divendres, 31 de juliol del 2026

Orenetes

Uploaded Image

Cada tarda venen les orenetes,
a les branques més altes de la nostra alzina morta.
Potser la vetllen o potser li donen vida.
Alço el cap i l'esquelet de fusta
encara ens recorda com era ella.
Alzina mare de tantes altres 
I una mica mare nostra 
ens aixoplugava del sol d'estiu
I ens feia acollidor un pati
Que sense ella semblara  desert.

dimecres, 29 de juliol del 2026

Una vista de Llanars i Sant Antoni, des de La Roca.

Uploaded Image 

-  Ostres,  això és un lloc de somni,  no? 
-  No et queixaràs,  oi? Tenim aquí  un pis,  en  una casa reformada  que és d'un dels que porten l'associació.

Vam entrar en un pis,  i  vaig veure  quatre dones de diferents edats i un noi  molt jove,  més que jo, no crec que arribés a 20 anys. Les dones eren totes una mica més grans.

- Us presento la Cati,  de moment es quedarà amb vosaltres.  Fins que trobem una feina per a ella i  es pugui buscar un altre lloc per a viure.

Mentre ens anàvem coneixent  i jo feia esforços per no oblidar cap dels 5 noms  que m'acabaven de dir,  va entrar la Tensi. Em va fer una abraçada que quasi  m'ofega  i em va repetir 10 vegades "que contenta estic de veure't i que siguis aquí"

 - Perdona'm  Cati,  que no t'hagués dit res, no t'hagués  avisat del perill  que corries.  Quan em vas explicar la decisió del teu pare,  vaig dubtar molt  si avisar-te o no,  però al final vaig decidir fer-ho així,  que l'associació et salvés  i que tu no haguessis de sospitar res,  ni t'haguessis d'oposar al teu pare,  ni al teu suposat parent.  Això hauria dificultat  que tot funcionés  tan bé com ha funcionat.
- Tot està bé si acaba bé...  ara  a veure com me'n surto  i espero que no em trobin.
- Aquell mala persona,  té  ja un munt de denúncies sobre seu,  no entenem què passa  que no l'acaben de tancar mai,  però  jo crec que aviat caurà.
- Ajudaré en tot el que pugui i  miraré  de trobar feina,  a veure si  m'hi ajudes tu també.. 
- Per descomptat que sí.  Aquí  agafaràs el relleu de la Maria,  que ja marxa a viure amb unes amigues  a Olot  que és on ha trobat feina.  
- Aquí comença  una nova etapa de la meva  vida. 

Uploaded Image
 
Les noies es deien Maria (la que ja marxava del pis),  Fàtima, Araceli i Maia i el noi es deia Roan.
Aquella nit vam parlar poc, tots van ser acollidors amb mi, i deien que estaven contents que hagués arribat. I jo crec que era ben cert en gairebé tots els casos, perquè els agradava que algú omplís el buit de la Maria. Peró la Maria malgrat les seves bones paraules, no semblava gens contenta, i per tant no era sincera del tot.

Mentre la Maria s'anava acomiadant de les companyes, la Cati va sentir que en un murmuri li deia a l'Araceli. Si no hagués vingut ella, m'hauria pogut quedar uns dies més.  

dilluns, 27 de juliol del 2026

Núvol

Uploaded Image

Un núvol, com un camí
per seguir-lo amb els ulls.
I aturar el cor  que se n'hi va.

Desig de volar cada capvespre
mentre espero la lluna.

divendres, 24 de juliol del 2026

Mirant el cel

Uploaded Image

Per sort,  era estiu,  no feia fred i  les hores de claror eren més llargues que no pas la nit.  La Cati,  no  va dormir gaire,  poca gent  podria dormir en aquelles condicions.  No va aparèixer ningú  en tota la nit.  Per sort el missatge de la Tensi l'havia tranquil·litzat i sí que esperava pacientment i amb seguretat que algú  l'aniria a buscar.

