dilluns, 16 de novembre del 2026

Pas de barca


Vola lentament la barca sobre l'aigua
amb un anar i venir incessant.
De vegades,  gairebé buida,
només dues persones 
que fan petar la xerrada amb el barquer.

Altres viatges, carregant cotxes o altres vehicles
que no saben volar ni navegar.
I la barca va i ve infinites vegades.
I me n'hi aniria, per no res, tot just per tornar.

Però no em moc, perquè contemplar-la
em sembla, de sobte, el millor viatge.
 

divendres, 13 de novembre del 2026

Orenetes d'alt standing

 
Les orenetes  van voltar per tot el pobre buscant el ràfec més bonic, el més arrecerat, el més segur. Cadascuna va triar aquell que li agradava més.  Les orenetes més artistes i més somiadores, van triar la portalada romànica de l'església. Aquests raconets de la sanefa de la volta els van semblar espectaculars. Per descomptat, esperen trobar-los en bones condicions la primavera que ve.

 

dimecres, 11 de novembre del 2026

Molí d'Alfarràs

Uploaded Image

Em va agradar molt aquest racó: un antic molí, i el curs de l'aigua que s'havia desviat, es tornava a ajuntar amb el curs més o menys natural. Aquests diferents corrents d'aigua, prou tranquils,  en ajuntar-se formaven una mena de petit estany que donava alegria en aquell carrer una mic ensopit i fins i tot a tot el poble. Per mala sort, la vegetació tapava gairebé totalment  les voltes de la sortida de l'aigua de l'edifici.  

Hauria volgut dibuixar aquest racó o pintar-lo, però de cap manera  em va sortir la sensació de l'espai tal com era, de la fondària des d'on sortien els recs i vaig gargotejar el dibuix, per inutilitzar-lo. De vegades tinc massa tendència a aprofitar-ho tot, a publicar-ho tot al blog, quedi com  quedi. Així ple de gargots, i a la paperera seria totalment una deixalla. 

Al cap de pocs segons vaig sentir  una veu que sortia de la paperera:

- No m'agrada gens que em tractis així!
- Qui em parla? Ets el meu dibuix?
- No, no soc el teu dibuix, ell està mès enfadat que jo i no té esma ni de queixar-se…
- I doncs, qui ets?
- Soc el gargot. A mi m'hauries d'utilitzar de maneres més creatives i positives, mai, mai per anul·lar un dibuix germà, només pel fet que no t'agrada.
- Em sap greu, gargot, no sabia que els dibuixos i els gargots teníeu sentiments, ni que poguéssiu parlar.
- No te'n recordes dels traços o gargots tan bonics que fas, de vegades, quan parles per telèfono  o quan penses en les teves coses? Doncs jo volia ser un gargot d'aquells.

Vaig recuperar el full, vaig pintar el dibuix amb colors molt vius per sobre del gargot i després vaig repassar el gargot amb un traç més gruixut. No és pas que a mi m'encantés el resultat, però aquest no era pas l'objectiu.

- Com estàs, ara, gargot?
- Molt millor…
- Ho deixem així, doncs…




dilluns, 9 de novembre del 2026

Nena i gat

Uploaded Image
Balcó a Algerri (La Noguera)

Després de tants anys de vida,  La Isabel,  encara pensava que no havia pogut recuperar mai la saviesa perduda de la seva infància.  Ara, després d'haver-se hagut d'acostumar a les presses i a les obligacions i responsabilitats de l'edat adulta,  li semblava que pel camí havia perdut alguna cosa molt valuosa.
On havia anat a parar el seu tarannà contemplatiu,  la seva concentració absoluta, la seva calma,  els seus silencis.

Disposada a recuperar-ho,  mai no és tard per a les coses positives,  va recordar les estones al balcó,  les estones mirant les muntanyes,  les estones llegint, les estones pensant, imaginant històries inventades o futurs somiats.  I va decidir encarregar una silueta d'ella mateixa a l'edat de 7 anys,  i se la va posar al balcó.  El gat,  no era pas de la seva infantesa,  el gat era un altre savi que havia conegut anys més tard pel seu barri.  Dos savis per inspirar-la  en el seu camí de retrobament.

- Isabeleta,  espera'm que vinc!

divendres, 6 de novembre del 2026

La barca quieta

Uploaded Image
Monument a la vora l'Ebre a Mequinensa

Barca de ferro
a la vora de l'Ebre,
vol fer memòria.

Camí de sirga
amb penes i treballs
remuntant el riu.
...............................................carme

Art rovellat,
navega en el temps
somia l'aigua.

................................................mcabeu

dimecres, 4 de novembre del 2026

Bancs

Uploaded Image
Bancs a Riba-roja d'Ebre

Un dia algú va tenir la idea d'encarregar uns bancs de carrer a una artista, concretament a la Sarah Misselbrook, originària del Regne Unit i que viu  des de fa anys a Riba-roja.

No hi ha cap dubte que aquests bancs són especials,  i  que produeixen sensacions diverses a qui se'ls mira o  a qui voldria seure-hi.

Hi ha molta gent que els evita,  li sembla que  ja estan ocupats i de cap manera pensen seure a la falda d'algú,  tan desconegut i tan poc identificable.

N'hi ha d'altres que els sembla que així estan acompanyats i  es permeten  la libertat de parlar sols,  com si parlessin  amb els companys de banc.

N'hi ha que en comptes de seure-hi,  se'ls miren i hi troben semblances  i xafardegen una mica:

- Vols dir que les dues de la dreta no representen les bessones de Cal Terròs?
- Sí que s'assemblen sí... i la que mira cap a elles, vols dir que no és la mateixa Sarah?
- Podria ser.  No seria  mala idea immortalitzar-se  doblement.
- I ell qui deu ser?
- No el reconec.  Per a mi que no és del poble.
- Deu ser algun amant secret.
- Anem cap a l'altre banc, a veure si reconeixem els altres quatre.... 

Però l'altre banc estava ple i ben ocupat.  Potser podrien xafardejar el doble, amb les persones i amb les siluetes.  N'hi ha que ho aprofiten tot.

dilluns, 2 de novembre del 2026

Sirena

Uploaded Image
Portal a Riba-roja d'Ebre

La Sirena, (així li havien posat els seus pares i no els ho havia perdonat mai)  havia descobert que podia tenir una doble vida.  No vull  pas dir una doble vida d'aquelles que s'han d'amagar. Vull dir dues vides reals i paralel·les,  entre les quals lliscava, de l'una  a l'altra i  de l'altra a la primera, un altre cop.  No va entendre mai per què li passava això i quina era la manera de controlar-ho.

