Blau

I el blau, sempre més blau de les llunyanies. 

I ara navego en mi mateix...

Josep Palau i Fabre


El blau ens mira.

Miquel Arimany


"Tot pot tornar a ser blau
tot el món pot ser blau
blau, molt blau,
blau com el cel i com el mar..."

Isidor Marí

Navego en tu.

Envoltant-me de blau

l'esguard s'amara

de l'instant rebregat

d'un infinit callat.

Finestra tancada

Finestra closa,
reservats finestrons
mudes penombres.
Protegint de tempestes,
s'amaguen de la llum.

Sempre una escletxa

sempre les branques vives,

sempre el batec.

Amb  parpelles tancades

es veu passar la llum.

Relats conjunts: La núvia i el nuvi - Opinions i punts de vista

Amadeo Modigliani, 1915, La sposa e lo sposo

- Senyor Modigliani, em sap greu dir-li, però aquest retrat de casament  m'ha deixat molt descontenta i molt decebuda. No m'esperava un resultat com aquest.

- No li agrada, senyora? Si que em sap greu... I puc fer alguna cosa per arreglar-ho?

- Doncs és molt fàcil, senyor Modigliani, torni'ns  a cadascun de nosaltres el nas que ens pertany.

- Però, però, però, senyora...  què vol dir-me amb això?

- Doncs, vull dir-li  que no m'agraden gens, en primer lloc si jo hagués tingut un nas com aquest, no m'hagués fet retratar mai dels mais. El trobo horrorós. Però no li tinc i vull el meu.  I en segon lloc, el meu marit i jo tenim els nassos molt diferents i vostè els ha fet iguals.

- Com que iguals?  vostè em perdonarà senyora però són ben diferents. Cadascú té el que li correspon. Vostè el té arremangadet, si em permet, i el senyor el té xato.

- Ah! i per això els ha fet tots dos punxeguts?

- No, no, punxeguts no són. Miri el seu marit, no el veu com li queda xafat? I el seu, senyora tan delicat i graciós...

- Arregli'ls!

L'endemà torna a mirar el quadre:

- Ooooh!!! Com és possible que me'l torni sense retocar res del que havíem quedat?

- Sense retocar, no, senyora, he refet els nassos de vostès i m'hi he estat moltes hores...

- Doncs els ha fet igual.

- Gràcies, em treu un pes de sobre, els he fet ben clavadets, el del senyor ben xato, el de la senyora arremangadet i preciós.

- No, els ha fet igual com estaven abans - diu la senyora, enfadada, marxant i deixant-lo amb la paraula a la boca.

- Deu ser que abans ja eren tal com havien de ser - diu l'artista en un murmuri a penes audible. Ja veig que no cobraré aquesta feina, casumdena, amb la de dies que m'hi he passat!

La torre més alta

No em mulla el mar
ni em bressolen onades.
Però veig el blau,
la marinada em canta
i espurnejo de sal.

Miro de lluny

el mar i l'ametller.

I sé l'amor

florint a cada branca,

desfent-se, ran d'escuma.

Porta i figuera

D'una fotografia trobada a l'instagram de Doors&windows


Buscar el sentit
o empènyer fort la porta?
Passo el llindar.

Hivern al Passeig Maristany

La nostàlgia i el despullament de l'hivern
no apaguen la tendresa dels nostres passos.

L'esperança

S'alça ferma i vella, l'esperança,
sense esbalçar-se.

Amb la remor d'onades
i el perfum de ginesta.

És manté malgrat la guerra,
sense esbalçar-se.

Amb la il·lusió del futur més net
i de la claror i la transparència de l'aire.

Dibuixant la finestra

Viure, amb la tristesa tancada entre reixes,
viure-la, cada dia, sense que es noti gaire.
Gaudir dels moments, tot just, com apedaçant els dies.
Alegries que suren despullades per sobre un mar de pena.

La capseta de tresors - 3 - Roure que no vol marxar de la tardor

- Ja és hivern, roure, què fas amb totes les fulles a les branques?
- I què que sigui hivern? que no veus de quin color les tinc, les fulles?
- Les tens de color de tardor... no creus?
- Sí el color dura tota la tardor i tot l'hivern... color de tardor i d'hivern.
- No, roure, no, a l'hivern els arbres de fulla caduca quedeu despullats per protegir-vos millor del fred. A hores d'ara no hauries de tenir ni una sola fulla.
- Amb aquest solet, que fa, m'agrada tenir les fulles a punt per a rebre'l. 
- Són boniques les teves fulles al sol d'hivern.
- Ho veus?  Quan són seques, ja no hi ha perill de gelades, no hi ha cap risc. Puc mantenir el meu vestit de tardor tot l'hivern.
- Et vindré a veure al final d'hivern a veure com tens les fulles i a veure com t'ho fas amb les fulles velles i els borrons nous.
- Vine quan vulguis, jo em quedo amb el vestit de tardor fins que la primavera em vagi teixint el nou vestit d'estiu.  
- Quants colors hi veig en les teves fulles, impossible comptar-los  i descriure'ls. Me les emporto a la capseta dels tresors.

La capseta de tresors - 2 - Vimetera groga

No el vaig reconèixer, així despullat.  Però es feia mirar amb les seves branques totalment grogues, tan brillants al sol de migdia.

- No et conec, arbre, però et duré amb mi cap a la meva capseta de tresors, perquè vull saber com et dius i qui ets.

El meu mòbil és una mica desastre com a càmera de fotos. No ha quedat gens afavorit. Era preciós.

Una persona amiga, em va resoldre l'enigma de l'arbre. No era pas un arbre desconegut. Era, és un desmai groc, un salze groc, una vimetera groga... tots aquests noms i més podria tenir.

