D'una foto de la Marta Sempere @sempere_marta
A vegades, el cel és com un aire que ens eleva, com un indret per volar, com un refugi esperat, com una fugida de llibertat, mentre que els peus troben el terra aspre i pedregós i les passes se'ns fan feixugues i cansades.
Altres vegades, resulta que el cel ens pesa massa sobre el cap i sobre l'esquena i ens sembla massa espès per a poder-hi volar i en canvi les nostres passes, sobre les realitats quotidianes, caminen lleugeres sobre un terra llis i pla.
Volar i caminar alhora, el somni, el futur i el repte.