Començaré explicant el tema del nom. Tothom se'n reia d'ella perquè es deia Sirena i quan era petita va preferir el diminutiu que li va posar la seva amiga Gemma: Siri. Molts més anys després aquest nom que l'havia salvat durant la infantesa es va tornar, de cop una tortura.  No podia pas comptar les vegades que li havien fet la pregunta típica: Siri? Com la Siri de…. Quina ràbia, els hauria escanyat! No, com ella no, jo  ja m'ho deia abans, contestava sempre.

Tal com us  deia la Sirena tenia dues vides. En una vivia a ciutat i tenia la casa del poble tancada. I va passar una cosa molt estranya. Un dia li van demanar permís per pintar i decorar la seva porta, per a una trobada artística que feien al seu poble. Els artistes eren de fora, pintors, escultors i ella va dir que sí i quan li van enviar la foto va veure que hi havien pintat una sirena… una pintora que no la coneixia de res…. Quines coses oi? 

A l'altra vida, vivia al poble i tenia la casa  oberta i en marxa i la porta era de fusta envernissada, neta, polida i sense dibuixos.

De tant en tant,  tant podia passar en pocs dies, com en setmanes, com en mesos o fins i tot en anys, un dia es despertava i es trobava a l'altra vida.  Ho notava per tantes diferències, esclar, però la memòria de l'altra vida en la qual no es trobava, li fallava sovint i no  podia acabar d'entendre les situacions.

Però hi havia coses que sabia segur:  el dia que va decidir anar al poble per a veure la seva porta pintada amb la sirena,  va trobar dues coses contràries per al seu estat d'ànim, primer  que li agradava molt que la sirena mirés la lluna,  ja que ella s'hi passava moltes estones badant i mirant la lluna  i en segon lloc que es va enfadar perquè li havien posat tots  aquells potets amb plantes esquifides, que no la deixaven ni passar.  Però va entrar, es va quedar a dormir a la seva casa tancada i en despertar-se,  tot havia canviat.    Casa seva, ja no era una casa habitualment tancada  i  oberta només esporàdicament, sino una casa habitada amb tot el que això comporta,  i la porta estava lliure d'obres d'art i també dels potets.

Quan va arribar la veïna del poble que l'havia  trucat per a demanar-li  permís per a pintar la porta,  li va dir.
- Sirena, per què estaves tan enfadada ahir, i em vas demanar que vingués avui sens falta?
- No sé si ho he somiat o què,  però  ahir tenia la porta pìntada amb un mural i tot de testets  davant d'ella. 
- I jo que hi tenia a veure amb tot això.
- Vas ser tu que me'n vas parlar.
- Jo?
-  No ho sé, em sembla que estic una mica confosa.

La  Sirena es va quedar uns quants dies a casa seva i  just el dia que volia marxar cap a ciutat per a fer-hi una escapada, i quan  es va llevar,  casa seva tornava a ser una casa tancada,  a mínims de comoditat,  i la sirena tornava a presidir la porta...  i sí,  sí,  altre cop els testets.

-  Perdona Sirena,  si et molesten els testets,  els treurem...  això no t'ho vam preguntar,  però jo els vaig donar permís per a fer-ho.  Els trec?
- Doncs sí millor,  gràcies,  testets fora,  encara que no sé  pas quan tornaré. Estava convençuda que no depenia gaire d'ella, però estava ben ficada a la feina d'investigar-ho.

divendres, 30 d’octubre del 2026

Meandre de Flix

Uploaded Image

Fer de cada passa una vivència
Xavier Pujol

Davant la magnificència
d'aquest meandre,  
indescriptible amb paraules
fem  (sense cap  esforç):
de cada passa una vivència
(el vam admirar des de dins, des de fora...)
de cada mirada una experiència nova,
(i provant de no quedar-nos sense alè)
a cada alenada més i més presència.

Embadalits i subjugats per l'Ebre. 
Viure l'instant.


Uploaded Image


dimecres, 28 d’octubre del 2026

Relats conjunt d'octubre:


La petita Teresina i la seva mare,  estaven fent una passejada de diumenge al matí,  quan es van ensopegar amb la gent que sortia de missa.  La Teresina, va veure en  Miquel,  un noiet del barri més gran que ella però que li tenia el cor robat, perquè sempre feia figures de paper,  en sabia un munt de papiroflèxia  i, a més a més, cantava sempre mentre les seves mans treballaven el paper.

La seva mare l'estirava,  no volia pas que es fessin amics.  Ells amb aquella família no volien tenir-hi  cap contacte.  No és pas que hagués passat res de greu, però resulta que eren del poble del costat  i ja se sap els del poble del costat no són mai gaire de fiar.  Fins i tot hi havia una dita que deia "És de Vilafreda, per dir-ho tot". I ells ja s'entenien.   I a més a més aquest nen era molt gran per jugar amb la Teresina.

La Teresina va haver de seguir la mare, esclar.  I anava darrere sa mare,  somrient d'amagat.  No pas perque estigués contenta de no haver pogut saludar en Miquel,  sinó perquè  estava contenta de no haver-li explicat el que, a partir d'ara,   seria el seu secret,  a la mare.  I mira que n'havia estat ben a punt,  sobretot perquè  ella no creia pas que havia de ser un secret,  però ara s'adonava que havia tingut molta sort.

Després de dinar, mentre els pares estaven enfeinats o fent la migdiada,  ella se n'anava a la cambra petita,  aquella que havia de ser pel seu germanet que no va arribar a nèixer  i obria el balcó  i  veia en Miquel,  a casa seva, fent animalets de paper i cantant cançons.  Quan en tenia uns quants de fets,  n'hi llançava un de balcó a balcó.  Si  per mala sort queia a terra,  ella  l'anava a buscar silenciosament  al carrer...  (ui!  això també  li hauria d'amagar a la mare).  Quina sort de no haver explicat res sobre els animalets de paper...  per cert...  els hauria d'amagar. 

dilluns, 26 d’octubre del 2026

Lletres i fils de tardor: Les cartes

Uploaded Image

L'Aida tenia 10 anys i  tenia molts projectes i moltes il·lusions.  Volia ser metgessa  i investigar moltes coses sobre l'envelliment,  la pèrdua de facultats i la falta d'agilitat i de memòria.  Convivia amb el seu avi i li feia molta pena veure com envellia  cada any una mica més.  L'hauria volgut alliberar d'aquest envelliment i va pensar que quan seria gran es dedicaria a això.

