La llum de les estrelles mortes, és un recull de contes.
Retrobem per una part de la millor prosa poètica de Josep Manel Vidal, però per altra part, aquests contes no tenen res a veure amb ella. Les formes es mantenen. Els continguts són absolutament diferents.
Són contes que tenen tots i cadascun d'ells una part màgica. I és aquella màgia que te la creus per força, perquè arrenca de la més genuïna quotidianitat i en la qual t'hi trobes submergit com a lector.
Tot i que hi ha temes molt diversos, he de dir que jo he trobat alguna part de mi reflectida en cada conte. Els fa propers a les persones, a les individualitats dels seus protagonistes. Ja poden ser diferents entre ells, ja poden ser diferents de mi, que en algun lloc sempre m'hi trobo. I el resultat d'aquesta descoberta pròpia en contes o llibres aliens és la manera segura d'emocionar-se i de viure'ls intensament.
He de confessar, que malgrat que tots m'han agradat molt i que fan de bon rellegir, jo tinc una predilecció especial per un d'ells. L'últim del recull:
La clivella.
"No era una imperfecció en la construcció dels barandats. Un defecte a l'ombra dels estalvis dels materials d'obra. De fet no era cap lloc físic concret. Flotava. Semblava estar al mig del no-res. Immòbil. Com si l'habitació sencera fos en realitat una projecció sobre un llençol esgarrat per un excés de tensió. Al principi era molt petita. Tant que vaig arribar a pensar que era un defecte de visió collit a força de fixar la vista sobre la pantalla de l'ordinador durant tantes hores de feina. Però no. La immobilitat d'aquella irregularitat m'alleugerí aviat l'equivocada creença que el cos començava a fer-me les fallides pròpies de l'edat. Això i que, a cada mirada que li dedicava, es feia més gran. De fet va començar sent de la grandària d'un llapis i ara ja ha agafat les dimensions d'un bastó petit, dels que solen vendre a les parades de la fira d'agost, aquelles situades quasi a l'arrancada de l'albereda."
(Fragment de La Clivella)