Tot i que portava moltes hores sense menjar res,  això  era el que menys l'amoïnava. Va sortir un moment  a fora  del seu amagatall  i va  veure uns esbarzers de móres   que,  estaven en el seu punt,  Com que aquell no era precisament un lloc de passeig, ningú les havia collides i eren totes per a ella. Però  va tenir por que a ple dia algú la pogués veure i la prudència  va poder més que la gana i després d'haver-ne collit  un bon grapat  se'n va anar a buscar un altre lloc per esperar.  Amagat sí,  però que es veiés el cel i la claror de dia. Allà estirada,  mirant el cel, va començar a pensar què  podria fer d'ara en endavant. Esperava que la  promesa d'ajuda fos, de moment un lloc on viure. Pensava que ella tot i que no tenia molts estudis,  era ben capaç de guanyar-se la vida amb moltes coses.  Tenia facilitat per les llengües.  En parlava  5  i segur que això  podia ajudar-la a guanyar-se la vida.  Havia viscut a França,  a casa seva parlaven àrab,  i  aquí,  a l'escola i a l'insitut havia après  català, castellà i anglès.   Era ja migdia i estava amb  la seva ment ocupada a imaginar-se el seu futur, quan va sentir un cotxe  que s'aturava.  El cor li va anat  a cent per hora,  serien  els que esperava  o els que la buscaven per tornar-la al seu pare?  sabia que no s'havia de moure fins que sentís aquella paraula.  I tant que la recordava!  No l'oblidaria mai més,  en tota la seva vida.

Esperava plena de nervis  i sense moure ni  cama ni peu. Va sentir  passes de més d'una persona,  eren dues?  O potser tres? 

Al cap d'un moment  va sentir:  Catí!  Escardalenc!  Amb  un sospir profund i un bot  ràpid,  va sortir,  sóc  aquí,  soc jo!  I va veure dos  nois  amb cara somrient,  vestits amb pantalons curts i samarreta,  que li manifestaven l'alegria d'haver-la trobat  i de poder-la ajudar.

Amb ells, a dins del cotxe, va poder parlar  amb tranquil·litat.   Era  una camioneta que malgrat que tenia seients, no tenia finestes, com si  fos per a portar  mercaderies. Posa't al darrere que així no et podrà veure ningú.