-  Ui!  d'aquí que siguis gran pots canviar moltes vegades d'opinió - li deien a casa seva.

I va ser per això  que va decidir escriure's una carta a ella matexa,  a l'Aida de 20 anys,  per a recordar-li que havia de ser metgessa.  Va ser una carta molt curta,  només deia:  no t'oblidis dels nostres somnis i de ser metgessa de gent gran  i la va voler escriure a màquina perquè s'entengués  molt bé la lletra. I perquè  li sembava molt més divertit que escriure a mà. El problema era on deixar-la perquè l'Aida de 20 anys  la pogués trobar...  Primer va deixar-la al primer calaix,  de la calaixera de la seva habitació.  Però  al cap d'uns dies la va posar al prestatge de l'armari,  a sota dels jerseis...  cap lloc li semblava bé. I si als 20 anys ja no visc aquí?  Al final  com si fos un retorn a l'inici, li va semblar que el calaix era el millor lloc.  I quan anava a deixar la carta,  va veure que hi havia un altre sobre que no l'havia pas deixat ella.  El va obrir  i va llegir:

Aida petita,  soc l'Aida de 20 anys,  he trobat la carta al calaix allà on la vam deixar.  Vull dir-te que no només no he oblidat el teu somni,  sinó que ja he aconseguit entrar a la facultat de Medicina  i que estic estudiant molt per a poder treballar en allò que sempre hem volgut,  tant tu com jo.  Confia sempre en nosaltres.  Ho farem molt bé.

Va anar corrents a ensenyar-li al seu avi,  ell que va pensar que s'ho inventava tot i no hi va haver manera de convèncer-lo.


divendres, 23 d’octubre del 2026

Una osca a la muralla

Uploaded Image
Montfalcó Murallat

Molt temps per construir la muralla
Molts més anys fins que es va ensorrar.
Una ferida que dura i que es fa mirar.
Molts anys fins a reparar-la.
Sembla que la reconstrucció ha començat.
Algun dia la tornarem a veure sencera...
però no igual.
Res no es igual del tot, després d'haver estat ferit.

dimecres, 21 d’octubre del 2026

Racons

Uploaded Image

Des del camí
un racó em roba el cor.
Com si fos meu.
Com memòria oblidada
de fets que no han existit.


(Potser en una altra vida, 
vam ser aquí,
trescant pels camins, 
reposant entre les pedres, 
treballant prop de la terra...  o no...)


dilluns, 19 d’octubre del 2026

La reu de l'Andreu

Uploaded Image

A Pujalt,  una arada antiga amb aquesta inscripció:  EN RECORD I HOMENATGE DEL PAGÈS D'AQUESTA TERRA QUE DE SOL A SOL LLAURAVA AMB UNA REU COM AQUESTA DE L'ANDREU DE CAL LEANDRE.

Primer vaig pensar que posaria la fotografia,  com a homenatge també i sobretot estimació als pagesos d'aquesta terra...  finalment he decidit inventar una història. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.  Jo no sé res d'aquest poble ni dels noms dels llocs,  tots inventats. 

*   *   *   *   *   *   *   *   *   *    *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *

L'Andreu,  tornant de llaurar els seus camps amb el tractor i les seves arades eficients i mecàniques,  va veure que d'un sot  tot emmatollat,  en sortia  una tija de ferro vella i rovellada.  Li agradaven les andròmines antigues i no es va saber estar de baixar i buscar a veure què era.  La va desenterrar i se la va endur.  Quan va ser a casa,  la va netejar tant bé com va saber i la va guardar a l'entrada.  Tenia una entrada d'aquelles antigues amb molt d'espai,  plena de plantes  i algunes eines  antigues com a decoració. L'arada,  la reu, en deia ell,  el feia rumiar com devia ser encara més dura la feina dels pagesos d'abans.

Un dia va arribar el seu amic, en Sebastià  que treballava a l'ajuntament i li  va dir:

- Tu això no ho tenies abans, oi?
- No,  ho vaig trobar fa uns dies  al camp.
-  Que me la donaries per a mi?
- No, per què  te l'hauria de donar?
- Per què  m'agrada i tu ja tens moltes eines antigues i jo la posaria a casa meva.
- Quines penques que tens, Tianet!  A mi també m'agrada i la vaig trobar jo.
- I si féssim un pacte,  ni tu ni jo...  la posem al carrer  com a homenatge als pagesos.
- Fet! Tu t'encarregues de la feina des de l'ajuntament i jo ofereixo la meva arada.

Quan l'arada va estar penjada,  tota la gent del poble l'anava a veure  i discutien de tot. Que ...què  hi ha de fer aquest ferro vell aquí penjat,  que si doncs jo ho trobo molt bé,  que si "DE L'Andreu"  està mal escrit  i l'altre deia que no era "UNA REU"  sinó  UN ARREU".   Però finalment tot s'acabava amb una frase plena de raó:  aquí ho diem així,  noi.

Entre la gent va venir un padri de vora 90 anys, en Tomàs de cal Xic  i va preguntar d'on l'havien tret,  i no es conformava amb una resposta imprecisa.

- L'he trobada al camp coberta d'herbes i esbarzers.
- Però a quin lloc,  a quin camp?  Insistia.
- Doncs cap allà a mig camí entre la torre del Guix i el turó de la Palma
- Doncs,  a mi  ja m'està molt bé que l'hagueu penjat aquí,  però vull que poseu que aquesta reu era meva,  bé meva,  del meu pare.
- Com ho saps?
- Perquè un dia que jo encara era vailet,  tornàvem de llaurar els camps amb el pare i els bous que estiraven l'arada i en arribar a casa,  vam veure que s'havia perdut una de les dues arades que arrossegàvem. Vam tornar,  la vam buscar per tot el camí  i  no hi va haver manera de trobar-la.  I ara apareix  tot de cop justament  en un lloc d'aquell nostre recorregut. 

Haureu de canviar la placa,  aquesta arada és meva, vull que posi del l'Antoni (el pare) i del Tomàs de cal Xic.

