Relats conjunts de Novembre

- Però com és que portes aquesta foto a la cartera? Qui coi són aquests?

- Tu no n'has de fer res, deixa'm estar!

- No t'ho prenguis així, només és pura curiositat, són ben estranys aquests homes ... no m'ho negaràs!

- Estranys?  No em facis enfadar que hi ha el meu pare!

- El teu pare?  Només pot ser aquest mes jove de la pipa, els altres no s'hi assemblen gens i desgràciadament ell no es va fer gaire gran i molt menys vell. Jo me'n recordo del teu pare de quan venia a jugar a casa teva. 

- Doncs sí és aquest i és l'única fotografia d'ell que tinc. Totes es van cremar en l'incendi  aquell de casa meva, no ens va quedar res, cap record, ni en paper ni imatge virtual, aquesta foto la vaig trobar el mateix dia de l'incendi, misteriosament al carrer, davant de casa meva.

- I tu saps qui són els altres? i quan era això? i què feien?

- Nnnnno....

- No? aquest no tan poc convincent em sona a que sí.

- Deixa'm estar, vols?

- D'acord, d'acord, però escolta... aquest de més a la dreta no és aquell gallec de la "pulperia"  que era un mafiós  i el van detenir per tràfic d'armes?

- Doncs sí,  veig que l'has reconegut, quan érem petits hi anàvem sovint a la "pulperia" el pitjor error del meu pare.

- No m'estaràs dient que ...

- Doncs sí, no sé pas com el van enganxar, el van reclutar de manera forçada, potser li feien algun xantatge o no sé com es va deixar pescar per anar a buscar els que havien pasat la frontera amb les armes i dur-los a lloc segur.

- I així allò que el teu pare havia mort accidentalment en l'incendi....

- Doncs no, no era veritat, el van pelar ells mateixos quan es va voler escapar de l'organització.  En aquesta foto es veu que l'estaven amenaçant i avisant que no ho fes, que no marxés, que no els deixés...  i la devien fer per allò que la van fer servir, per reivindicar el crim: les amenaces van fer-se realitat.  El van matar primer  i van incendiar casa nostra, després.

-  Com pots mirar aquesta foto sabent tot això...

- No vull oblidar-los, si mai els trobo els vull reconèixer.

Pedres de colors

Hi ha records que es difuminen, 

n'hi ha que prenen més color.

Si la mèmoria ens enganya

jo vull poder triar  cap a on.

Vull recordar que el color de les pedres

pintades per l'aigua que les feia lluir

era tan bell com si fossin precioses

i que en la fosca les vèiem sorgir

com  fanalets de colors que dansaven

amb batecs d'onades insistents.

Vull recordar una espera pacient

i no només el silenci que ens enduria la pell.

Pobles i muntanyes

Cloquers i pobles

vigilen les muntanyes

com centinelles.

Cims i carenes

abracen cada poble

acollidores.

La tardor a les heures

 

 S'enfila la tardor, pel mur que ja l'espera,

pels camins que l'estiu encara no vol deixar.

I escriuen versos de fulles petites

i barregen colors que saben fer rimar

El teu instant dibuixa les imatges

el teu record me les posa a les mans.

I torna el temps de compartir paraules

de jocs de mans, bombolles i colors.

I torna el temps d'escriure't dins dels versos

i en cada fulla hi ha el record d'uns instant.

Fotos de la Marta Sempere (Fanal Blau)

S'enfila la tardor pel mur i jo la rebo

escoltant els mots que em vol xiuxiuejar.

Deformar la realitat

Ens trobarem 

i serà com en un somni

dels que deformen, 

a la seva manera, 

l'absurda realitat.

I tindrem les hores per recordar aquella història,

d'aquell altre temps que es va desendreçar.

Ara, que les paraules fan un goig que enamoren

com cofres del tresor que ningú ens pot robar,

ara, les direm fluixet, perquè no se'ns escapin

ni vagin més lluny d'on les volem portar.

Que duen l'emoció penjada a cada lletra

i llisquen per la pell com si fossin les mans.

Escriu un xiuxiueig a la vora de l'aigua

fins que la primavera ens vulgui aixoplugar.

La casa vora el riu

Vaig somiar una casa,

una casa antiga, a la vora del riu.

L'herba era molt verda

a totes dues ribes d'aquest gran riu.

Ens hi trobàvem com si fóssim de vacances

i feia un temps agradable, era final d'estiu.

No hi havia mai silenci

perquè sempre cantaven  o l'aigua o el vent o el tamariu.

Passejàvem descalços, reposàvem tranquils.

Teníem totes les hores

per riure i estimar-nos i per sentir-nos vius.

Retalls de temps

Encara em cueja el febrer a dins

com un instant genuí de vida.

La primavera reclosa en l'àmbit més petit,

que em va abastar un gest més suau que mai.

L'estiu esperançat i l'aigua i el riu i el mar

i el cel  i el verd de vora l'aigua.

I ara torna la tardor, esquerpa,

els seus colors ja no acaronen

i els sentim lluny com si ja no fos nostra.

I vindrà altra vegada l'hivern, 

potser gestant d'amagat, nova vida, arreu...

Hi ha la mar

Una foto d'en Xavier Pujol

Hi ha la mar,

la tardor sobre l'aigua,

futurs incerts.

Ens cal caminar junts

malgrat les giragonses.

Com els reflexos,

acompanyem-nos sempre.

Camins insòlits,

si cada barca nostra

formés part d'un estol!

Signes al cel sobre els arbres

Punt petit d'estel.

Ratlla llarga de núvol.

Punt gros de lluna.

Ratlla ampla de núvol.

Arbres de nit que la volen tapar.

Missatge rebut. 

Flors al nesprer

Novembre ens dona l'esperança

que aquest any que ve,  

tornarem a tenir primavera

i tornarem a tenir nespres. 

De la flor al fruit, quants mesos!

Des de casa

Quan s'acaba el dia, 

la llum es  fa més càlida

encara que faci més fred.

Més esplendorosa, mentre s'apaga lentament.

Més tendra, abans que la fosca s'escampi arreu.

La bellesa persisteix fins i tot a la nit.

Fum

Núvol com fum

sobre la xemeneia.

Ni surt ni entra.

Només vol retornar-li

records dels temps de feina.

Per preservar-los

amb música de núvol

i mots de fum, 

tots els sentits ens calen.

La cerca continua.

Música

Vull una música que sigui rodona

i que tingui el color de sol.

Ni massa trista ni massa alegre.

Que m'arribi ben endins 

que desperti les emocions viscudes

i que m'assereni l'esperit.

Com una taronja del taronger petit.

Com un vals de primavera o com un preludi de tardor.