Quan ens trobàvem i jugàvem: records bonics

L'altre dia em van sortir per l'ordinador unes fotografies de quan:

Érem molts

Ens ho passàvem molt bé.

Jugàvem virtualemnt des dels blogs a moltíssimes coses.

I en directe alguna vegada també. 

Trobada especialment bonica, emocionant  i divertida, la del 2015.

La nit

No em diguis la nit

que ja la sento.

A vegades amb murmuris, 

a vegades amb silencis,

a vegades amb solitud.

No em prenguis la nit

que la vull veure 

fosca i reflex

dibuixen la ciutat 

damunt del mar.

No em torbis la nit

que la vull viure.

Bon Nadal

Nadal:

els seus mercats de coses supèrflues,

tants i tants llumets arreu, 

l'alegria dels infants, 

la joia dels retrobaments familiars,

el record nostàlgic dels que ja no hi són.

Nadal: 

amb el seu retorn, sempre agredolç

amb els seus vels lleugers de felicitat.

Que no ens falti Nadal, malgrat tot.

Que tingueu molt i molt Bon Nadal!  

Carta a la neu (i recollida de signatures)

Estimada neu:

T'escric tot just quatre ratlles, per recordar-te  on som,  per si t'has oblidat de nosaltres.

Et trobo a faltar.

No et pensis que et vull per anar a esquiar, ni per fer-me fotografies o selfies, no.  Potser trobaràs que els meus motius poden ser tan egoistes com aquests  altres, però per a mi són molt importants.  El meus motius són principament dos:  la teva bellesa  i el silenci que saps encomanar a tot arreu. Qui  no ha sentit el teu silenci, no sap res de silencis.  No saps pas com l'enyoro.

Si volguessis, tan sols un cop aquest hivern, deixar-te caure per les nostres muntanyes,  t'adoraríem com si fossis una deessa,  que potser ja ho ets.

Passa'ns a veure ben aviat, t'esperem.

Signat;

Carme

Mcbeu

Xavier

Teresa

Paula

Artur

Qui sap qui...

Helena

PD:  els nous signants de la meva carta, han proposat noves idees, que et faig arribar. Pensa que també ens faràs molt de servei quan et fonguis i siguis aigua. I per descomptat que ens agrada molt que vinguis directament en forma líquida.  Ets pura vida.

Relats Conjunts de desembre: Tres arbres i una sola capçada

- On et fiques, que no hi ha manera de trobar-te ni que contestis el mòbil?

- Allà on hi ha els tres arbres i la predra grossa. Allà em trobaràs contemplant-los tot el capvespre, fins que el fred me'n fa fora.

- Cada dia?

- Només fa tres dies que hi vaig, tampoc és tant.

- Jo ja ho trobo molt!  I penses tornar-hi?

- De moment, sí.

- Et puc preguntar per què?

- Perquè és com si ho tinguessin tot:  l'autenticitat, la fragilitat, la nuesa,  el clam impotent de les seves branques al cel, la desesperació. I al mateix temps: la força, el renaixement, l'esperança, la serenitat, la tossuderia, la resistència...  Si en sapigués, si pogués entendre tot el que diuen,  prendria apunts.

 

Els cinc llibres que m'han agradat més de tot l'any

Són cinc llibres totalment diferents els uns dels altres.  Poques vegades poso les cinc estrelletes,  però aquest any, de tots els que he  llegit, he trobat que n'hi ha cinc que les porten.  I m'ha sortit, de posar-les-hi, sense haver-m'ho de pensar gens. Ho tenen ben merescut.

Nosaltres en la nit és una història molt bonica, molt realista, molt propera, molt ben explicada des de dins dels personatges. Molt dolça també, amb un punt de tristesa, però una tristesa molt ben portada i ben assumida.  M'han encantat tant els personatges com la història.  Kent Haruf és un autor que quasi sempre m'agrada.  Alguns cops les històries són molt dures, aquesta no.  

Un dia se'm presenta el meu fill a casa,  amb aquest petit llibret a i em pregunta: Has llegit Italo Calvino?  Jo vaig dir que no.  Tot i que  vaig buscar alguns títols per si algun em sonava d'haver-lo llegit feia anys, però no, definitivament, no l'havia llegit mai.  I  em va dir, doncs te'l deixo, em sembla que t'agradarà. I sí,  ho va encertar de ple, perquè m'ha agradat molt.  Les ciutats invisibles no és cap història, ni tampoc són contes. Són descripcions de ciutats invisibles, impossibles, surrealites i les converses entre qui les explica, Marco Polo, i qui les escolta, El Gran Khan o Khubilai Khan.  I està tot explicat d'una manera, plena de metàfores, plena de filosofia, de psicologia, de reflexions, de maneres diferents de mirar les coses que em va captivar des de la primera descripció.  Les converses entre ells dos, també són molt interessants. Curtes, sintétiques, conceptuals, però hi ha moltes coses que fan bellugar els pensaments o les emocions per dins.