- Hem vingut tots dos per si hi havia alguna complicació,  per si el teu pare t'havia trobat.
- Per sort no.  No he vist ningú en totes aquestes hores.  Qui  sou?
- Som d'una associació que es diu ADD  (Associació en Defensa de les Dones) no fa gaire que existim i l'hem hagut de crear i posar en funcionament,  perquè  l'administració i la justícia són  totalment ineficaces en els casos de maltractaments  de tota mena,  físics  i encara més psicològics.  Obligar-te a anar a viure amb un traficant  de dones que o bé les utiltiza o bé les ven,  ja és  un maltracte en tota regla, que no admet ajormanents. 
- Com o sabeu, això?  El meu pare no m'ho  va pas dir. Ell em va dir que el seu cosí necessitava ajuda perquè  estava malalt.
- Si està malalt o no,  no ho sabem,  però les seves activitats les tenim molt clares.  Ha estat una de les persones  més anomenades per les  noies que hem ajudat.  I la Tensi ho sabia.  
- No m'ho va dir.
- No volia posar-te encara més en perill del que ja estaves.  Va preferir  demanar-nos ajuda.  Ella col·labora amb nosaltres.
- Doncs quina sort que he tingut  d'aquestes coincidències! I, canviant de tema,  aquesta és la vostra feina amb la que us guanyeu  la vida?  D'on surten els diners,  us hauré de pagar,  jo, la vostra ajuda? Perquè ara mateix  no tinc gaires diners.
- No, no,  aquesta associació és sense ànim de lucre i nosaltres tenim les nostres feines.
- Es pot saber quines feines?
- Sí,  jo soc ascensorista!  Per cert,  em dic Miquel.
- Com que ascensorista?  Si avui dia als ascensors no hi ha mai ningú!  Van sols!
- Depèn de quins,  soc ascensorista a la Sagrada Família,  hi  ha tanta gent per a pujar a les torres,  que és ben necessari que hi hagi algú que controli,  perquè  no hi hagi problemes ni accidents.
- En pensava que  em deies un ofici fals per amagar el teu de veritat.
- Ha, ha, ha,  no he d'amagar res,  jo.  El que fem és completament legal.  I la pega de tanta legalitat és que sovint no podem ajudar a menors d'edat, perquè  es podria considerar un segrest.  Fem el què podem. 
- I tu quina feina fas?
- Jo soc netejador de pantalles de cinema.
- Això és una professió?
- I tant!  No saps com són de delicades  aquestes pantalles i  com s'han de netejar  d'una manera molt especial i amb molta cura.
- Em sembla que aquests de la vostra associació sou molt estranys.  Perdoneu, jo pregunto molt per no pensar en mi mateixa,  estic amoïnada...  ara què faré? 
- De moment et portarem a  un pis que tenim  on hi viuen ja 4 persones,  tu seràs la cinquena i  t'ajudarem a refer la teva vida.  
- Qui ho paga tot això.
- Els socis.  És  una associació, una ONG  que té socis que la mantenen. No podem arribar a gaire gent,  però potser a la llarga podrem créixer més.  Ara som poquets i només tenim un pis. I  arribem a molt poquetes persones. Quan les persones troben feina  o bé es busquen  el seu lloc de viure o bé  paguen una part  del  pis comunitari.
- Tu què saps fer,  Cati? 
- Sé portar una casa,  cuidar les persones i traduir  en cinc llengües.  Per cert i tu com et dius?
- Doncs ja saps fer moltes coses,  em dic Joel.
- Podré veure la Tensi?  No sabia que formava part d'una associació  d'aquesta mena.
-  Sí al pis la trobaràs. No acostumem a dir-ho,  ja que si hem d'ajudar a  algú  del nostre entorn,  com ha estat el seu cas,  això  podria portar  els abusadors  fins als nostres pisos.  Si ningú sap que pertany a una associació,  el màxim que faran és buscar-te a casa seva.
-  Si, ja em va dir que m'havien anat a buscar allà.
-  Per sort no han anat més enllà i no han trobat l'Associació.  Aquest pis que tenim és en un poble de muntanya.


dimecres, 22 de juliol del 2026

El lloc


La Cati en aquells moments, havia de prendre una decisió impossible, havia de ser ràpida i era tan difïcil de dur a terme! Pensava amb una rapidesa esgarrifosa, i li van venir al cap unes paraules que la mare li repetia i que ella considerava una valuosa herència: decideixis el que decideixis, si creus que has decidit el millor i actues en consequència, no t'equivocaràs mai. Pensava si ella podria fer bona la decisió d'obeir al seu pare i li semblava fàcil. Sempre havia obeit i això  li semblava bo. I aleshores pensava si seria capaç de fer bona, una opció tan incerta com la de fugir amb ajuda de no sabia ben bé qui. I aleshores li va semblar atractiu i interessant fer bona una altra opció, ben diferent de la de sempre. I tant que seria capaç de fer-ho! "Si ja tinc  25 anys - pensava ella  -  i la frase de la mare m'hi ajudarà".

