L'altre punt de vista

L'altre punt de vista del post de la gateta

Aquell humà passava cada dia.  Al començament passava de llarg.  Com s'entén que no sigui capaç d'aixecar el cap,  pensava jo.  I sempre me'l mirava molt atentament per veure  quin dia s'adonaria que jo era allà,  com una reina mirant els seus súbdits.

I aquest dia va arribar,  em va veure, em va parlar,  em va fotografiar,   i jo  ja vaig veure les coses d'una altra manera.  Això era més  normal.  Com havia pogut ignorar-me així, un humà miserable. Me'l mirava amb una mica de condescendència,  ell volia ser amable,  però jo no li acabava de perdonar la seva indiferència d'abans.

I encara menys,  quan després d'haver semblat que volia ser amic meu, algun dia passava de pressa, de pressa  i tornava a ignorar-me.  Jo miolava molt disgustada i aleshores  ell es dignava a aixecar el cap, a mirar-me i a dir-me "bon dia, gateta".

Però  aquell dia, que ni amb els meus miols planyívols i enrabiats no va aixecar el cap,  vaig perdre els estreps.  Ara veurà si em farà cas o no, aquest coi d'humà!  Vaig fer un bot i el vaig atacar amb totes les meves forces. Quan en vaig tenir prou,  d'un parell de bots més, vaig tornar al meu balcó.  

No el vaig tornar a veure mai més. No sé si el vaig matar o és que ara passa per un altre carrer.  A mi tant me fa una cosa com una altra.  Aquests humans no sé qui es pensen que són.

Parc

Hi havia una vegada,  un nen de 5 anys,  que ara ja és un avi,  que va venir  aquí  en aquesta ciutat de la Garrotxa per a visitar uns parents, menjar una bona xocolata i passejar per aquest parc que aleshores ja existia. 

Li van explicar que, allà , a Olot,  que tenien la mà trencada fent imatges de tota mena,  estaven fent la imatge més grossa que havien fet mai.  La imatge del Sagrat Cor que s'havia de posar a sobre del temple del Tibidabo de Barcelona, per subsitutir la que s'havia destruit durant la Guerra Civil.  Com que aquell nen vivia a Barcelona i sabia perfectament on era el Tibidabo, es va interessar pel tema i va fer unes quantes preguntes.

-  I com ha de ser de grossa, aquesta estàtua? - va dir el vailet.

- Ui!  Molt i molt,  en total farà 7 metres i mig  d'alçada - i li van ensenyar  més o menys quan eren aquests metres,  amb les cases de la plaça,  com ara tres pisos,  més o menys.

-  I on la poden guardar, tant alta? - encara es va interessar, ell.

-  La guarden a trossos,  vols  veure-li el cap?

-  Sí! - va contestar de seguida, sense fer-se pregar.

I el van portar fins a un edifici que tenia una mena d'aparador molt gran amb un cap monumental. Un cap de més d'un metre d'alçada és força impressionant.

- Vols tocar-li el nas?  Així quan ja sigui a dalt de tot del temple,  podràs dir.  "Jo li vaig tocar el nas"

I sí, només tenia 5 anys,  però se n'ha recordat tota la vida i ho ha explicat moltes vegades, "Jo li vaig tocar el nas."

Relats Conjunts de setembre: Un dia d'estiu

Un  dia d'estiu de Berthe Morisot  - 1879

- Mira, Ruth,  quina família d'ànecs més bonica,  relaxa't i gaudeix del passeig dona! Que no veus quina cara que fas?

- Saps quan em relaxaria jo?  Si pogués córrer i saltar pel bosc, amb roba còmoda, sense aquests vestits i barrets que m'engavanyen.

- Sí, dona!  A veure si una senyoreta com tu, sortirà de casa vestida de qualsevol manera, perquè tothom la prengui per una rodamón?

-  I  mi que m'importa, el que pensin els altres? No seria millor mirar la meva comoditat i les meves preferències i prioritats?

- No et queixaràs pas  de tenir diners i bona posició  i encara molt menys de tenir la possibilitat de fer un passeig amb barca.

- No sé si em queixo d'això,  em queixo simplement de la roba, el barret,  les arracades i aquest rídicul para-sol,  sobretot en un dia com avui, que no fa sol i que ni l'hem hagut ni d'obrir.

