Interior a Vilaverd
Acolliment, la cambra,
i serenor d'absència.
Ram de flors seques, metàfora.
I el teu mirall, la vida.
Subscriu-te a aquest blog
Follow by Email
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Relats d’estiu de la Carme
- Obtén l'enllaç
- Google+
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
I tu on ets? De vegades costa fer aquestes fotos sense sortir reflectida a l'espill...
ResponElimina
EliminaVaig trobar el lloc adequat i va sortir reflectit el llum, que jo tampoc el volia, però era o ell o jo, he, he, he...
Quan la Novesflors s'ha adonat que no et reflecties al mirall t'anava a fer unes preguntes: et fan por les creus? No suportes els alls? L'única cançó que no t'agrada de Lluís Llach és l'estaca? l
ResponEliminaHe, he, he...En primer lloc, m'agraden totes les cançons de Lluís Llach. Fins i tot l'estaca. 👍Tu com ho veus això?😳 Els alls també m'agraden i l'altre dia fins i tot en vaig fotografiar una, de creu. 😅 O sigui que segur que em suspenen del tot, a primer curs de dràcules! No tinc futur draculinu, encara que no surti als miralls. 😂🤣😂🤣
EliminaVilaverd és des de fa un any d'aquells llocs que vincules amb una persona. La Tina Vallès. I el seu llibre preciós "La memòria de l'arbre".
ResponEliminaOstres, gràcies Rita! No conec aquest llibre de la Tina Vallès, però després d'haver estat un cap de setmana a Vilaverd, em fa molta il·lusió llegir-lo. El buscaré!
EliminaRealment transmet serenitat i pau, aquest indret; em recorda molt les cambres d'almenys dues generacions enrere, com si es volgués recuperar alguna de les coses que amb el temps es van perdent... Qua acollidora pot ser l'austeritat!
ResponEliminaAquesta casa rural de Vilaverd, tenia els mobles antics, al menys els de la nostra habitació. Però tenia un equilibri, entre les coses antigues, la reforma moderna i l'austeritat que feia que m'hi sentís molt a gust. La teva frase final m'agrada molt. Que acollidora que pot ser l'austeritat! Per a mi molt, molt més que l'exuberància decorativa. Gràcies, com sempre, Montse per la teva empatia.
EliminaUn raconet molt romàntic...Les flors presumides es multipliquen, l'ombra a la paret i una branqueta al mirall, on també si reflecteixen les bigues , que tems ha, deuen aguantar la casa, perquè els estadants com vosaltres si trobin a gust!
ResponEliminaPetonets.
M'agrada molt això que les flors es multipliquen. Gràcies, M Roser!
EliminaUna imatge que respira tardor, potser per els seus colors
ResponEliminaI pel recolliment, potser també.
EliminaAquest mirall sembla d'aquells de les cases 'd'època'.
ResponEliminaSí, i els mobles també ho eren. Aquest marbre que es veu a la foto eta el sobre d'una calaixera antiga molt maca.
Elimina