El pou i la bassa

El pou és sec, com l’esperança.
La bassa plena, com els anhels.

Heura

.

Sota del verd tan lluent
hi ha un país ben amagat
on hi viuen bestioles,
fongs i ombres misterioses.

Relats conjunts de juny

Quan vaig veure aquest quadre a la sala més gran del museu, em va interessar de seguida. El vaig trobar tan bonic, amb els seus colors suaus i mesurats, amb la representació d'aquestes dames de la cort, tan misterioses per a mi, que em feien pensar i imaginar coses.  Qui eren les dames de la cort? Les familiars del mandarí? Les dames de companyia? Cortesanes?  Jo no sabia res de com vivien els xinesos del segle XI i anava  mirant cada vegada de més a prop, aquelles figures pintades.

I em va cridar l'atenció la dama que porta una nena asseguda davant seu. Que jo sàpiga a la meva família no hi ha cap persona xinesa, ni cap branca familiar emparentades amb la Xina, però aquella dona s’assemblava moltíssim a la meva àvia. Sí coi, no feu aquesta cara, la meva àvia Mercè, aquella que tenia una tintoreria! I jo anava pensant quines casualitats té la vida quan em vaig adonar que la nena també s'assemblava a mi. No podia ser que aquell quadre fos tan antic, això és que era alguna copia o un remake que s'havia aprofitat d'alguna fotografia nostra trobada a la xarxa. 

Vaig fotografiar el quadre, i em vaig guardar bé la foto per  a poder-la estudiar bé, comparant-la amb les que tenia a casa.  Vaig trobar fotos on jo duia un vestit i un jersei, que podrien ser perfectament els del quadre i encara més casualitats, a mi, l’àvia m'acostumava a fer una cua que no em recollia tots els cabells, només una part, deixant que els altres, prenguessin la forma d'una petita cabellera. 

Jo estava encuriosida, excitada, trasbalsada i molt i molt intrigada. No se m'acudia cap manera d'aclarir què estava passant i continuava mirant les  fotos de l’àvia, d'aquella capsa que ella ens havia donat, fins que vaig trobar una foto que ho va canviar tot i que em va fer adonar de la falsedat d'aquella pintura. Ni era xinesa, ni era antiga ni res de tot això, era simplement una copia d'una fotografia del segle XX. L’àvia i jo,  cavalcant el mateix cavall  a la cavalcada dels Tres Tombs  de l'any 50 del segle passat. Amb la foto a la mà, vaig poder reconèixer  les amigues de l’Àvia: la Margarida del tercer primera, l'Emília del forn i la Maria de ca l’Adroguer sempre seguida per l'Agustí de la cansaladeria que li anava al darrere des que s'havia quedat vídua. 

Havia existit de veritat en Li Gonglin? I el seu predecessor Zhang Xuan? Només era fals el quadre o també els seus pretesos pintors? 


PD: amb disculpes i agraïment al McAbeu per haver continuat la seva idea i haver-li potinejat la història, donant més i més arguments als seus experts.

Safareig

Garlandes d'heura, 
com paraules d'amor, 
consolen al safareig 
de la manca d'aigua.
........................................Carme

Les heures fan bugada de la vida
que els anys han buidat.
........................................Xavier

Si em parles d'amor,
les aigües correran 
de nou i faran net.
........................................Helena

Der Vorfahr'n Ideen
Ließ dieses Wunder entsteh'n.
Wir sind nicht klüger.

...................................Sean Jeating

Trompetes de foc

Tal com ha explicat en a Xavier Pujol al seu darrer post, d'un poema meu de fa temps n'ha fet cançó, aprofitant el temps del confinament. Em fa molta il·lusió aquesta lectura especial i generosa dels meus poemes.  He muntat aquest vídeo amb les trompetes de foc i altres flors per il·lustrar la cançó. Moltes gràcies, Xavier!

Llenya

Tinc una estiba de llenya
més alta que no pas jo.
I un cistell ple de cireres
d'un color vermell molt fort.
I allò que mai no s'acaba:
llaminadures del cor.
Quan tinguis fred, vine a casa
i ens escalfarem al foc.
Si tens gana, de cireres, 
en tindrem per a tots dos.
I compartirem somriures,
abraçades i petons.

Hi ha una solitud de l’ànima
que només se'm cura amb mots.

Papallona blanca

L’instant és més important perquè ens fuig de seguida?
La papallona més valuosa perquè vola només m'hi acosto?
O no...
L'instant és només l’instant i la papallona, la papallona...

Pinyes

Seques i dures.
Buides de tota utilitat.
Amb rastres d'una bellesa natural indiscutible.
Potser quan sigui hivern hi encendrem algun foc... encara, 
i ens hi escalfarem el cos i l’ànima.

Finestra i cabàs

Les paraules són com les flors a dins del cistell.
Darrere cada flor hi ha un pensament,
darrere de cada fulla, un sentiment.
Posades amb cura, 
amb prudència i atreviment a la vegada.
No tothom les sap entendre.

Finestreta ocupada

Tapats, rere el fullam de vida quotidiana, 
sempre hi som, ben endins.
Propers i inabastables.
Eterns, de tan efímers.

Gavina a la sorra

D'una foto de l'Instagram de la Montse - una mica de tot

En solitud, arran d'aigua
envoltada de colors indefinits.
Sense el seu crit
només contempla,
sense expectatives.
Espera, o no espera...
tot allò que pugui venir.

Massa paciència

Dibuix d'una foto de la Montse trobada al seu Instagram

No va marxar mai de davant de la porta, encara que la veia tancada. 
Trucar o no trucar només depenia  dels seus impulsos de cada moment.

Campaneta blava

D'una foto de la Montse, trobada al seu Instagram

Em quedo només amb la suavitat dels pètals.
Vora el camí, les campanetes blaves 
vessen del mur,  tot fent un espectacle
efímer, que ens embadoca. 

Dringuen, en silenci, bellesa exuberant.
Criden, la nostra atenció, 
i sense saber-ho omplen buits
i desperten anhels.
Potser me n’emporto una... o ...
potser hi deixo una engruna de mi.