien tot l'any els altres eren de lloguer, de vacances.  

L'Èlia portava el bar, servia refrescos, i algunes coses de menjar, sobretot pels treballadors de la bòbila, però també pels passants, pels excursionistes, pels estiuejants.

A ella no li agradava gens viure allà i encara menys servir al bar tot el sant dia, s'hi avorria i sempre veia les mateixes cares i sentia les mateixes paraules. El seu pare treballava a la bòbila i la mare s’ocupava de la casa, del menjar, de l'hort i de tenir cura de l’àvia. El seu germà estudiava, la seva germana gran s'havia casat amb un estiuejant de ciutat i només ella podia mantenir el bar obert. I li havien dit sempre que aquell bar era necessari, tant per la família com pels treballadors.

Els seus pares l'havien educat i malgrat que l'havien cuidat molt bé,  l'havien educat com una noia que havia de tenir cura de tots i de tothom que la necessités. 

Ella somiava els carrers i les botigues de ciutat i s'imaginava que en lloc de servir cafès i gasoses despatxaria en una merceria envoltada de fils i llanes i cintes de colors o en una botiga de roba on vendria  teles de tota mena, al detall, venudes a metres.

Quantes vegades a la seva vida havia rumiat i rumiat i planejat i planificat que marxaria? Ni ella mateixa ho sabia. Sabia que sempre acabava decidint de quedar-se.  Qui o què l'empenyia a decidir sempre en contra d'ella mateixa? No ho sabia, sabia què triava, però no sabia qui triava, triava ella? O triava algun titellaire benintencionat en forma de pare o mare que la feia pensar i parlar com ell volia?

En Jep era un treballador que sempre li anava al darrere i a ella no li agradava gaire, però poc a poc se la va anar guanyant, tampoc tenia gaires persones per conversar i després de compartir tantes xerrades, el Jep va saber com fer-la decidir. Va buscar feina en un magatzem, a ciutat,  i li va dir que marxava. Que si es volia casar amb ell podien marxar junts.

I ella va triar marxar, amb en Jep.  Les coses no van ser mai com ella havia somiat. Ella pensava que havia triat el que ella volia, però era realment era allò el que ella volia? I realment havia triat ella?