Li van dir que sí,  però  no van tenir mai cap pressa a fer-ho. 

Un bon dia la reu ja no hi era.  En net del Tomàs  la va despenjar per a posar-la damunt del fèretre del seu avi.  Ningú no va gosar de tornar-la a prendre.

divendres, 16 d’octubre del 2026

L'intrús

Uploaded Image
               Pujalt, a l'Anoia. Un poble poc conegut i preciós.

Vaig sentir que trucaven a la porta, a mig matí, en un dia que no esperava ningú, ni tan sols tenia cap paquet per arribar. Algú que demana calers o que  busca enredar la gent, vaig pensar jo. Vaig mirar per la finestra del primer pis, abans de baixar i el vaig veure allà. Després de tants anys, després de tot el que havia passat, ara què coi volia, aquest ximple?  Vaig dubtar intensament si obrir-lo o no, no es mereixia res, ni cap explicació, pero la curiositat de vegades em perd i vaig decidir baixar i obrir. D'on devia haver tret aquesta camioneta? Qui sap si era robada…

- Bon dia!
- Bon dia, què hi fas aquí?
- Vull parlar amb tu.
- Amb mi? A mi no m'has de dir res,  jo no soc persona implicada en els teus afers.
- Ets l'única que em pot ajudar…
- I què et fa pensar que jo et voldria ajudar, després de tot? 
- Sempre he pensat que ets bona persona i que t'agrada ajudar.
- Au, va! Si et penses que amb adulacions  aconseguiràs alguna cosa t'equivoques.
- No et vull fer la pilota, ho penso de veritat. Puc passar? 
- No. Digues què vols i marxa.
- Aquí, al carrer? 
- O aquí o enlloc.
- Vull que em diguis on puc trobar la Mercè.
- Doncs ja pots marxar,  perquè això no t'ho diré pas.

Aleshores,  va canviar l'actitud, se li va endurir la mirada i va començar a treure aquell posat de fatxenda agressiu per intimidar-me. Abans que digués res, no em vaig poder aguantar de dir-li:
 
- Ho veus com no et puc deixar entrar. L'exterior em protegeix a mi, l'interior et protegiria  a tu i  a la teva violència habitual.

Vaig fer un pas més cap al marc de la porta per evitar que ell pogués avançar ni un mica. No va recular.

- He canviat.
- Doncs no m'ho sembla. Deixa la Mercè en pau. Ja li has fet prou mal.
- I ella, que no m'ha fet mal a mi? M'ha apartat del meu fill.
- No ha estat pas ella,  ha estat la justícia que t'ha retirat tots els drets sobre els teus fills, per maltractador. I que ara, després de tant de temps, tornis és que en portes alguna de cap. La Mercè va marxar, tant bé que estàvem aquí de veïnes, justament perquè no la poguessis trobar mai.
- Jo tenia dret a unes visites amb el meu fill.
- Ho sé, amb vigilància inclosa, però no les vas complir i et van retirar el dret.
- M'agradaria tornar a començar, i poder pagar aquest camioneta i dedicar-me a una feina normal i honesta i tenir una família.
- Ara ho entenc! El teu fill t'importa ben poc, pretens tornar a engatussar la Mercè perquè et pagui la camioneta. Ja pots marxar. S'ha acabat la conversa - vaig dir mentre tancava la porta abans que ell pogués impedir-ho.

Els seus cops de puny i de peu a la porta van durar una bona estona…






dimecres, 14 d’octubre del 2026

Esfilgarses

Uploaded Image

S'esfilagarsa la tarda d'un dia plàcidament gris.
Entre la roba i la cuina,  els fulls de llibre 
i l'enjogassament de les pantalles i els seus teclats...
no sembla que quedi res que tingui forma, 
tot són esfilagarses
com els núvols tan prims  que es desfilen.
El temps s'aprima si ens dispersem gaire.

dilluns, 12 d’octubre del 2026

Calidesa

Uploaded Image

Sempre, el caliu era més enllà
I el camí li semblava fred com la pedra.
Malgrat tot, veia la bellesa al seu voltant.

divendres, 9 d’octubre del 2026

Font

Uploaded Image

La Justina no podia evitar,  que cada cop que passava davant de la font pensava en ell. 

El dia que es van començar a parlar,  va ser justament en aquesta plaça i  l'Andreu  li va explicar una llegenda sobre la font.  Li va explicar que quan es va fer construir aquesta font,  per evitar la incomoditat de l'altra font que brollava  tan avall que li dien la font del metro,  l'Emili Donadeu hi va voler deixar un secret sota la panera de fruita. Aquell que el trobés descobriria una cosa important per al poble.  

-  Curiosament ningú ha intentat  mai d'aixecar la panera de pedra,  però és un repte pendent.  Potser jo trobaré la manera d'aixecar-la,  algun dia. 
- Soc d'aquest poble de tota la vida i no havia sentit a dir mai aquesta llegenda.  Vols dir que no te la inventes?
- Esclar que me la invento,  però si no, com hauria pogut fer que m'escoltessis més de dos segons?

Al cap del temps,  després d'haver-se perdut de vista  durant molt anys, en una visita de l'Andreu al poble,  s'hi van trobar per casualitat.

- Hola, Justina! Com estàs?  
- Hola Andreu!  Quan temps sense veure'ns.  I quina casualitat  trobar-nos precisament aquí...
- Podria ser que això tingués algun significat o algun missatge especial...
- No tornis a començar amb llegendes inventades.  Has aixecat mai la panera?  - va dir la Justina rient.
- No,  no tinc cap mena de traça per aquestes coses. 
- Per quines coses?  
- Per aixecar paneres,  per inventar llegendes creïbles,  per trobar significats especials a la casualitat.
- No cal que parlem de totes les coses per les quals no tenim traça...  la llista seria massa llarga.
- Sí  millor que no parlem del passat.

Es va fer un silenci llarg, ni l'un ni l'altra van deixar de somriure,  com si estiguessin plenament d'acord. La Justina li va acariciar la galta,  en un gest que per a ells tenia molt de significat,  després va aixecar les mans  en un gest d'impotència, com per expressar que no hi havia res a fer i tot seguit va preguntar-li per la seva vida actual i pels seus projectes.