- No pares de queixar-te, Ruth!  Així no és agradable anar amb tu.

- Torna'm a casa i seré la persona més amable del món.  I de passada, saps què?  que podries buscar-te altres acompanyants, perquè  jo no penso venir més amb tu a la barca en aquestes condicions.

- Em sap greu, però a mig passeig no tornarem a casa,  les coses s'han d'acabar.

- Doncs gaudeix del teu passeig i calla si et plau i no em diguis més bajanades com que anar amb roba còmoda és semblar una rodamón.

 

Tallarol de casquet o un indret fantàstic

Vaig anar-hi una vegada,  a passar un cap de setmana.  Era un lloc que encomanava pau i llibertat.

Hi havia una vella masia convertida en casa de colònies on hi feien un curset de Psicologia, era una formació de tècniques per atendre persones que havien patit accidents greus, traumes, emergècies.  No coneixia ningú i segurament això augmentava la sensació de llibertat. A dins de la casa treballàvem, però a fora era una mena de paradís:  muntanya,  un gran prat,   un bosc que l'envoltava, un paisatge net, silenci, calma, i  a unes determinades hores els cants dels ocells.  Jo no ho sabia, però algú va dir que eren tallarols.

Aquest lloc va quedar gravat a la meva memòria  i quan necessitava relaxar-me,  la meva ment se n'anava allà i m'estirava mentalment en aquell prat i la calma tornava en pocs minuts.   Tenia ganes d'ensenyar-li aquest lloc  i no trobàvem mai el moment d'anar-hi.  Van passar uns anys,  potser 10 potser 15,  no ho sabria dir.  I al final l'hi vaig portar.

Quan hi vam arribar,  em va costar molt de reconèixer el lloc.  De tot allò no en quedava res.  Una tanca alta i barruera protegia aquell espai i jo no s'hi podia entrar.  Unes quantes edificacions més ocupaven bona part del prat i  una mica del bosc.   Però era capvespre,  encara era clar,  però els ocells ja anaven a jóc. Em va reconfortar tornar a sentir els tallarols.  

PD:  Malgrat els tallarols,  aquell lloc ja em va fugir de la ment.  Ara en tinc un altre, quan em vull escapar cap a la pau, cap a la calma i cap a la llibertat: Un altre lloc meravellós on van trobar en Xirinacs quan va morir a la muntanya:  El pla de Can Pegot.

Hi ha promeses que no es poden complir

En aquell carrer hi havia una escala força costeruda i per això hi havien posat una barana. Els veïns d'aquella casa, no només van estar d'acord a penjar la barana de la seva paret, sinó que hi van penjar un reguitzell de torratxes amb diverses plantes que alegraven el carreró.

Quan en Leo i la Cinta es van conèixer,  i començaven a sortir i a passejar, passaven per aquell carreró per sortir del poble i passejar pels camps. La Cinta que hi vivia més a prop, sempre li deia: t'espero al capdavall del carreró. 

Aquell dia, però, de bon matí quan anava a treballar, un camió es va endur el seu cotxe, amb ella a dins per davant i ni aquell dia ni cap altre va poder esperar que vingués en Leo al capdavall de l'escala.

El lloc perfecte

La Llúcia era una enamorada de la natura, de la muntanya,  del camp i quan se n'hi anava a passejar o de cap de  setmana sempre trobava llocs perfectes per a viure-hi.  No li importava tant la casa, aquest terreny que ara mateix estava fotografiant, tenia una casa immensa. Massa gran per a ella que vivia sola. Però aquest racó,  amb el desmai i la barraqueta d'eines li agradava molt.  Però  no era pas aquest lloc concret, eren molts llocs que a ella li semblaven perfectes per a viure.  I  de tant en tant,  ella s'imaginava, ja,  fent el canvi, buscant seriosament un lloc per viure i traslladar-s'hi.  

A ciutat però tenia els seus fills i nets i  sabia que encara la necessitaven.  Està clar que l'única conciliació entre  feina i familia que funciona de veritat són els avis. Les feines exigeixen molt i moltes hores i les escoles no cobreixen en absolut ni les hores, ni els dies,  ni les setmanes ni les vacances.  

Com que no tenia el conflicte resolt va decidir esperar una mica més...

No vull oblidar

No voldria oblidar mai qui soc.

