Cantaven les xiquetes una cançoneta:
"Si passes set vegades, si passes set vegades, set vegades, set vegades, per sota de l'arc, per sota de l'arc, vindrà l'amor a trobar-te, just a la que farà seeeeeeeeeeeeeeet"
I sí, elles passaven i passaven, i encara que no veien pas que es complís la seva cançoneta, l'endemà hi tornaven, com si hi haguessin retrobat la confiança.
La Maria, que ja no era tant xiqueta, se les mirava des del seu balcó, cada dia i pensava que tant de bo fos veritat que es produís aquesta màgia. Ella hauria volgut trobar l'amor de la seva vida i fins ara no l'havia trobat.
Un vespre, quan les nenes ja no hi eren, va baixar a la plaça i va començar a passar per sota l'arc set vegades, ho feia com les nenes, ben igual, no hi passava pas d'anada i tornada, no. Donava tota la volta pel carreró i hi passava cada cop en la mateixa direcció. Com s'havia de fer. A la setena volta, ja fosquejava, i quan va veure que una ombra sortia per la cantonada del petit carrer, va fer marxa enrere, esporuguida i va arrencar a córrer plaça enllà.
Quan va ser a casa, va sortir ben de pressa al balcó per veure si l'ombra era algú que podia ser una amenaça o bé era l'amor de la seva vida, però ja no va veure ningú. El silenci del vespre va ser l'única resposta que va obtenir.
La recança d'una ocasió perduda, li va durar tres dies. El primer dia estava trista, el segon dia va pensar que potser s'havia lliurat d,alguna cosa dolenta i el tercer dia ja es va adonar que estava molt i molt bé, al seu pis de la placeta, al rovell de l'ou del seu poble, envoltada de veïns i veïnes i de xiquetes que jugaven. I havia hagut de passar set vegades per sota del portal de la plaça per adonar-se'n.