L'Andreu va explicar amb la seva calma que vivia a Dublin i que tenia dues filles i que havia passat molts anys sense tornar al poble i la Justina  va explicar que ella hi havia viscut sempre,  tot i que havia treballat en diversos llocs  com ara Manresa  o  Cervera, mai no s'havia mogut de casa seva.  I que estava separada i tenia una nova parella de feia ben poc.  

Van seure als bancs de la plaça i van parlar tranquil·lament del present i del futur. 

Tant l'un com l'altra, tot sovint desviaven la mirada, un cop i un altre, cap a la panera, com si ella ja els ho expliqués tot.

dimecres, 7 d’octubre del 2026

Flors de tardor

Uploaded Image

Primavera d'hivern
a les branques i a l'horitzó.
La pluja que repara i destrossa
aquí i allà, segons els llocs.

El temps m'empenta 
sense contemplacions.
I la vida continua 
més confusa i caòtica que mai.

dilluns, 5 d’octubre del 2026

Per moltes nits...

Uploaded Image

Submergida  dins de la boira del temps,
sovint la nit em sembla més clara.
La mateixa lluna 
i tants ulls diferents 
que la mirem.
La mateixa fosca 
i tants ulls que es tanquen alhora.
Com si fos l'eclipsi de matinada
la contemplació en solitud
i la proximitat amagada 
de mirades que s'hi troben.
Per moltes nits,  acompanyats, damunt la lluna.


divendres, 2 d’octubre del 2026

Llegir i escriure

Uploaded Image

L'Agnès mirava la posta de sol en un capvespre de finals d'estiu lent i lluminós. Estava ella sola, només acompanyada dels seus pensaments, de les seves il·lusions  i dels seus records. De vegades se li barrejava tot plegat i li semblava que tot: present, passat i futur se li fonien en un sol instant.

Quan el sol ja va ser amagat darrere la petita carena més propera, encara va contemplar uns moments més el canvi de llums i colors del cel, quan de sobte va sentir “allò". Aquella vibració interior al pit vora l'estómac, aquella emoció espontània, que semblava que no corresponia a cap fet que acabés de succeir. Però ella ja s'havia adonat altres vegades que una certa telepatia, no pas de mots ni d'idees, sinó d'emocions circulava entre ella i alguns dels seus amics i amigues.

Va mirar ràpidament el correu i sí, acabava de rebre una carta esperada amb il·lusió. Una carta tendra i preciosa. L'Agnès es va sentir feliç d'haver-ho endevinat un altre cop.

Va contestar de pressa, només una frase de complicitat: t'he sentit arribar… i mentre estava com embadalida llegint i rellegint la carta, el somriure se li va eixamplar més i més, en rebre una altra frase encara més curteta: jo també!



PD: Aquest ja és l'últim repte dels 30 i no m'ha semblat possible ni factible escriure el text que m'agradaria llegir. A mi em sembla que precisament m'agrada llegir els textos que jo no sabria escriure. Per tant he escrit un text ( a seques) i ja està. M'ho he passat bé amb els reptes i ara els dono per acabats.


dimecres, 30 de setembre del 2026

L'altre punt de vista


L'altre punt de vista del post de la gateta

Aquell humà passava cada dia.  Al començament passava de llarg.  Com s'entén que no sigui capaç d'aixecar el cap,  pensava jo.  I sempre me'l mirava molt atentament per veure  quin dia s'adonaria que jo era allà,  com una reina mirant els seus súbdits.

I aquest dia va arribar,  em va veure, em va parlar,  em va fotografiar,   i jo  ja vaig veure les coses d'una altra manera.  Això era més  normal.  Com havia pogut ignorar-me així, un humà miserable. Me'l mirava amb una mica de condescendència,  ell volia ser amable,  però jo no li acabava de perdonar la seva indiferència d'abans.

I encara menys,  quan després d'haver semblat que volia ser amic meu, algun dia passava de pressa, de pressa  i tornava a ignorar-me.  Jo miolava molt disgustada i aleshores  ell es dignava a aixecar el cap, a mirar-me i a dir-me "bon dia, gateta".

Però  aquell dia, que ni amb els meus miols planyívols i enrabiats no va aixecar el cap,  vaig perdre els estreps.  Ara veurà si em farà cas o no, aquest coi d'humà!  Vaig fer un bot i el vaig atacar amb totes les meves forces. Quan en vaig tenir prou,  d'un parell de bots més, vaig tornar al meu balcó.  

No el vaig tornar a veure mai més. No sé si el vaig matar o és que ara passa per un altre carrer.  A mi tant me fa una cosa com una altra.  Aquests humans no sé qui es pensen que són.

dilluns, 28 de setembre del 2026

Parc

Uploaded Image

Hi havia una vegada,  un nen de 5 anys,  que ara ja és un avi,  que va venir  aquí  en aquesta ciutat de la Garrotxa per a visitar uns parents, menjar una bona xocolata i passejar per aquest parc que aleshores ja existia. 

Li van explicar que, allà , a Olot,  que tenien la mà trencada fent imatges de tota mena,  estaven fent la imatge més grossa que havien fet mai.  La imatge del Sagrat Cor que s'havia de posar a sobre del temple del Tibidabo de Barcelona, per subsitutir la que s'havia destruit durant la Guerra Civil.  Com que aquell nen vivia a Barcelona i sabia perfectament on era el Tibidabo, es va interessar pel tema i va fer unes quantes preguntes.

-  I com ha de ser de grossa, aquesta estàtua? - va dir el vailet.
- Ui!  Molt i molt,  en total farà 7 metres i mig  d'alçada - i li van ensenyar  més o menys quan eren aquests metres,  amb les cases de la plaça,  com ara tres pisos,  més o menys.
-  I on la poden guardar, tant alta? - encara es va interessar, ell.
-  La guarden a trossos,  vols  veure-li el cap?
-  Sí! - va contestar de seguida, sense fer-se pregar.

I el van portar fins a un edifici que tenia una mena d'aparador molt gran amb un cap monumental. Un cap de més d'un metre d'alçada és força impressionant.