Ni qui són les persones que estimo

I voldria que sempre em vinguessin al cap

tots aquells moments bonics

que de vegades queden amagats 

en circumvolucions enrevessades.

Un dia recordar un  instant, 

un altre dia una època,

un altre dia, les persones que ja no hi són

i així reviure,  

per sempre i aleatòriament

tanta i tanta vida viscuda.

La copa de xampany

La riera balla,  canta,  borbolleja i flueix.

La seva copa de xampany ens regala bellesa.

L'aire tot just si passeja lentament.

El  sol de l¡estiu ens escalfa massa.

Busquem les ombres i reposem. 

Ens refresquem una mica.

I jo miro, 

escolto,  

oloro,  

toco  

i sobretot em remullo.

11 de setembre

Podria ser un bon dia per començar la remuntada, que ja és hora!

BONA DIADA!!!

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

La Deu

Tot semblava màgic en aquell entorn,  les fonts rajaven més que mai i els rierols que en sortien fluien plens  i alegres,  la llacuna ben plena i coberta de les llenties d'aigua i els arbres caiguts  que semblaven  aguantar-se màgicament, però  no era màgia,  la fusta sempre sura...

Malgrat tot, m'anava deixar hipnotitzar per aquestes sensacions,  encara que soc de tocar de peus a terra. Tot d'una, un soroll com de picar de fusta amb fusta,  un soroll que jo no coneixia d'abans,  em va fer aixecar el cap i buscar d'on podia venir. No vaig saber veure res,  per més que vaig mirar.   En canvi vaig sentir a veu del meu pare que em deia:  recordes quan veníem per aquí,  de petita?  Doncs aleshores  ja t'agradava tant com ara, i ja volies veure la màgia per tot arreu. I  sí que me'n recordava una mica. Sabia que havíem vingut,  però  no sabia que buscava la màgia per tot arreu.

Parlant de màgia,  d'on sortia aquella veu,  no ho vaig pas descobrir.  

La gateta

No coneixia de res el  gat, ni la casa, ni els seus amos.  Tot just hi passava per davant cada dia. 

La gateta em mirava com si em vigilés,  no pas amb gaire bona cara. Malgrat tot, es deixava fotografiar i deixava que li digués quatre coses agradables, sense poder arribar mai a tocar-la, perquè ella era en un balcó del primer pis i jo simplement caminava pel carrer. La bona veritat és que ella no  s'immutava, semblava una estàtua.  El dia que anava amb pressa i jo no aixecava el cap,  ella em miolava,  com si em cridés,  per fer-se veure.  Just quan jo aixecava el cap,  ella  callava i tornava a mirar-me amb ulls vigilants. Jo pensava que acabaríem fent una bona amistat i que deixaria de mirar-me com si jo fos una mala persona. 

Un bon dia (o mal dia) jo no vaig aixecar el cap i ella amb dos bots,  un fins a la barana i l'altre fins al meu cap  em va esgarrapar,  mossegar i em va deixar tant malmès com un Sant Llàtzer, tant!  que vaig acabar a l'hospital.

Un detall insignificant

S'havien conegut  a través d'una xarxa social. No pas una xarxa d'aquestes especials de fer contactes, no,  s'havien conegut al Xiuxiuejar.  Li va fer gràcia que fos una  xarxa integrament en català i  allà hi havia gent de tota mena, alguns parlaven de llibres, altres proposaven jocs de paraules,  o posaven fotografies de llocs. I aquella noia, que es deia Valentina, li va caure bé de seguida.  Li agradaven els llibres,  els jocs i el català...  què més podia demanar?

Van quedar de trobar-se en un parc,  van explicar-se com anirien vestits,  s'havien enviat fotografies.  I quan la va veure, allà sota d'un arbre, tranquil·lament llegint,  la va reconèixer de seguida.

S'hi va acostar ben decidit i encara a una bona distància d'ella,  sense haver estat descobert,  es va adonar que no llegia cap llibre,  sinó que mirava el mòbil.  Destrempat, va girar cua i va marxar.

Per no desaparèixer sense dir res li va enviar un missatge.

-  Em sap greu, però no vindré a la nostra cita. Perdona'm, però és que un detall insignificant, me n'ha fet desdir.

