La font del vern

Ara que ragen les fonts, n'escoltarem la música.

Ara que ragen les fonts, ens mullarem les mans.

Ara que ragen les fonts, en beurem l'aigua fresca.

Ara que regen les fonts,  en besarem de nou.

Antic molí

Centre d'art a Banyoles - Museu Gimferrer

Dins d'un museu, en un pati tancat, el molí  ha quedat atrapat. 

Està aturat i ja no treballa, però l'aigua amansida, ara que ja no li cal força, encara llisca sota la roda.  Herbes i molses el van cobrint. 

I les mirades dels visitants, encuriosides o nostàlgiques, encara li allarguen una vida,  que encara que sigui poc util, a ell li sembla de propina.

Relats Conjunts: El vestidor dels Jockeys

«The Jockeys’ Dressing Room at Ascot»
(John Lavery – 1923)

En James ja estava a punt per la gran competició.  No tenia cap pressa,  perquè només li quedava esperar que fos l'hora,  però els nervis se'l menjaven i no parava d'anar d'un costat a l'altre

En Lionel,  ben al contrari, havia estat massa estona  a taula, amb les postres tan bones que li preparava la seva cuinera  i s'havia d'afanyar per a no fer tard i  perquè no se li oblidés cap detall important i indispensable.

En Harold que era un assistent que voltava per allà per audar als jockeys, també anava de bòlit amunt i avall del vestidor.

La Selene era l'única que amb la seva elegància i  calma natural,  estava a punt, amb la seva roba de jockei, d'un ben inhabitual color blanc,  tot mirant a les pistes amb concentració.

De sobte, un crit esgarrifós  va espantar gaire bé a tothom.  Oh!  Caram!  era el pintor.

-  Senyors,  si no us esteu una mica quiets,  no hi ha manera de fer l'apunt que necessito per al vostre quadre!

El seu crit va tenir un efecte totalment contrari al desitjat,  i per a treure's l'espant de sobre  encara en bellugaven amb més rapidesa.

- Us farà el quadre, la vostra tia!!!!

PD: tan enfadat que estava,  però finalment el va fer.

Bassa de fra Ramon, la llacuna vermella

Sota del sol i sota del vent,

l'aigua de la llacuna tremola.

Un vermell rovellat

podria donar-li nom i identitat.

Esgarrifances a l'aigua

com  a la meva pell.

A la meva fotografia no es veia gens bé el color i n'he manllevat una 

de Vilaweb que explica que el color li ve del bacteri del sofre

Asfodel

Omples les vores del camí.

Delicada bellesa

que sembla no tenir fi.

…………………………………………….carme

Al nostre pas,

la flor blanca es mostra

i ens acompanya

……………………………………….………McAbeu

Veig la teva llum,
em mostres la bellesa
per tot el camí.

………………………………………………..sa lluna

Espiant ocells

Una de les construccions de joncs de l'Espai Natural de la gola del Ter

La fusta polida per seure.

No cal cap finestra.

Fora i dins es barregen.

El sol entra.

El vent passa.

Ocells,  ànecs o flamencs...

els espero...

Espai natural de la Gola del Ter i les basses del frare Ramon

Darrere els joncs,

entre aigües vermelles  

i a cavall del vent,

torno als nostres llocs.

En present: somriures i realitats.

Barca

Es fa estrany veure  una barca  (no sé si és un llagut, perquè no hi entenc, però  podria ser)  a Santa Cristina,  a dalt d'uns penya-segats que sí,  que toquen el mar, però  se'l miren des de dalt, i ell, el mar, batega allà a baix de tot.

Fa goig de mirar,  és molt llarga amb quatre parells de rems. I el nom dona testimoni  del lloc. Però  a mi em sembla que  ja no tocarà mai més el mar.

Castell de mentida

Diuen que fa uns pocs anys, si entraves en aquest castell, tot et transportava a l'Edat Mitjana.

Hi havia cavallers, servents,  comtes i comtesses, torxes,  tornejos i àpats com els  d'aquella època.  Evidentment tot era un atrezzo que es preparava durant els mesos d'hivern per a poder fer i repetir l'espectacle durant els mesos de bon temps. 

Em pregunto quin motiu fa que la gent s'animin a pagar uns diners i a gastar el seu temps,  amb coses que no podran ser mai com eren  de veritat, perquè estan fetes només per a guanyar uns diners.  A mi només se me n'acudeix un,  de motiu:  la necessitat de mantenir-nos distrets amb qualsevol bestiesa.  Segur que hi ha persones que ho deuen trobar fantàstic. 

La part bona és que van donar feina a molta gent, actors i figurants,  modistes i sastres, fusters,  ferrers...  i un llarg etc.  de persones. Però  tan com la van donar,  la van deixar perdre, quan ja no va sortir rendible a causa de la pandèmia. 

Ombres

M'agrada el dibuix que fan les ombres sobre la paret.

Cortina de clarobscurs impalpable.

Protecció etèria vinguda del cel.

Hi ha escenes sota aquesta pèrgola 

que no han existit mai,

però de tan suggeridora i temptadora…

Tots els que la veuen, les imaginen.

Davant del mar

- Com és que guardes aquest fotografia amb la teva ex?

- És un record d'un bon moment.

- Trobo estrany que la guardis, després de tot el que t'ha fet i de tot el que heu arribat a discutir.

- Una cosa no treu l'altra, és una persona que he estimat, amb qui he viscut moltes coses bones i amb qui he après moltes coses, i també tenim dos fills en comú.

- Sí però, ja fa anys que són grans i ja no us heu de veure ni de parlar a causa dels fills.

- No, esclar, no ens parlem de fa molts anys i ara ja segur que no ens parlarem més i potser precisament per això, ara,  entenc millor totes les seves raons,  i tots els meus errors que no pas aleshores.

- A veure si encara et vindran ganes de tornar amb ella…

- No, no és això, ni ganes, ni possibilitats. M'acaben de comunicar la seva mort d'accident de cotxe, és per això que mirava la foto. Hauré d'anar a fer costat als meus fills.

Giragonses

Giragonses als camins i giragonses a la vida.

Per anar d'un lloc a un altre, ben sovint no hi ha línies rectes.

Si el camí és tant bonic,  no ens ve pas d'una volta.

El castell i la vela

Miro la vela blanca al mig de la Caleta.

I jo camino,  els peus sobre la terra, 

conduint les meves passes sobre les roques.

L'horitzó no em crida,  és només una bella imatge

que em guardo a la memòria i que calma l'ànima.

No soc navegant  de cap mena,

però aquesta vela blanca, em sembla un crit de llibertat.