Quan va tenir la seva bossa feta, en lloc de sortir per la porta on l'esperava el seu pare per dur-la a casa d'un cosí llunyà a fer de minyona, va sortir pel darrere, per la cuina. Tenia avantatge, sempre havia estat una noieta dòcil i no desconfiaven d'ella. Va sortir, va caminar sense saber on anar, passant pel camí dels horts, ben arrambada a la tàpia, com si el mur la protegís.  Els horts es van acabar i el camí es va fer més feréstec,  i ella va continuar decidida. Va arribar a un lloc despoblat,  no es veia cap persona, per sort, va sentir els xiscles d'orenetes que ja anaven a jóc, va mirar els edificis en runes, i no hi va pas veure desolació, sinó una oportunitat. Les orenetes es van anar posant lentament, sobre els cables en desús, sobre les teulades, com si encara no volguessin entrar als seus nius, esperant  que es fes fosc o bé que s'apagués del tot la seva pròpia piuladissa.  Ella no podia esperar, havia de trobar en aquelles runes un racó prou segur per passar la nit. Va somriure pensant que aquell lloc on no hi havia ningú, era precisment el més segur per trucar, ningú la sentiria. Va buscar aquella darrera trucada. I ho va provar.

- Hola, soc la Cati, m'heu trucat abans, i he decidit escapar.
- Has fet bé. La teva amiga Tensi ens ha explicat la situació i aquest parent on et volien portar no és gens recomanable. On ets?
- Soc en unes runes d'una mena de fàbrica,  als afores del poble. 
- Saps enviar-nos l'ubicació pel mobil?
- Sí, esclar que sí!
- Envia-la. Amaga't bé i espera'ns. Tingues paciència,  no sabem quantes hores trigarem. I no contestis a ningú que no digui la paraula "escardalenc"
- Com? 
- E-S-C-A-R-D-A-L-E-N-C.  Recorda-la bé.

Es va afanyar a inspeccionar la zona. Va buscar el racó menys enrunat, uns sacs de no sabia ben bé què li van servir primer de seient i més tard de llit.

Encara no dormia quan va rebre unes missatges de la Tensi.

- Sort que no se'm va acudir dir-te que vinguessis a casa meva, és el primer lloc on t'han buscat. Confia en els que et vinguin a bucar, els conec.  Parlarem quan estiguis en un lloc segur, ara és millor que jo no sàpiga res. 





 
 

dilluns, 20 de juliol del 2026

Dins la fosca

 


Jo m'estava en un prestatge d'un  armari,  amb dotzenes de companyes més,  de tots colors,  amb perfums diferents,  també  n'hi havia de blanques,  sense cap olor.   A ella li agradàvem i li fèiem il·lusió  i ens  guardava,  esperant trobar un moment por utilitzar-nos.

Però passaven els mesos  i els anys i allà  cap de nosaltres  es movia.  No ens utilitzava mai.  I ens preguntàvem, molt sovint, per a què ens volia?  Per quina raó  ens guardava?  

Un dia d'estiu,  em va tocar a mi,  i  també em sembla un misteri  la seva elecció.  Em va posar en un petit potet de vidre que m'anava molt a la mida i em va encendre el ble.  Jo hauria volgut  fer una flama bonica,  allargada, del color  vermell de la meva cera. Però no,  la flama em va sortir  petita i esquifida  i d'un  color masa blanc per al meu gust.

Ella però estava contenta.  Semblava que li agradava,  fins i tot  em va fer una fotografia.

Quan vaig tornar al meu lloc,  un cop apagada i refredada,  les companyes no paraven de fer-me preguntes:  com és que t'encenguin?  què has fet mentre estaves encesa?  i ella què  feia mentrestant?

I  jo  vaig contestar que  havia sentit molta joia i felicitat de sentir la meva flama i  força decepció, també,  perquè  no era prou bonica.   Però...  ja no els vaig poder explicar res més.  La veritat,  encara no he entès gens,  ni per què  som aquí tancades durant tant de temps ni per què  em va encendre una estoneta d'un vespre d'estiu.  He estat afortunada, més que les meves companyes,  jo he pogut sentir,  encara que breument, la meva flama.  