 

Una carta que no serà mai enviada

 Estimat amic, 

Ja sé que no podré enviar-te mai aquesta carta,  perquè  ja fa temps que no hi ets.  Però em sembla que això no és cap inconvenient.  A mi m'agraden molt les cartes, fins i tot les que no es poden enviar, potser aquestes tenen més valor que cap altra. I també penso que, allà on siguis, potser em pots veure i sentir i llegir, ara mateix mentre estic escrivint.

Des que vas marxar d'aquest món que coneixem, imaginava que d'alguna manera o altra ens podríem comunicar.  Ha costat, perquè  jo no veia cap senyal.  I  aquell dia que vas venir i et vas ficar en un dels meus somnis,  a la nit, mentre dormia,  jo no vaig estar a l'altura del que jo hauria volgut  i segurament del que tu esperaves. En aquell somni  no et vaig poder agrair prou que haguessis vingut,  i no vaig poder estar  per tu.  Ja saps que els somnis de vegades se'ns descontrolen i  hi passen massa coses i totes són importants.  

En tot aquest temps,  han passat  molts mesos, jo no he deixat  mai de pensar en la nostra amistat,   en el nostre amor de quan érem nens,  en aquella manera de tractar-nos sempre amb tendresa i estimació, malgrat les llargues èpoques de separacions i els mals entesos de petits adolescents.  Tampoc he deixat mai de demanar-te que tornessis algun altre dia,  a veure si teníem més sort.  

I sí,  ho has fet, has tornat aquesta nit,  i he pogut estar amb tu i per tu.  Hem fet coses junts,  preparar sortides i trobades,  xerrar i riure i mirar-nos de tant en tant,  entenent molt bé  el que deien els nostres ulls.Sento un agraïment profund per haver pogut estar de nou amb tu,  perquè hagis vingut de tant lluny  i hagis pogut entrar, aquest cop, sí,  en el somni adequat, per a deixar-nos gaudir de la nostra amistat, del nostre afecte i de la nostra manera de fer-nos companyia.

No repetiré pas les coses que ja vam tenir temps de dir-nos,  ara les saps més que mai, però  sí que et diré,  que sempre m'he sentit molt estimada per tu.  Fins i tot podria dir que m'he sentit molt estimada per moltes persones,  però que ningú no m'ha estimat com tu m'has estimat.  Amb la teva generositat i acceptació absoluta.

Fins sempre,  segur que ens tornarem a  trobar,  tenim, ben nostre,  el país dels somnis.

Finestra

Una finestra pescada a l'atzar a Ceret i una història totalment inventada.

La finestra estava molt ben protegida amb els finestrons, una bona reixa, una tela metàl·lica destartalada i uns guardians vegetals que la vigilaven. La van pintar de color blanc.  Les plantes que hi tenien eren sempre verdes, sense flors, amb fulles tan diverses que algunes creixien amunt i d'altres deixaven caure les seves fulles cap avall, unes tenien fulles grosses i altres les tenien petites i entre totes acabaven de tapar la vidriera,. Les regaven els dilluns i els dijous. No acostumaven a obrir mai del tot els finestrons, com si volguessin guardar una estricta privacitat  de la seva vida i de les activitats que allà es practicaven. A les dotze en punt de la nit tancaven.  I jo que no podia entendre una rutina tan exacta i tanta rigidesa, em vaig dedicar a observar i observar. I un bon observador sap mirar per les escletxes. I al llarg de tot el mes que vaig mirar, vaig veure molts paquets i moltes bosses i bossetes i persones que entraven carregats i sortien sense res i a l'inrevés, d'altres que entraven i sortien, aparentment, sense res. Al cap del tot mes d'observació vaig avisar la policia.

 

Una tarda qualsevol

Una tarda com qualsevol altra, tornaven  a casa els pares i els fills adolescents. Mentre cadascú explicava les seves coses del dia. Els dos nois de 16 i 18 anys, es van mirar, es van picar l'ullet i van dir: Va,  ho preguntem ara. I entre rialles de sorpresa i desconcert van dir:

- Pare, que hi feies ahir a la nit, a la porta just entremig de les dues torres, mirant el cel i parlant sol?

El pare es va quedar callat i la mare, amb uns ulls oberts com unes taronges, sense entendre res del què passava. El silenci s'allargava mentre la cara del pare s'entristia.