Després d'aquest n'he buscat un altre d'Italo Calvino "Els amors dificils"  I tot i que també és un llibre bastant especial, no m'ha captivat ni de bon tros tant com aquest. 

És un llibre que m'han deixat.  Tot i que sempre m'han agradat les novel·les d'Isabel Allende, probablement no me l'hauria comprat. Explica realitats molt dures  i al mateix temps és molt bonic, molt emocionant, amb uns personatges preciosos que es fan estimar des de la  primera pàgina. 

Una bona història,  amb el protagonisme principal de la muntanya, de les muntanyes dels Alps.  Els protagonistes humans també són importants, però quasi només per la seva relació amb la muntanya. Molt bonic, molt ben escrit, amb unes reflexions i uns mecanismes mentals i psicològics molt interessants. 

Una novel·la plena de sentiment i intensitat.  I de frases per guardar i per recordar.  La protagonista és una escriptora  que se'n va a uns poblets de muntanya per explicar la història d'una família que viuen allà.  L'explica molt bé, i encara, a causa d'aquesta decisió i dels dies que passa allà, s'explica millor a ella mateixa.  "En general, ens protegim del dolor dels altres, perquè ens fa por".

Els he posat per ordre cronològic de lectura, però aquest hauria de ser el primer.  Ella diu en el seu instagram @ibataller: Ho diem poc: llegir cura. Llegir cura. Llegir cura del que sigui que ens passa. Proveu-ho. A mi em cura des de l'adolescència. Llegir cura.  

I jo afegiria que llegir Massa deutes amb les flors encara cura més.  

Estels als ulls

L'espurneig d'un estel,
brúixola que assenyala els somnis.

Per amagats que estiguin,
la guspira encesa dels ulls estimats
em guiarà per retrobar-los.

Desaparició

Ja sabia que el lloro s'avorria, sol al pati, envoltat d'objectes i plantes, però sense ningú amb qui parlar, però no s'havia imaginat mai que l'avorriment el pogués fer desaparèixer d'una gàbia tancada, sense cap senyal de força. 

La gàbia estava sencera, res no estava remenat, ni cap porta ni finestra forçada. El lloro, però no hi era, i no va tornar mai més.

..............................................................................................................carme

Sol en el seu món,
absent en el món de tots,
ell ja no hi és.

.........................................qui sap si...

Entrada

Soc aquí,

i visc sota protecció dels arbres,

amb l'ombra pel meu cos

i claror a cada fulla.

I sento la bellesa

l'equilibri de cada gest

i la pau i la calma.

I tot i així soc forastera

de tants indrets inaccessibles.

L'última fulla

L'última fulla caiguda

encara conserva el color.

Encara se sent ben viva,

encara li queda llum.

Però es deixa anar

cap al gris desconegut

que les igualarà totes.

Baladres

Només l'esguard pacient
sap reconèixer les històries.
Entre pedres i mots,
entre miralls i somriures,
entre vidres o intempèries

entre les branques i les flors...
Entrar, plàcidament endins.

Els ulls atents, l'ànima suspesa.
I aprendre tant, de tresors invisibles.

Olorós com l'espígol

Lleuger com un vol de papallona,

olorós com l'espígol, 

amb mots que suren per l'aire quiet

d'un dia joiós i bell.

Així em passa l'amor per les puntes dels dits,

amb la riquesa de tanta història viscuda,

amb la pau que acompanya els instants

incomprensibles, de tant petits i tan immensos,

de tant intensos i tan plàcids.

Lluna plena

Lluna plena d'octubre a L'Escala

Camí de llum

quan la lluna fa el ple.

Claror pel somni.

.............................................carme

Camí d'argent
que porta a bells somnis.
Avivant cors.

............................................sa lluna

Pinta el reflex
la lluna en el vell mar,

ara pots somiar.

Veig un gros forat
en el cel fosc de la nit.
Hi ha un nou món?

.........................................qui sap qui

Camí de somni
una mar plana i plena
lluna llunyana.

...........................................Xavier

El cel al mar,
la lluna en el deixant,
al vers el sol.

..........................................Helena

Whilst she is sleeping
A moonlit dreamscape her face.
Watching her in awe

Her beauty makes me breathless.
Her love is my oxygen.

