Quan van madurar, aquelles nostres cireres de l'ànima van ser com les dels cirerers de la plana, les dels camps ben regats i assolellats, van madurar grosses i dolces i sucoses. I les vam poder compartir mentre l'ànima suspesa en el temps se sadollava de dolcesa i de plenitud.
Ara les cireres que créixen a la meva ànima, són com les dels cirerers de muntanya, petites i no tan dolces. Potser si tenen prou temps, també creixeran i maduraran encara... I les teves?
