Vaig rebre una invitació per assistir a una festa d'aniversari i jo que sempre vaig atabalada i amb presses i mai no acabo de llegir les coses de dalt a baix, no em vaig fixar gaire en els detalls. Vaig mirar bé, això sí, l'hora i el lloc i no em vaig adonar de res més.
No tenia gaires dies per a preparar-me i em vaig anar a comprar un vestit vermell i vistós i unes sabates del mateix color, millor dit sandàlies molt finetes i amb un taló molt i molt alt i molt prim.
Quan el dia va arribar, les maleïdes presses va fer que hagués de caminar a tota velocitat pels carrers mentre anava cap a la casa on hi havia la festa. Vaig posar malament el peu, vaig fer un pas en fals i tant el taló com la tireta principal de la sandàlia dreta es van trencar. La meva desesperació era absoluta, què podia fer, a pocs minuts de l'hora convinguda i amb totes les botigues tancades? És que no podia ni caminar. Em vaig descalçar i amb les sabates a la mà, vaig continuar el meu camí.
En arribar a l'adreça, vaig veure que la finca tenia grans jardins i que la festa era fora.
Quina fila feia jo amb les sabates a la mà! A la darrera paperera del carrer, just abans d'entrar, vaig llençar les dues sabates. Que sigui el que déu vulgui i que pensin el que vulguin d'una dona que va a la festa descalça.
Quan vaig entrar, em pensava que tenia al·lucinacions. Tothom anava descalç. Però com pot ser, no ho puc entendre. Ho vaig demanar a la primera coneguda que vaig trobar i em va dir que era una festa a l'estil de la Polinèsia i que una de les normes principals era anar-hi descalç i em va ensenyar la invitació que jo no havia acabat de llegir... No hi ha com haver nascut amb la flor al cul.