..........................................Sean Jeating

La majestat de Sant Joan de Caselles

Quan va recollir tots el bocins  del seu cor que s'havia fet miques,  no estava gens segura d'haver-los arreplegat tots, però com si fos un miracle, complet o no, el cor es veia sencer.

Els recs de Setcases

A Setcases  des que  (demà farà 53 anys)  em vaig casar allà, que m'han cridat l'atenció aquests recs que recorren els seus carrers.  Ho dic en plural però pot ser que sigui només un rec que faci un recorregut concret i no linial, per arribar a cadascun dels molins.

Són alegres aquests pobles on tenen l'aigua que circula pels seus carrers.  

Setcases tenia tres molins,  fa molts anys, i per fer-los funcionar van construir aquest rec.  Aprofitant els recs, també s'hi van fer safaretjos per rentar la roba, com a mínim  els dos que jo he localitzat.  Tenen la sort, que malgrat que els molins ja no existeixen,  l'aigua encara hi corre neta, transparent i feliç.

Conec altres llocs que els recs indstrials en desús, s'han buidat o s'ha assecat i aleshores fa una mica de pena veure'ls.

.......................................................................................................carme

Besa l’aigua fora del rierol
la base de les pedres.
El poble s’envolta
per carrers i places,
deixa córrer
la seva ànima humida
pels vorals
i espera el benefici
del seu pas.
Besa l’aigua
per cada pas el record
d’aquell passat
que li va crear el seu vial
i el fa reviure de nou
cada jorn
que surt a passejar.

..............................................................qui sap si...

Besa l'aigua amb la mirada 

i la celebra amb tot els sentits.

El seu so el bressola,

el seu gust sadolla totes les sets,

el seu tacte refresca.

No marxaria mai d'aquest lloc

on l'aigua baixa alegre i constant

i regala  tanta vida al seu voltant.

.......................................................carme

Finestra mirall

El fora i el dins

bellament confosos.

Allò que veus a fora

sovint ho tens a dins.

Relats Conjunts de Novembre

Havia fet un viatge, quan encara era estudiant.  Era un viatge organitzat a Grècia.  Eren tota una colla de joves i ell no coneixia prèviament ningú. El matí que els va tocar visiar l'Acròpolis, se li va acostar una noia,  i li va preguntar "Oi, que viatges sol?"  "Dona,  sol no, ja veus que som molta colla"  "Sí és clar, però alguns ja venen amb la seva colleta feta i jo no i em sembla que tu tampoc".  "Sí, vist així, tens raó, viatjo sol." Però no va ser un bon començament perquè tant l'un com l'altre es van quedar sense saber què dir-se. Mentrestant el guia els explicava que  els dies d'estiu de lluna plena, com avui, l'Acròpolis queda oberta als visitants. 

Aquella nit,  a mitja nit, l'Óscar,  va pujar el turó de l'Acròpolis,  per veure-la de nit, sota la lluna. Els marbres blancs resplendien amb la claror dins de la nit xafogosa d'estiu. No devia ser gaire coneguda aquesta possibilitat, perquè hi havia molt poquetes persones  passejant  entre els temples. I entre aquestes poquetes persones la va veure a ella.  "Ei, bona nit!  Perdona que al matí no m'he presentat, ni t'he preguntat com et dius. Jo soc l'Óscar"  "Jo la Judit, hem tingut la mateixa idea, pel que veig i em sembla que som els únics de la colla"  "Sí, tothom se n'anava més aviat de gresca i de copes"

Van passejar amb calma, es van explicar una mica qui eren i què feien i així va començar una bona amistat. No vivien gaire a prop l'un de l'altra, però van trobar la manera d'anar-se veien de tant en tant.  I quan ja feia 5 anys que es coneixíen, i que eren amics, l'Óscar va tenir una idea:   La va citar el dia de la lluna plena de Juliol  a l'Acròpolis d'Atenes.  Ella en va estar entusiasmada.  "Fa cinc anys que no trepitjo Grècia", va pensar  i la cita va funcionar.  En van estar tant contents, que va decidir renovar cada cinc anys la mateixa cita.  Alguns anys ja viatjaven junts, altres vegades es trobaven allà.  

L'any 2023, era l'any de la seva desena cita a l'Acròpolis, encara es van veure amb il·lusió i amb cor d'anar-hi.  Però a dalt del turó dels temples hi havia una gentada tan i tan gran, que no hi va haver manera de trobar-se, van passar les hores i quan cadascú ja pensava que l'altre no havia pogut ser-hi, per algun motiu important, va arribar un missatge al mòbil de la Judit "Em resistia a utilitzar el mòbil, creia ben bé que ens acabaríem trobant com sempre,  m'estic a l'Hotel Internacional.  Tot bé?"  "Tot bé,  Óscar, vinc cap allà"

Va ser la seva darrera trobada a Atenes, encara que en aquell moment cap dels dos ho sabia ni s'ho pensava. Quantes darreres vegades de tantes coses  ens han passat, sense que en aquell moment penséssim o sabéssim que ho eren?

