En aquesta vida tot arriba, fins i tot algunes coses en les quals no hi pensem gaire o gens, però sí. Han arribat els 70, encara que, a mi, em sembli que no pugui ser, tot i que sempre, sempre, sempre arriben (si arriben) després dels 69 i no hi hauria d'haver cap sorpresa.
Em sembla que en aquesta edat, (més que no pas als 60 o als 65) comença una nova etapa que no m'agrada gens: la vellesa no m'agrada, no pas pel físic, ni per les arrugues, no. No m'agrada perquè està plena de pèrdues: de persones, de salut, de capacitats, de memòria... i no faig la llista més llarga per no deprimir-me... però malgrat tot, ho mirarem pel bon costat.
Sí, i tant! Tot té un costat bo. I no em queixo de res, ni m'entristeixo, només miro la realitat de cara i jo la veig així, a dues cares.
Està bé poder fer-ne 70 en bona salut i sí, de moment la tinc.
Està molt bé que ara que en faig 70, encara trobi i més que mai que tinc una família genial i plena d'estimació i de bon rotllo.
Està molt bé pensar que ja tinc molta vida viscuda i moltes coses boniques als meus records, tot això ja ho tinc i ningú m'ho pot prendre i també està bé sentir que aquests 70 (o els que duri encara la vida) han estat plens.
Està molt bé tenir molt bons amics i amigues que m’acompanyen sempre.
Està bé que no hi hagin gaires recances... i també està bé que ens en quedi alguna, potser no tenir cap recança seria poc humà.
Estaria bé que els anys que quedin, fossin amb salut i sense problemes greus, però això ja no depèn només de mi. Haurem de conviure amb el que arribi, sigui com sigui.
De moment, ho celebrarem amb una mica de xocolata…