Vimetera groga, bonica, cap a la capseta de tresors...  

En aquests dies, el fet de ser groc feia que l'estimés especialment. 
Les vimeteres grogues seran sempre nostres!

La capseta de tresors - 1 - escorça de bedoll

Quan era molt petita, tenia una capseta de tresors. En realitat hauria d'aclarir que el que creia que tot allò eren tresors per a mi, era el meu pare. En veure que guardava petites coses que m'agradaven, ell li va donar aquest nom que jo vaig acceptar i adoptar, per sempre més. Eren coses que no tenien un especial valor per a mi. Però que no volia llençar ni perdre. Hi recordo petites figures de plàstic, el minúscul rei que sortia de dins del tortell de reis, un plomall en miniatura que va sortir d'un conte d'aquells troquelats que es deia "La ardilla hacendosa"... i més i més. Una capseta plena. Me les mirava. No hi jugava. I les tornava a guardar.

Tresors o coses inútils? No sabia trobar-hi la diferència.

Fa uns dies vaig anar a fer una  passejada sola, per un lloc conegut, hi havia anat moltes vegades de petita i poques vegades de gran. Feia molt que no hi anava, I passejar sola, amb els records al cap i al mateix temps la immensa diferència del paisatge als ulls, va ser estimulant i emocionalment molt ric i terapèutic.

Hi havia bedolls (o beços com en diuen allà) a la vora del camí. Vaig recordar com fa molts anys el meu primer mestre de muntanya, ens va ensenyar a "pelar els beços" treure'n un tros d'escorça per fer atuells  per menjar. Plats, o safates per deixar els aliments en un indret net i llis.  Em va semblar màgic poder fer aquestes coses. 

Mentre passejava, em mirava l'escorça blanca, llisa i preciosa dels beços. Vaig trobar en la fotografia,  una mena de robatori acceptable i vaig pensar en el mòbil,  en l'instagram o en el blog com en unes noves capsetes de tresors, per guardar allò que no serveix de gaire, però que és bonic i alimenta l'ànima.

Com deixar enrere l'avidesa de "quedar-se" d'alguna manera amb la bellesa més inacessible?

Relats Conjunts - Peces de Sixena

Peces del Retaule de Santa Anna

Santa Anna estava enfadada. Havia viscut una vida difícil, no tant per ella, no. Més aviat per la seva filla, a qui s'estimava per sobre totes les coses. Se l'estimava més que al seu espòs Joaquim, que era un bon home pacífic i bon pare, però, que voleu que hi faci, com una filla no hi ha res. I sempre patint per ella, sempre amb aquesta vida al costat del seu petit i jove déu que li va portar tants problemes. Parir d'aquella manera, sense ajuda, sense ni l'aixopluc de casa ni l'experiència d'ella, de sa mare. Totes les mares del món volen estar vora la seva filla en un moment com aquest. Doncs no, ella no va poder. I aquell net eixelebrat, tan bo, tan just, que volia que tots fóssim iguals i ens estiméssim els uns als altres,  que va desafiar el poder i l'statut quo i acabar tant malament.  Un tip de patir i poc reconeguda arreu del món.

Quan algun artista la posava en un retaule o en un quadre o escultura, Santa Anna estava contenta perquè algú es recordava de la seva implicació personal en aquella història.  Però aquest retaule dedicat a ella, resulta va patir tant con ella. Va veure cremar el monestir que l'allotjava i va sentir els anys d'abandonament...  quina tristesa! Però un dia unes persones que estimen l'art, van comprar les peces i la van treure d'allà. La van estimar i la van cuidar. Estava contenta en aquell  museu de Lleida. Quan creia que s'havien acabat les desgràcies, van venir homes armats a desnonar-la d'on ella pensava que era casa seva i la van deixar empaquetada vora un aparell infernal que  li feia venir esgarrifances.  No, es veu que encara no s'han acabat les desgràcies.

Espera amb molta calma, que es faci justícia i que la retornin amb les persones que l'han estimat.

A contrallum

Platja de Badalona

A contrallum dels teus ulls,

m'ajec a la platja i em faig sorra.

Suau batec d'una ona  i una altra, 

batec que em besa els peus.

I espero i sento

com creixen les onades.

Bona entrada d'any 2018

Finestra a Plentzia

Obriu la finestra que dona a l'any nou, poseu-hi flors i feu que sigui bonica... plena de colors i de vida.

El meu desig és que poguéssim oblidar-nos de les reixes i viure en pau i llibertat, recuperant totes les nostres institucions i govern, i construir la república.

A tots vosaltres, us desitjo molta felicitat pel 2018 i que les noves il·lusions us acompanyin.

***********************************************************************************

Fa 50 anys, el cantant belga Jacques Brel, va escriure aquests bons desitjos pel nou any 1968:

Us desitjo tants somnis que no se us acabin mai i unes ganes furioses de realitzar-ne algun.
Us desitjo estimar allò que s'ha d'estimar i oblidar allò que s'ha d'oblidar.
Us desitjo passions, us desitjo silencis.
Us desitjo cants d'ocells en despertar i riures d'infants.
Us desitjo respectar les diferències dels altres, perquè el  mèrit i el valor de cadascú sovint està per descobrir.
Us desitjo que sapigueu resistir a l'immobilisme, a la indiferència i a les virtuts negatives de la nostra època.
Us desitjo, finalment que no renuncieu mai a la recerca, a l'aventura, a la vida, a l'amor; ja que la vida és una magnífica aventura i ningú que sigui raonable ha de renunciar-hi sense lliurar una dura batalla.
Us desitjo sobretot de ser vosaltres mateixos, orgullosos i feliços de ser-ho, perquè la felicitat és el nostre veritable destí.