- Vols tocar-li el nas?  Així quan ja sigui a dalt de tot del temple,  podràs dir.  "Jo li vaig tocar el nas"

I sí, només tenia 5 anys,  però se n'ha recordat tota la vida i ho ha explicat moltes vegades, "Jo li vaig tocar el nas."


divendres, 25 de setembre del 2026

Relats Conjunts de setembre: Un dia d'estiu


Un  dia d'estiu de Berthe Morisot  - 1879

- Mira, Ruth,  quina família d'ànecs més bonica,  relaxa't i gaudeix del passeig dona! Que no veus quina cara que fas?
- Saps quan em relaxaria jo?  Si pogués córrer i saltar pel bosc, amb roba còmoda, sense aquests vestits i barrets que m'engavanyen.
- Sí, dona!  A veure si una senyoreta com tu, sortirà de casa vestida de qualsevol manera, perquè tothom la prengui per una rodamón?
-  I  mi que m'importa, el que pensin els altres? No seria millor mirar la meva comoditat i les meves preferències i prioritats?
- No et queixaràs pas  de tenir diners i bona posició  i encara molt menys de tenir la possibilitat de fer un passeig amb barca.
- No sé si em queixo d'això,  em queixo simplement de la roba, el barret,  les arracades i aquest rídicul para-sol,  sobretot en un dia com avui, que no fa sol i que ni l'hem hagut ni d'obrir.
- No pares de queixar-te, Ruth!  Així no és agradable anar amb tu.
- Torna'm a casa i seré la persona més amable del món.  I de passada, saps què?  que podries buscar-te altres acompanyants, perquè  jo no penso venir més amb tu a la barca en aquestes condicions.
- Em sap greu, però a mig passeig no tornarem a casa,  les coses s'han d'acabar.
- Doncs gaudeix del teu passeig i calla si et plau i no em diguis més bajanades com que anar amb roba còmoda és semblar una rodamón.

 

dimecres, 23 de setembre del 2026

Tallarol de casquet o un indret fantàstic

Uploaded Image

Vaig anar-hi una vegada,  a passar un cap de setmana.  Era un lloc que encomanava pau i llibertat.
Hi havia una vella masia convertida en casa de colònies on hi feien un curset de Psicologia, era una formació de tècniques per atendre persones que havien patit accidents greus, traumes, emergècies.  No coneixia ningú i segurament això augmentava la sensació de llibertat. A dins de la casa treballàvem, però a fora era una mena de paradís:  muntanya,  un gran prat,   un bosc que l'envoltava, un paisatge net, silenci, calma, i  a unes determinades hores els cants dels ocells.  Jo no ho sabia, però algú va dir que eren tallarols.

Aquest lloc va quedar gravat a la meva memòria  i quan necessitava relaxar-me,  la meva ment se n'anava allà i m'estirava mentalment en aquell prat i la calma tornava en pocs minuts.   Tenia ganes d'ensenyar-li aquest lloc  i no trobàvem mai el moment d'anar-hi.  Van passar uns anys,  potser 10 potser 15,  no ho sabria dir.  I al final l'hi vaig portar.

Quan hi vam arribar,  em va costar molt de reconèixer el lloc.  De tot allò no en quedava res.  Una tanca alta i barruera protegia aquell espai i jo no s'hi podia entrar.  Unes quantes edificacions més ocupaven bona part del prat i  una mica del bosc.   Però era capvespre,  encara era clar,  però els ocells ja anaven a jóc. Em va reconfortar tornar a sentir els tallarols.  


PD:  Malgrat els tallarols,  aquell lloc ja em va fugir de la ment.  Ara en tinc un altre, quan em vull escapar cap a la pau, cap a la calma i cap a la llibertat: Un altre lloc meravellós on van trobar en Xirinacs quan va morir a la muntanya:  El pla de Can Pegot.

dilluns, 21 de setembre del 2026

Hi ha promeses que no es poden complir

Uploaded Image

En aquell carrer hi havia una escala força costeruda i per això hi havien posat una barana. Els veïns d'aquella casa, no només van estar d'acord a penjar la barana de la seva paret, sinó que hi van penjar un reguitzell de torratxes amb diverses plantes que alegraven el carreró.

Quan en Leo i la Cinta es van conèixer,  i començaven a sortir i a passejar, passaven per aquell carreró per sortir del poble i passejar pels camps. La Cinta que hi vivia més a prop, sempre li deia: t'espero al capdavall del carreró. 

Aquell dia, però, de bon matí quan anava a treballar, un camió es va endur el seu cotxe, amb ella a dins per davant i ni aquell dia ni cap altre va poder esperar que vingués en Leo al capdavall de l'escala.

divendres, 18 de setembre del 2026

El lloc perfecte

Uploaded Image

La Llúcia era una enamorada de la natura, de la muntanya,  del camp i quan se n'hi anava a passejar o de cap de  setmana sempre trobava llocs perfectes per a viure-hi.  No li importava tant la casa, aquest terreny que ara mateix estava fotografiant, tenia una casa immensa. Massa gran per a ella que vivia sola. Però aquest racó,  amb el desmai i la barraqueta d'eines li agradava molt.  Però  no era pas aquest lloc concret, eren molts llocs que a ella li semblaven perfectes per a viure.  I  de tant en tant,  ella s'imaginava, ja,  fent el canvi, buscant seriosament un lloc per viure i traslladar-s'hi.  

A ciutat però tenia els seus fills i nets i  sabia que encara la necessitaven.  Està clar que l'única conciliació entre  feina i familia que funciona de veritat són els avis. Les feines exigeixen molt i moltes hores i les escoles no cobreixen en absolut ni les hores, ni els dies,  ni les setmanes ni les vacances.  

Com que no tenia el conflicte resolt va decidir esperar una mica més...


dimecres, 16 de setembre del 2026

No vull oblidar

Uploaded Image

No voldria oblidar mai qui soc.
Ni qui són les persones que estimo
I voldria que sempre em vinguessin al cap
tots aquells moments bonics
que de vegades queden amagats 
en circumvolucions enrevessades.
Un dia recordar un  instant, 
un altre dia una època,
un altre dia, les persones que ja no hi són
i així reviure,  
per sempre i aleatòriament
tanta i tanta vida viscuda.

dilluns, 14 de setembre del 2026

La copa de xampany

Uploaded Image

La riera balla,  canta,  borbolleja i flueix.
La seva copa de xampany ens regala bellesa.
L'aire tot just si passeja lentament.
El  sol de l¡estiu ens escalfa massa.
Busquem les ombres i reposem. 
Ens refresquem una mica.

I jo miro, 
escolto,  
oloro,  
toco  
i sobretot em remullo.

divendres, 11 de setembre del 2026

11 de setembre

Uploaded Image

Podria ser un bon dia per començar la remuntada, que ja és hora!

BONA DIADA!!!