Els humans són tan estranys! 

divendres, 17 de juliol del 2026

Conversa

Uploaded Image

- Vinc fins aquí, fins a aquesta barana on havíem estar junts tantes vegades, per parlar-te, encara que ja no hi siguis. No sé si em pots sentir des de la dimensió on ets ara. Em sents?
- Sí, sí que et sento. Sempre que em parles, encara que no sigui aquest lloc. Des d'on soc, des de la meva dimensió  et puc veure i sentir sempre que vull. Però m'adono que tu, massa sovint no em sents a mi. O bé et penses que és la teva ment que parla en nom meu.
- Sí que em sembla que és la meva ment. Vols dir que ets tu, de veritat?
- Esclar que soc jo, ni tan sols un canvi de dimensió pot apartar-me de tu.
- Avui tinc necessitat de demanar-te perdó.
-  Doncs, no, no hi ha necessitat que me'l demanis. No ens vam entendre, no ens vam trobar i prou. Res més a dir.
- Jo hauria hagut d'esperar, de tenir paciència i malgrat que em vaig apartar de seguida, et vaig portar a dins durant molt temps.
- Jo sempre.
- Jo sempre no, i per això em sap greu. He buscat desesperadament allò que no trobava enlloc. Qui sap si amb tu ho hauria trobat.
- No ho podem saber. Però en la dimensió que ara soc ho podem provar. Tot és possible, tot és aquí, tot és simultani.
- Sí, però jo no hi soc i no sé com accedir-hi.
- Tu no te n’adones, però hi ets. No te n'adones per la percepció de temps equivocada que tenim. En algun moment del teu temps ho podràs veure.
- No te'n vagis!
- No, no me'n vaig, només t'espero.


dimecres, 15 de juliol del 2026

Relats d'estiu de la Carme. Juliol: En un dia de vent

Com cada estiu, faig la “substitució” dels Relats Conjunts. Aquesta vegada he triat una fotografia de Miquel Àngel Vich, que he anomenat com un dels versos que acompanyen la imatge,  allà al seu blog.

Si teniu ganes d'afegir-vos a la proposta sereu molt benvinguts.

En un dia de vent de Miquel Àngel Vich
 

Un dia que faci vent
bufaré els records
i també la meva ànima insaciable
perquè tal que no quedi res
de com  és, tot, ara.
Que no quedi res i que quedi tot.
escampat com  les llavors 
que es transformen i fructifiquen
i després tot és nou,  
i bell  i aprofitable.

Han participat:

1.-  Chica
2.-  Erik
5.-  Paula
6.-  qui sap si
7.- Artur
8.- McAbeu
9.- Helena
10. - Núria

dilluns, 13 de juliol del 2026

LLuïa el verd de primavera


 Lluïa el verd de primavera,  aquell dia de maig,  mentre la Cati es preparava per al seu viatge indesitjat. 

Les pressions familiars i sobretot del seu pare  havien fet que ella es conformés a la vida que li havien organitzat,  la que havien decidit sense comptar amb ella. Anar a viure en un lloc desconegut,  per a cobrir unes necessitats familiars que, en cap cas, eren les seves. Trobaria a faltar  el verd de les seves muntanyes i tantes altres coses: sobretot la llibertat de decidir per ella mateixa

De sobte,  una trucada al seu telèfon ho va canviar tot. La trucada era d'una persona que  ella no coneixia personalment,  però que era coneguda, activista, lluitadora. 

- M'han explicat el que et passa, si trobes la manera d'escapar-te  i arribar fins a aquesta adreça que jo mateixa t'he enviat per whatsapp,  t'ajudarem a refer la teva vida.

La decisió s'havia de prendre molt ràpidament,  en pocs minuts havia de pensar com  escapar i com dur-ho a la pràctica.  Era una decisió gairebé impossible, però entre una trista certesa  i una esperançadora incertesa,  havia de trobar la manera.

divendres, 10 de juliol del 2026

Carrer

Uploaded Image
Miravet

Descobreixo aquest carrer.  No és el lloc on visc.  No sé si és un carrer molt útil o bé  simplement alguna resta  del temps passat, que no ha necessitat cap millora. Tampoc no he investigat si hi ha alguna raó  perquè  l'hagin deixat així.  