 - Estimats, estimada, pensava que mai no us hauria de dir això i que podríem acabar les nostres vides, de la manera més habitual, aquí a la Terra, però les coses no han sortit com esperava i ara us he de confesar que jo no soc d'aquest planeta, soc d'Europa, però no del nostre continent, sinó del satèl·lit Europa, molt lluny d'aquí. És per això que mai no heu conegut cap membre de la meva família. Vaig arribar aquí fa uns 25 anys, amb la forma humana que m'havia de servir per observar sense  problemes i que, en principi no podia mantenir per gaire temps.  Però em vaig enamorar i em vaig voler quedar. La meva formació científica m'ha permès anar allargant el temps de la meva forma humana, però he arribat al límit. Fa dies que no em trobo bé i és que se'm descompensen els òrgans que ja busquen de tornar per sempre a la seva forma original. Ens uns dies tornaré a ser un ésser estrany i molt probablement fastigós per a vosaltres. I només tinc dues opcions, tornar a Europa i deixar-vos aquí. O quedar-me i haver d'amagar-me per sempre.

Sortia a fora a parlar amb els meus congèneres, per mirar de trobar alguna solució que, desgraciadament, no hem trobat.

Aquest cop el silenci va ser profund i llarg, seguit d'un esclat de rialles adolescents

- Au va, pare, això no t'ho creus ni tu, no facis aquestes bromes. 

I mentre deien això, les formes físiques del seu pare, ja començaven a canviar.

L'heura del veí

- T'has fixat, com està la teva heura?

- No, no m'hi havia fixat. Ara que ho dius me la miro i està preciosa.

- Home, no volia dir això, vull dir que està envaint la meva façana i la meva barana.

- I doncs sí, continua quedant preciós.

- Però és casa meva i no la vull, estàs obligat a tallar-la.

- Jo no puc arribar a tallar-la de cap manera, s'ha de tallar des de casa teva. Talla-la tu.

- Pots tallar-la d'arrel des del teu jardí i s'haurà acabat el problema.

- Home, ara ets tu que vols envair casa meva segons les teves conveniències. Jo no la vull tallar.

- Doncs vine a casa meva i la talles tu, però hauràs de venir cada any, perquè creix molt de pressa.

- Està bé, potser tens raó, ja te la podaré jo.

- I fem un cafè, quan vinguis…

- D'acord!

Els plàtans de Ceret

 

Aquesta vegada, quan vaig tornar a Ceret després de molts anys, no vaig poder evitar de recordar la meva mare, que tenia una especial predilecció per aquest poble, pels seus plàtans gegants i sobretot pel seu salt d'aigua que ella anomenava salt dels Baussos, jo desconeixia si aquest és el seu nom real, però sí que ho és.  Vaig buscar la informació i me n'hi vaig anar. Volia veure en primera persona - ara que ja soc adulta - què podia  tenir d'especial aquell lloc, per haver estat escenari d'una història com la seva.

Sempre, més o menys un cop a l'any, perquè no quedava prop de casa, hi anàvem i ella se sentia feliç i contenta, suposàvem que era simplemen que li agradava el lloc, però en els seus darrers dies va deixar anar un encàrrec i una frase misteriosa. "Torna al salt dels Baussos i acomida't del Martí, de part meva."

Qui dimonis era en Martí? Jo no n'havia sentit a parlar mai abans. Quan anàvem allà no hi havia ningú més que nosaltres. Devia ser que li havia posat un nom seu, personal, al salt d'aigua? No, no, està clar que de seguida vaig imaginar que en Martí era un amor secret, potser un amant, qui sap.  No vaig trobar la manera d'investigar-ho o potser és que preferia no saber-ho. 

Però em sembla que, tan la mare com  la vida,  estaven ben decidides a descobrir el seu secret.  En una de les inacabables i trasbalsadores endreces d'armari, vaig trobar un plec de cartes que em va donar la solució de l'enigma. No va ser fàcil i les vaig haver de llegir totes per a descobrir-ho. La lletra era de la meva mare, i sorgien les preguntes: retornades? no enviades? Amb paciència i molta lectura vaig saber que en Martí, era un amic, que jo no coneixia i al mateix temps i sobretot  un amor platònic. Les cartes eren no enviades (quina llàstima que ningú hagués rebut aquelles cartes tan boniques) i el salt d'aigua era un lligam que ella s'havia inventat, en saber que a ell també li agradava el lloc. No hi havien estat mai junts, però sempre s'hi trobaven en la seva imaginació. Només la seva d'ella o la llur de tots dos?

