Quan era petit, sempre volia jugar amb mi. Jo tenia una cuineta de joguina, que la tenia perquè me l'havien regalat, però a mi no m'agradava jugar-hi. En canvi, a ella, li encantava la meva cuineta i sempre venia i volia que hi juguéssim. Jo no sabia pas com treure-me-la de sobre, i el que feia era anar fent les meves coses, sense fer-li gaire cas. Tot just li deia, juga-hi tu si vols, però jo me n'anava jugar amb els meus muntatges inventats, i les històries que allà hi succeïen. Però ella se n'anava, no volia només jugar amb la cuineta, volia jugar-hi amb mi.
Quan vam ser una mica més grans, com que jo m'avergoyia una mica d'haver-me-la tret tantes vegades de sobre, tampoc li deia gran cosa. Érem veïns i ens trobàvem de tant en tant.
- Adéu, Roger!
- Adéu, Violeta!
I anava pensant, que maca que és aquesta noia! Cada cop m'agrada va més, però estava convençut que m'engegaria a pastar fang si li parlava. Com que treballava a prop de casa, jo anava al forn a comprar, només per veure-la. I un dia em vaig fixar que es ficava per la porta mig trencada del teatre vell. I la vaig seguir, amagat, esclar, no volia pas que em veiés. Vaig quedar hipnotitzat veient-la ballar, no vaig poder evitar d'anar-hi cada dia. M'amagava però mentre ella ballava amb tanta passió podia treure el cap tanquil·lament per sobre del seient, perquè ella ja no veia res, estava concentrada en la seva dansa.
Un dia li vaig deixar un ram de flors i li va agradar... potser ja havia trobat la manera de fer-me perdonar el fet d'haver-la ignorat durant tant de temps.