Però me'l miro  i em reconforta que hi hagi alguna cosa que es manté més o menys igual  encara que vagin passant els anys. El trobo bell, amb una bellesa autèntica,  encara que sigui poc transitable. M'hi enfilo, només pel fet de tastar-lo.  Torno a baixar i, finament, me l'enduc.  Quan alguna cosa,  sigui la que sigui, la sentim reconfortant, no la podem deixar escapar.

dimecres, 8 de juliol del 2026

L'Ebre vora Miravet

Uploaded Image

Una espera buida
un embarcador desert.
Un riu magnífic.
Contempla, contempla i prou
que ja no ens queda res, res més,
més enllà de l'instant.

dilluns, 6 de juliol del 2026

Torre Cavallera

Uploaded Image

Si et fa mal el cor,
si tens els ulls cansats
si sents massa brogit.

Obre els braços i respira fons
mira la verdor arreu i els horitzons oberts,
i escolta els silenci i els sons suaus de la natura.

divendres, 3 de juliol del 2026

Relats Conjunts de juny: La casa groga (continuació)

Vincent Van Gogh  1888

La Greta ho tenia clar, això s'havia d'aprofitar.  Malgrat l'enrabiada dels seus pares,  ella va començar per dir-ho a les amigues i als amics,  el seu germà va fer exactament el mateix.  I com que ho havien de fer d'amagat dels seus pares,  ho anaven fent a poc a poc.  Un dia venien dues amigues,  un altre dia unes altres. I mentrestant la Greta anava recollint infomació  i pensant com s'ho faria per muntar el seu negoci.

El dia que van venir l'Anki  i la Drika,  tot just en passar la porta  es van veure grans,  com si tinguessin 50 anys.  A la casa no hi vivia ningú  i semblava abandonada.  Les noies van tenir molta por i van voler tornar de seguida.   Per sort  en tornar a passar la porta  tornaven a tenir 18 anys  i   només havien passat 5 minuts.  Cinc minuts per  a elles, esclar,  però a fora, al poble s'havia armat un bon emblic.  Tres noies desaparegudes  durant dos dies.  Els pares Van der Berg,  ja sabien què estava passant,  però no volien dir res, no volien que se sapigués.  Van deixar que la policia busqués les tres noies, tot i saber que no les trobarien pas.  També val a dir que aquesta policia d'aquest poble,  ja tenia una mica la mosca al nas,  de l'altra vegada que van aparèixer els dos germans sense cap explicació satisfactòria.  O sigui no s'ho van prendre gaire seriosament.  Els pares de les noies,  sí que estaven ben amoïnats.  Al final, com que van tornar en dos  dies, tot va passar  sense que s'haguéssin de donar gaires explicacions.

En canvi, el dia que van venir en Ruud i en Vandor, tot va anar molt diferent.  Van passar la porta i tot just van anar a parar uns quatre o cinc anys més enllà.  Ho podien veure pel seu aspecte.  Això va fer que els nois agafessin confiança i  volguessin revisar tota la casa  i  tot el poble. Estaven ben engrescats  buscant, com serà d'aquí 5 anys tal edifici,  o tal altre o el  seu local de reunió,  ho volien veure tot i finalment no se'ls va acudir res més que anar a la ciutat.  I, esclar,  les hores anàven passant,  i quatre o cinc hores  equivalien allà a fora a quatre o cinc mesos.  Això va despertar totes les alarmes i la policia va anar a detenir la Greta i també als seus pares,   per còmplices de no sabien ben bé què, que provocava la desaparició  del jovent.