 

Façana

Quan fa tants anys 

que ningú pot posar flors a les finestres,

les heures i les enfiladisses

agafen el relleu,

per embellir la decrepitud

d'una façana buida.

Despatx

Caminant pels carrers de Cervera, vaig trobar davant d'una porta aquesta immensa fotografia-poster anunciant  aquest eslògan de  #viulesviles  i concretament la casa i el despatx de Manuel de Pedrolo a Tàrrega, que suposo que es deu poder visitar.  

Com que érem a Cervera i no a Tàrrega, ho vam haver de deixar per una altra ocasió. Però no em vaig saber estar de robar aquesta fotografia i de pensar:  un despatx molt petit per a una obra molt gran.

Les Escaules

Pintaré les fulles dels colors de la tardor.

Seran l'estora del bosc

i suraran damunt de l'aigua.

Dibuixaré amb mots inexperts l'aigua i el seu reflex

i gaudiré de la claror i del silenci i també de l'ombra i el so del rierol.

I no tinc res més i ja tinc molt:

fulles, aigua, reflex, riera i també

les mans i els ulls per mirar i per construir.

 

La Segarra a la tardor.

Com eixampla l'ànima, l'horitzó llunyà,

com calma la ment la suavitat dels colors ocres de la terra.

Com estimula el cos aquest vent que ens desperta.

Com ens fan volar els núvols canviants i vitagers.

Bordes de Sant Miquel d’Engolasters

Aquest no és un lloc inventat. Existeix. Però d'alguna  manera també ho és,  perquè és i no és. El dibuix pertany a una fotografia antiga que ja no es podria pas refer ara mateix. Els llocs canvien, i cada vegada més ràpidament.  Les persones també canviem. 

L'amistat perdura, mentre les persones perduren o qui sap si més enllà i tot de les pèrdues irreparables.

Dibuix nostàlgic, homenatge a un temps, a uns amics, a un lloc, encara que el temps sigui ja molt llunyà, que les persones haguem envellit i els llocs, per bé que potinejats, semblin nous de trinca. 

Papallones

Papallones de colors, 

efímeres, 

belles, 

inabastables.

Perdudes en els vents del canvi. 

L'ànima es transforma, 

es renova 

i espera volar com una papallona.

Vol abraçar un nou començament.  

O potser acceptar un final.

Lloc inventat

Si fos tan fàcil com dibuixar-lo, 

inventaria un lloc de pau.

On hi hagués muntanyes i arbres

i també gorgs i rierols.

I veïns i amics amb qui poder parlar.

Que la llibertat de viure en pau no fos amenaçada

i on els infants se sentissis protegits i estimats per tothom.

Si fos tan fàcil com dibuixar-lo:

Inventaria un lloc de pau.

Un dia de festa a Alcover

Era dia de festa major i ella prou que ho sabia i si calia n'informava a la gent que passava.  Des de la seva finestra, que donava a un carreró estret i tranquil, ella parlava als vianants.

- D'on sou? - els demanava

- De Granollers - li va dir aquella parella.

- Ja heu vist que avui és festa major? 

- Sí que ho hem vist, hem  passat per la plaça i hi havia música i gegants i força gent.

- Aneu-hi, aneu-hi, és una festa molt bonica.

- I vosté?

- No, jo no hi vaig mai. M'estimo més estar-me a casa i mirar per la meva finestra

I aleshores, sense deixar cap altra opció, va començar a desgranar tota la seva llarga història, d'on venia, d'un poblet de mala mort, molt llunyà d'Alcover, com havia trobat el seu home i com havien decidit quedar-se a viure allà, a Alcover, ben contents d'aquesta decisió.   Al cap de mitja hora llarga, la parelleta es van decidir a dir-li que li farien cas i se n'anirien a la Plaça a celebrar la Festa Major.

-  Ben fet, ja ho veieu, jo la celebro a la meva manera... 

La casa transparent

La casa transparent  de Relats en català.

Vine a casa

Hi ha un endins infinit.

I un cel i núvols.

............................................................carme

Marxa la casa
deixant el cel tot ell ple
dels nostres núvols.

................................................................qui sap si...

La porta oberta
jardí de nuvolades
de dins enfora.

................................................................Xavier

 

Relats Conjunts d'octubre: sirenes

Klimt  Sirenes  1904

- M'encanta aquesta pintura de  Klimt.

