Un bon dia, va arribar en aquest poblet de l'Alt Urgell, un foraster. Era molt alt i molt ros i parlava amb un accent estrany, però havia après la llengua d'aquí. Va preguntar quina era aquella muntanya que es veia des d'allà. Li van dir que era el Cadí.
Ell va insistir:
- Però és una muntanya de veritat? De les que es poden caminar i pujar i baixar?
- Home, és clar que sí - li van contestar estranyats.
Al cap de pocs dies va començar a explicar a tothom que trobava pel carrer que els havien enganyat des de sempre. Que obrissin els ulls, que en realitat el Cadí no existia.
- Noi, estàs ben tocat de l'ala. - va ser la resposta que va rebre més vegades.
Ell explicava, que quan anava caminant cap al Cadí, era com un miratge, com més caminava, el Cadí més s'allunyava i que tan a prop com es veia des del poble, i en canvi, després d'hores de caminar, la veia exactament a la mateixa distància.
- Noi, estàs ben tocat de l'ala...- li repetien un cop i un altre.
Van passar setmanes i mesos i la vida al poble continuava igual, ells estimaven el Cadí, i el foraster entestat en que no existia. Però va arribar un dia fatídic, i aquest va ser quan els quatre vailets adolescents que vivien al poble, van començar a dir que el foraster tenia raó i que, efectivament, el Cadí no existia.
Va ser com una sentència de mort. Des d'aquell dia, el Cadí, per molt que existís de veritat i fos de pedra, ben sòlida i ben real, va començar a morir a poc a poc, per a molta gent d'aquell lloc. Els semblava que ja no era el mateix, com si els haguera fallat, com si els haguera traït. Un Cadí, que ja no era Cadí.