Però abans d'endur-se'ls,  van inspeccionar tota la casa,  la porta prohibida també,  malgrat les queixes i  els avisos del senyor  Van der Berg.  Els policies van passar la porta i  es van trobar tot de sobte vellets i un d'ells es va trobar molt malament. Es van adonar que havien descobert alguna cosa important,  però van recular, sobretot, perquè no estaven en condicions  d'inspeccionar res.  Van tornar,  van tornar a la seva edat,  i van interrogar molt durament a la família per saber com havien pogur  muntar una cosa d'aquest ordre.  Ja podien anar explicant que tot el que ells sabien era  la prohibició ancestral de passar la porta i que la curiositat  dels seus fills l'havia obert sense saber què es trobarien.

Les autoritats locals,  van expropiar la casa,  els nois encara no havien tornat,  la família  Van de Berg va haver-se de buscar un altre lloc on viure  i  ja podien reclamar que per aquells porta,  qualsevol dia tornarien els nois, que ningú els feia cas.  Van clausurar-ho tot,  per a no tenir més desgràcies i el negoci de la Greta se'n va anar en orris.

La policia havia clausurat la casa,  però  no la porta. El dia que els nois van tornar,  van poder passar la porta,  recuperar els seus 16 anys, però  no sabien  com sortir de la casa,  ja que estava tot tancat i barrat.  

Un cop descobert tot aquest embolic, els pares Van der Berg  van anar a parlar i a sincerar-se amb els pares dels nens despareguts,  els van explicar tota la veritat  del poc que sabien sobre el  comportament d'aquella escletxa del temps.  Van decidir que cada dia algú aniria fins a la casa clausurada  per veure si hi havien els nois.  I  sí, just  al cap de cinc mesos que havien desaparegut, un dia van sentir molts sorolls i molts cops,  que feien els nois, mentre intentaven sortir d'allà.  El jove Van der Berg molt afectat perquè  casa seva estava buida i els altres espantats, també. 

Van avisar la policia que aquella casa s'havia d'obrir que hi havien els nens,  allà dins.  Va venir una altra parella de policia,  que assegurava que si tot estava tancat,  com que quan ho van tancar la casa era buida,   allà a dins no hi podia haver ningú.  Però es van haver de rendir a l'evidència  dels pics i cops que se sentien.  Van fer obrir la porta i van voler entrar a dins a mirar què  pasava.  La família Van der Berg,  enfadats i per una vegada tots d'acord,  pares i fills,  van  guiar als policies fins a la porta prohibida i  la van tancar i  la van clausurar amb una paret ben gruixuda.  D'aquells policies no se'n va saber res més,  però  tot va anar de tal manera que ningú els va buscar allà a dins.

Al cap dels anys, un dia pel carrer,  un parell d'homes grans  gairebé  es  tiren a sobre dels pares Van der Berg que també eren molt grans,  encara més.  Els  homes enfadats els acusaven d'haver-los robat la joventut.  

- Senyors,  teníem  30 anys i de cop vam passar a tenir-ne 60. No ens vau deixar tornar. Però  hi ha una cosa que no entenem.  Nosaltres tot just fa uns 15 dies que som aquí  i per a vostès han passat molts anys,  ja són molt vellets. 

- Ara ja no cal  que intenteu tornar,  el temps que ha passat aquí  és tant que ja no podeu recuperar la vostra joventut.   

Ens hem trobat, els de dins i els de fora.  Qui sap si l'escletxa de temps,  ja s'ha tancat. 

dimecres, 1 de juliol del 2026

Lletres i fils de l'estiu

Uploaded Image

Vols venir a la meva barca?
Hi ha violetes a desdir!
Anirem lluny sense recança 
d'allò que haurem deixat aquí.

Maria Mercè Marçal

La barca aturada
i molt de camí per fer.
La mar oberta ens crida
la sorra tèbia també.

Sense por, tastarem l'aigua
les veles desplegarem
i lentament,  sense recança
aquell camí retrobarem. 

Un camí sense tornada 
de tan bé que hi estarem.

 

Hi havia una vegada,  un nen de 5 anys,  que ara ja és un avi,  que va venir  aquí  en aquesta ciutat de la Garrotxa per a visitar uns pare...