S'ho va rumiar llargament, a veure si creia que era possible que aquests llocs meravellosos que sortien a les seves fotografies, en realitat no existien enlloc més, fora de la seva imaginació. Li va agradar la idea. Tenir una imaginació tan potent que creés llocs amb aquesta sensació de realitat. Per què no? es va dir...
Mirava els racons i raconets on perdre's, inventats o no, i va pensar que posats a imaginar, podia afegir-hi una història, una escapada. Imaginar que aquella conversa que va tenir amb ella, ahir, i que contenia unes ganes intensament boges de fugir, podia acabar fent realitat aquesta fugida.
- Som-hi, jo t'acompanyo. Ho deixem tot i comprovarem com nosaltres dues tampoc som indispensables. Diuen que ningú no ho és, perquè ho hauríem de ser nosaltres? Podem tornar o no, depèn de com vagin les coses.
- O de si som o no indispensables. Ei! No m'ho diguis dos cops que tinc la maleta feta.
- Doncs endavant! Necessitem un lloc tranquil i terapèutic com ... com... et sembla bé, l'Aveyron?
-Doncs sí, em sembla perfecte!
-Has vist aquesta casa? Just en un raconet de la plaça... que bonica, oi?
-Hi estaríem bé. Preguntarem si ens la lloguen uns quants mesos. I aquest porxo acollidor de l'església, no et dona pau?
- Només de mirar-lo!
I van gaudir de plàcids dies inventats. El verd, la primavera, les flors, la pluja, el romànic, les places, els poblets. Tenien una organització perfecta. Feien sortides, llegien, escrivien, dibuixaven. S'assemblava una mica a tal com jugaven a nines o a tantes altres coses, feia molts anys, i cuidaven de tots els objectes, vestidets, llitets, van tenir cura de la seva nova casa i també l'una de l'altra. Ella, sí, era una de les poques persones al món a qui podies cuidar amb ganes i dedicació i créixer juntes i sentir-nos totes dues realitzades i cuidades en la mateixa mesura.
L'escapada va durar quatre mesos. Quan van tornar, tot continuava igual, a les famílies, però tot havia canviat imperceptiblement. No hi havia cap dubte que havia estat una decisió excel·lent.
Estava confirmat, no eren imprescindibles. Quina sort! I van recordar a la seva mare que sempre deia un refrany: "Ves-te'n, Anton, que el que es queda ja es compon"
PD: he "robat" moltes idees per escriure aquest conte. La de Jp que en un comentari al post anterior sobre La Bastide - l'Évêque, em demanava que confessés que aquests llocs només existien en la meva imaginació i la d'altres persones que no són de les xarxes, que m'han donat la resta: la fugida, la realització personal conjunta pel sol fet de tenir cura d'algú... i jo he muntat les peces del puzle. I és que no sé si us ho havia dit mai, però m'encanten els puzles.
