 |
| Tintoretto, 1560, Sant Jordi i el drac |
- Home! Tan de bo, que sigui així, se'ns mengen a tots plegats de viu en viu. Quan no en quedi cap, ens quedarem ben tranquils.
- Sóc del partit animalisa, vegetarià, vegà i supermacrobiòtic i li posaré al menys un parell de denúncies per matar un animal en perill d'extinció. Els animals s'han d'estimar i de tractar bé.
- Encara que es mengin, els nens, les nenes, els nois, les noies i els prínceps i les princeses?
- Encara que es mengin les noies i les princeses. Que no s'hi acostin i ja està.
- No, no està, senyor animalista, vegetarià, vegà i supermacrobiòtic. Els dracs mengen molt i si no es mengen a una persona, se'n menjaran a una altra. I també als altres animals. No vol protegir als altres animals? Ah! I no acostar-s'hi no resol res. Prou que s'acosten ells i ho rusteixen tot amb el seu foc.
- Doncs s'han de pensar altres maneres de protegir-nos.
- Vinga, doncs quines?
- S'ha de muntar una comissió per estudiar-ho...
- I mentrestant, què menjaran els dracs?
- No és el meu problema, la meva feina és protegir-los.
- Doncs miri, jo me'n vaig i aquí el deixo amb el drac, perquè el pugui protegir bé.
I Sant Jordi va marxar al galop, deixant el drac a cura de l'animalista o l'animalista a cura del drac. Quan el drac ja s'havia fet il·lusions de salvar-se de Sant Jordi i d'esmorzar la mar de bé, tot cruspint-se aquest noi tan simpàtic que el protegia, va arribar la Montserrat, que era la nòvia de l'animalista. La Montserrat li passava dos pams i tenia unes cames i uns braços molt forts i unes espatlles amples i protectores. Era una gran esportista, atleta, nedadora i per valenta no la guanyava ningú.
Pel camí havia trobat a Sant Jordi i l'havia posat al corrent de com anaven les coses.
- Jordi em deixes el cavall i l'espasa? T'ho torno tot plegat en una estona. Aquell ximplet es deixarà menjar pel drac!
- Té Montserrat, una passejada em farà bé, i tu ja t'ho faràs amb el teu animalista? Vols dir que hi és tot?
La Montserrat va salvar el seu animalista matant el drac en un tres i no res, amb l'espasa de Sant Jordi. I l'animalista des d'aquell dia, es va dedicar a fer un estudi sobre els dracs, argumentant que els dracs no eren animals, sinó éssers diabòlics sobrenaturals i que per tant no calia protegir-los.
I la Montserrat i en Jordi, sense les denúncies de l'animalista, van acabar, en un pim pam, amb tots els dracs de Catalunya.
Pd: van poder viure tranquils, a partir d'aquell moment? doncs no, després dels dracs van venir els pirates que també volien acabar amb el personal... i és que es veu que la pau no és d'eixe món.