- És ben bonica sí!

- No trobes que fa somiar? A mi aquestes sirenes em tenen el cor robat.

- Ho entenc, però et podria demanar un favor?

- Sí, i tant! Demana'm el que vulguis, sireneta meva!

- Doncs precisament volia demanar-te que no em diguis mai més sirena, ni sireneta...  

- Oh!  No t'agrada?  Quina llàstima!

- Des que tenim aquest quadre penjat, que cada cop que m'ho dius em sento atrapada i  anxovada com elles...  massa sirenes per tant poc espai.

Biure o Viure, ves a saber!

Tot va ser arribar a Biure i conèixer l'alcalde. No estava pas programat, nosaltres passejàvem i ell passava per allà i ens va parlar.  Ens va explicar que el nom del poble havia estat oficial de les dues maneres, segons les èpoques. I que les dues ortografies tenien defensors i contraris.  

Sembla ser que al final ha guanyat la be alta. Però és un lloc bonic i tranquil que segur que s'hi ha de viure (o Biure)  molt bé.

 

Moment a Avinyonet de Puigventós

Després del rentador, quasi colgat, 

amb la vegetació que se'l va menjant, 

amb peixos,  

amb tot el seu romanticisme i abandonament, 

passem en pocs minuts a aquesta església de Sant Esteve, 

fortificada, 

amb merlets i fossat, 

immensa i impressionant. Contundent.  

Com canvia la mirada que hi posem, 

amb aquests contrastos tan sobtats. 

 

Escales a Orriols

Amunt i crits!

Pujarem, amb els peus tan malmesos com les escales.

Amb l'equilibri precari que ens fa anar de tort.

Pujarem poc a poc, sense aturar-nos.

 

La Muga a Albanyà

 A vegades la claror més intensa, no deixa veure el fons.

El cel i els núvols ens amaguen qui som.

La fosca també.

Hi ha aquell punt entremig, que és on ens podem veure 

tal com som, sense que cap reflex ens amagui.

Agullana

A vegades hi ha murs immensos que semblen infranquejables.

Les petites finestres no ens deixen veure els tresors interiors.

Petits tresors quotidians o potser fins i tot algun d'extraordinari.

Però sabem que hi són, els hem vist en altres moments.

O quan vivíem a l'altra banda del mur o quan sabíem mirar lluny.

La finestreta sí que la veiem, sempre ens manté l'esperança.

Vermells de tardor

Busco el vermell

tant és que sigui vermell de pètals,

com a la primavera

vermell de cireres o de maduixes,

quan arriba l'estiu,

o vermell de fulles de tardor.

Un vermell que m'empenyi

que em desperti,

i que em pinti del tot, alguns moments.

 

 

Cadena d'haikus

Sant Miquel d'Engolasters

Si tu em somrius

em venen tots els records

de quan no dèiem res.

...............................................qui sap qui...

Si tu em somrius,

ja no ens calen paraules.

Ja m'ho dius tot. 

.................................................carme

Quan tu somrius,

jo perdo les paraules.

Mirar-te és tot.

..............................................qui sap qui...

Ja no hi fa res

si perdo les paraules.

Bateguem junts.

................................................carme

Són les paraules?

Són les que ens uneixen?

O, és el seu so?

.......................................qui sap si...

És el seu so,

xiuxiueig de maduixa

ritme del cor.

.............................................carme

El cor repica

les campanes bateguen,

tot és possible.

.............................................Xavier

Té la campana

el batec del cor perdut

repic al ritme.

......................................qui sap si...

Per al teu fons

no et calen les paraules.

Són per lingüistes.

...........................................Helena 

Am Tag des Lächelns
feierte ich Geburtstag.
Na, so ein Zufall!

El dia dels somriures
Estic celebrant el meu aniversari.
Bé, quina coincidència!

.......................................Sean Jeating

Els Pessons

Mirant el llac:

l'estany també envelleix:

la boga avança.

Res no és igual

però el llac i les persones

guarden l'essència.

Després dels anys

i tants retrobaments

som vora el llac.

……………………………Carme

Fa més vell el temps
el clot tot ell ple d’aigua
amb el nom de llac.


Ho canvia tot  
el temps que ens envolta  
sent sempre igual.


T’estima el llac 
i et deix remullar-te 
per ser un amb ell.

………………………….qui sap qui

b & n

Les roses en B & N de l'Erik

El teu blanc i negre,

tots els teus grisos,

la teva boira, 

les ombres tan suaus,

la teva claror delicadament difosa, 

em parlen d' uns colors tan vius 

que m'enlluernen.