La Joana recollia de terra, pedretes, branquetes, fulles, etc, per llençar-les des de dalt del tobogan. Una vegada i una altra. Incansablement. L'àvia, que era jo, l'anava seguint, amb la vista si es quedava a prop o amb les cames si s'allunyava una mica més del tobogan. No volia destorbar-li el seu joc o la seva investigació i la deixava fer. No entenia gaire aquella fascinació de la petita per veure baixar objectes en aquell tobogan.
Quan finalment baixava ella, jo l'esperava a baix per rebre-la i per comprovar que baixés bé i sense arribades massa brusques.
Però un cop comprovat que el pendent del tobogan era prou ben calculat per arribar sense ensurts, aleshores, em vaig quedar a dalt i vaig entendre la màgia de veure com els objectes (o les personetes, en aquest cas) baixaven pel túnel. Resultava ser un túnel calidoscòpic, tota la baixada era un festival d'imatges multiplicades. Li vaig demanar que mirés amunt per fer-li la foto, ella complaent em va deixar fer.
Aprenent sempre de l'observació i de la curiositat dels infants.