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

dimecres, 9 de setembre del 2026

La Deu

Uploaded Image

Tot semblava màgic en aquell entorn,  les fonts rajaven més que mai i els rierols que en sortien fluien plens  i alegres,  la llacuna ben plena i coberta de les llenties d'aigua i els arbres caiguts  que semblaven  aguantar-se màgicament, però  no era màgia,  la fusta sempre sura...

Malgrat tot, m'anava deixar hipnotitzar per aquestes sensacions,  encara que soc de tocar de peus a terra. Tot d'una, un soroll com de picar de fusta amb fusta,  un soroll que jo no coneixia d'abans,  em va fer aixecar el cap i buscar d'on podia venir. No vaig saber veure res,  per més que vaig mirar.   En canvi vaig sentir a veu del meu pare que em deia:  recordes quan veníem per aquí,  de petita?  Doncs aleshores  ja t'agradava tant com ara, i ja volies veure la màgia per tot arreu. I  sí que me'n recordava una mica. Sabia que havíem vingut,  però  no sabia que buscava la màgia per tot arreu.

Parlant de màgia,  d'on sortia aquella veu,  no ho vaig pas descobrir.  

dilluns, 7 de setembre del 2026

La gateta

Uploaded Image

No coneixia de res el  gat, ni la casa, ni els seus amos.  Tot just hi passava per davant cada dia. 
La gateta em mirava com si em vigilés,  no pas amb gaire bona cara. Malgrat tot, es deixava fotografiar i deixava que li digués quatre coses agradables, sense poder arribar mai a tocar-la, perquè ella era en un balcó del primer pis i jo simplement caminava pel carrer. La bona veritat és que ella no  s'immutava, semblava una estàtua.  El dia que anava amb pressa i jo no aixecava el cap,  ella em miolava,  com si em cridés,  per fer-se veure.  Just quan jo aixecava el cap,  ella  callava i tornava a mirar-me amb ulls vigilants. Jo pensava que acabaríem fent una bona amistat i que deixaria de mirar-me com si jo fos una mala persona. 

Un bon dia (o mal dia) jo no vaig aixecar el cap i ella amb dos bots,  un fins a la barana i l'altre fins al meu cap  em va esgarrapar,  mossegar i em va deixar tant malmès com un Sant Llàtzer, tant!  que vaig acabar a l'hospital.

divendres, 4 de setembre del 2026

Un detall insignificant


Uploaded Image

S'havien conegut  a través d'una xarxa social. No pas una xarxa d'aquestes especials de fer contactes, no,  s'havien conegut al Xiuxiuejar.  Li va fer gràcia que fos una  xarxa integrament en català i  allà hi havia gent de tota mena, alguns parlaven de llibres, altres proposaven jocs de paraules,  o posaven fotografies de llocs. I aquella noia, que es deia Valentina, li va caure bé de seguida.  Li agradaven els llibres,  els jocs i el català...  què més podia demanar?

Van quedar de trobar-se en un parc,  van explicar-se com anirien vestits,  s'havien enviat fotografies.  I quan la va veure, allà sota d'un arbre, tranquil·lament llegint,  la va reconèixer de seguida.

S'hi va acostar ben decidit i encara a una bona distància d'ella,  sense haver estat descobert,  es va adonar que no llegia cap llibre,  sinó que mirava el mòbil.  Destrempat, va girar cua i va marxar.

Per no desaparèixer sense dir res li va enviar un missatge.

-  Em sap greu, però no vindré a la nostra cita. Perdona'm, però és que un detall insignificant, me n'ha fet desdir.
 

dimecres, 2 de setembre del 2026

Una carta que no serà mai enviada


 Estimat amic, 

Ja sé que no podré enviar-te mai aquesta carta,  perquè  ja fa temps que no hi ets.  Però em sembla que això no és cap inconvenient.  A mi m'agraden molt les cartes, fins i tot les que no es poden enviar, potser aquestes tenen més valor que cap altra. I també penso que, allà on siguis, potser em pots veure i sentir i llegir, ara mateix mentre estic escrivint.

Des que vas marxar d'aquest món que coneixem, imaginava que d'alguna manera o altra ens podríem comunicar.  Ha costat, perquè  jo no veia cap senyal.  I  aquell dia que vas venir i et vas ficar en un dels meus somnis,  a la nit, mentre dormia,  jo no vaig estar a l'altura del que jo hauria volgut  i segurament del que tu esperaves. En aquell somni  no et vaig poder agrair prou que haguessis vingut,  i no vaig poder estar  per tu.  Ja saps que els somnis de vegades se'ns descontrolen i  hi passen massa coses i totes són importants.  

En tot aquest temps,  han passat  molts mesos, jo no he deixat  mai de pensar en la nostra amistat,   en el nostre amor de quan érem nens,  en aquella manera de tractar-nos sempre amb tendresa i estimació, malgrat les llargues èpoques de separacions i els mals entesos de petits adolescents.  Tampoc he deixat mai de demanar-te que tornessis algun altre dia,  a veure si teníem més sort.  

I sí,  ho has fet, has tornat aquesta nit,  i he pogut estar amb tu i per tu.  Hem fet coses junts,  preparar sortides i trobades,  xerrar i riure i mirar-nos de tant en tant,  entenent molt bé  el que deien els nostres ulls.Sento un agraïment profund per haver pogut estar de nou amb tu,  perquè hagis vingut de tant lluny  i hagis pogut entrar, aquest cop, sí,  en el somni adequat, per a deixar-nos gaudir de la nostra amistat, del nostre afecte i de la nostra manera de fer-nos companyia.

No repetiré pas les coses que ja vam tenir temps de dir-nos,  ara les saps més que mai, però  sí que et diré,  que sempre m'he sentit molt estimada per tu.  Fins i tot podria dir que m'he sentit molt estimada per moltes persones,  però que ningú no m'ha estimat com tu m'has estimat.  Amb la teva generositat i acceptació absoluta.

Fins sempre,  segur que ens tornarem a  trobar,  tenim, ben nostre,  el país dels somnis.


dilluns, 31 d’agost del 2026

Finestra

Una finestra pescada a l'atzar a Ceret i una història totalment inventada.


La finestra estava molt ben protegida amb els finestrons, una bona reixa, una tela metàl·lica destartalada i uns guardians vegetals que la vigilaven. La van pintar de color blanc.  Les plantes que hi tenien eren sempre verdes, sense flors, amb fulles tan diverses que algunes creixien amunt i d'altres deixaven caure les seves fulles cap avall, unes tenien fulles grosses i altres les tenien petites i entre totes acabaven de tapar la vidriera,. Les regaven els dilluns i els dijous. No acostumaven a obrir mai del tot els finestrons, com si volguessin guardar una estricta privacitat  de la seva vida i de les activitats que allà es practicaven. A les dotze en punt de la nit tancaven.  I jo que no podia entendre una rutina tan exacta i tanta rigidesa, em vaig dedicar a observar i observar. I un bon observador sap mirar per les escletxes. I al llarg de tot el mes que vaig mirar, vaig veure molts paquets i moltes bosses i bossetes i persones que entraven carregats i sortien sense res i a l'inrevés, d'altres que entraven i sortien, aparentment, sense res. Al cap del tot mes d'observació vaig avisar la policia.
 

divendres, 28 d’agost del 2026

Una tarda qualsevol

Uploaded Image

Una tarda com qualsevol altra, tornaven  a casa els pares i els fills adolescents. Mentre cadascú explicava les seves coses del dia. Els dos nois de 16 i 18 anys, es van mirar, es van picar l'ullet i van dir: Va,  ho preguntem ara. I entre rialles de sorpresa i desconcert van dir:

- Pare, que hi feies ahir a la nit, a la porta just entremig de les dues torres, mirant el cel i parlant sol?

El pare es va quedar callat i la mare, amb uns ulls oberts com unes taronges, sense entendre res del què passava. El silenci s'allargava mentre la cara del pare s'entristia.

 - Estimats, estimada, pensava que mai no us hauria de dir això i que podríem acabar les nostres vides, de la manera més habitual, aquí a la Terra, però les coses no han sortit com esperava i ara us he de confesar que jo no soc d'aquest planeta, soc d'Europa, però no del nostre continent, sinó del satèl·lit Europa, molt lluny d'aquí. És per això que mai no heu conegut cap membre de la meva família. Vaig arribar aquí fa uns 25 anys, amb la forma humana que m'havia de servir per observar sense  problemes i que, en principi no podia mantenir per gaire temps.  Però em vaig enamorar i em vaig voler quedar. La meva formació científica m'ha permès anar allargant el temps de la meva forma humana, però he arribat al límit. Fa dies que no em trobo bé i és que se'm descompensen els òrgans que ja busquen de tornar per sempre a la seva forma original. Ens uns dies tornaré a ser un ésser estrany i molt probablement fastigós per a vosaltres. I només tinc dues opcions, tornar a Europa i deixar-vos aquí. O quedar-me i haver d'amagar-me per sempre.
Sortia a fora a parlar amb els meus congèneres, per mirar de trobar alguna solució que, desgraciadament, no hem trobat.

Aquest cop el silenci va ser profund i llarg, seguit d'un esclat de rialles adolescents

- Au va, pare, això no t'ho creus ni tu, no facis aquestes bromes. 

I mentre deien això, les formes físiques del seu pare, ja començaven a canviar.


dimecres, 26 d’agost del 2026

L'heura del veí

Uploaded Image

- T'has fixat, com està la teva heura?
- No, no m'hi havia fixat. Ara que ho dius me la miro i està preciosa.
- Home, no volia dir això, vull dir que està envaint la meva façana i la meva barana.
- I doncs sí, continua quedant preciós.
- Però és casa meva i no la vull, estàs obligat a tallar-la.
- Jo no puc arribar a tallar-la de cap manera, s'ha de tallar des de casa teva. Talla-la tu.
- Pots tallar-la d'arrel des del teu jardí i s'haurà acabat el problema.
- Home, ara ets tu que vols envair casa meva segons les teves conveniències. Jo no la vull tallar.
- Doncs vine a casa meva i la talles tu, però hauràs de venir cada any, perquè creix molt de pressa.
- Està bé, potser tens raó, ja te la podaré jo.
- I fem un cafè, quan vinguis…
- D'acord!



dilluns, 24 d’agost del 2026

Els plàtans de Ceret


 Uploaded Image

Aquesta vegada, quan vaig tornar a Ceret després de molts anys, no vaig poder evitar de recordar la meva mare, que tenia una especial predilecció per aquest poble, pels seus plàtans gegants i sobretot pel seu salt d'aigua que ella anomenava salt dels Baussos, jo desconeixia si aquest és el seu nom real, però sí que ho és.  Vaig buscar la informació i me n'hi vaig anar. Volia veure en primera persona - ara que ja soc adulta - què podia  tenir d'especial aquell lloc, per haver estat escenari d'una història com la seva.

Sempre, més o menys un cop a l'any, perquè no quedava prop de casa, hi anàvem i ella se sentia feliç i contenta, suposàvem que era simplemen que li agradava el lloc, però en els seus darrers dies va deixar anar un encàrrec i una frase misteriosa. "Torna al salt dels Baussos i acomida't del Martí, de part meva."

Qui dimonis era en Martí? Jo no n'havia sentit a parlar mai abans. Quan anàvem allà no hi havia ningú més que nosaltres. Devia ser que li havia posat un nom seu, personal, al salt d'aigua? No, no, està clar que de seguida vaig imaginar que en Martí era un amor secret, potser un amant, qui sap.  No vaig trobar la manera d'investigar-ho o potser és que preferia no saber-ho. 

Però em sembla que, tan la mare com  la vida,  estaven ben decidides a descobrir el seu secret.  En una de les inacabables i trasbalsadores endreces d'armari, vaig trobar un plec de cartes que em va donar la solució de l'enigma. No va ser fàcil i les vaig haver de llegir totes per a descobrir-ho. La lletra era de la meva mare, i sorgien les preguntes: retornades? no enviades? Amb paciència i molta lectura vaig saber que en Martí, era un amic, que jo no coneixia i al mateix temps i sobretot  un amor platònic. Les cartes eren no enviades (quina llàstima que ningú hagués rebut aquelles cartes tan boniques) i el salt d'aigua era un lligam que ella s'havia inventat, en saber que a ell també li agradava el lloc. No hi havien estat mai junts, però sempre s'hi trobaven en la seva imaginació. Només la seva d'ella o la llur de tots dos?

Vola lentament la barca sobre l'aigua amb un anar i venir incessant. De vegades,  gairebé buida, només dues persones  que fan petar la x...