La palanca recuperada

La palanca original que hi havia en aquest lloc es va fer cap a la meitat del segle XX i la van fer els ciutadans, els habitants d'aquesta petita zona, perquè a un costat del riu hi havia (encara hi és) una masia molt gran i molt important amb força gent que hi treballava i a l'altre costat del riu hi havia (els edificis encara hi són) una colònia industrial, amb els seus habitatges, la seva botiga, economat i potser fins i tot algun altre servei. La distància en línia recta és mínima, però el Ter, no era gens fàcil de travessar. Per això la palanca  va fer un gran servei a tothom.  Els treballadors de la fàbrica podien anar a comprar ous, llet  i algun altre producte de la masia i els de la masia podien anar a l'economat a comprar altres tipus de productes.  Era una palanca amb terra de fustes, que s'havia anat deteriorant sense que ningú la mantingués.

                    * * * * * * * * * * * * * *   

 -  I ara,  mira, David, que bonica l'han deixada! I se la veu ben segura i valenta. No ens caurà pas no! I estic molt content perquè ara els que vivim a la colònia, tan a ran de carretera, podem travessar el riu i passejar per camins agradables. De la colònia, només en podíem sortir en cotxe o caminant quilòmetres de carretera. i ara podrem anar a caminar i a passejar cap a molts llocs diferents, sortint a peu de casa i és una cosa molt pràctica.

- Doncs jo no n'estic gens de content, de fet n'estic tant poc que vaig posar una tanca d'aquestes metál·liques al l'entrada del pont  per l'altre costat, perquè es pensin que no es pot passar encara. O no us  n'adoneu que de tots els que passegen per l'altra banda, en sortirà una munió de xafarders que ens voltaran per aquí a casa nostra?  Si tu vols passar, només cal que apartis la tanca…  però espero que de moment aturi els tafaners que no hi han de venir a fer res aquí als nostres espais. 

 I mentrestant, dos parells d'orelles els escoltaven… des del pis de sobre.

- Ha, ha, ha…. Ho trobo molt bé això de la tanca… quina bona idea,  no sabia pas per què hi era, estarem molt més tranquils.

- Doncs jo ho trobo molt malament, la palanca l'ha reconstruit l'ajuntament i tothom hi té dret

Balcons que enamoren

La Cati i la Maria estaven prou bé en aquell hotelet on a part de treballar, tenien habitació i menjar a taula, la Maria, necessitada de seguretat i tranquil·litat s'hi hauria quedat per sempre més. La Cati, però, no ho tenia tan clar. Acostumada a obeir i fer el què li deien, de cop poder decidir per ella mateix li semblava massa atractiu com per quedar-se atrapada en una casa rural lluny de tot. I va començar a buscar altres opcions. El dia que tenien lliure voltaven pels pobles del voltant, per conèixer la zona.  La casa rural tenia unes bicicletes que els hi deixava quan els clients no les demanaven.

Recorrent pobles i veient com vivia la gent, la Cati va decidir buscar una altra feina i viure en un pis i tenir una vida no tan tancada. La Maria tenia por, però la Cati l'animava. Si vens amb mi millor, entre les dues ens en sortirem més bé, però si no vens jo me n'aniré sola. Ja he trobat un poble que m'agrada he vist que trobar-hi un lloc on viure no serà massa difícil.

- Què fas? Vens?

Orgue de gats

 Els dos amics es van trobar pel carrer i semblava que anaven en la mateixa direcció.

- Hola Emili, com estàs? Cap a on vas a raure, aquest matí.

- Hola Àngel!  Jo vaig cap a la biblioteca, i tu?

- Doncs jo també. Hi estic més tranquil per llegir o estudiar que no pas a casa, que sempre trobo massa distraccions.

- Anem-hi doncs!

En arribar a la biblioteca, van llegir un rètol a la porta que deia: LA BIBLIOTEC ESTARÀ FORA DE SERVEI FINS A LA UNA DEL MIGDIA I DESPRÉS TORNARÀ A ESTAR A DISPOSICIÓ DELS LECTORS.  HI HA UNA REUNIÓ IMPORTANT DELS GATS DE CARRER QUE NO TENEN AMO.

- Com que una reunió de gats?  Truquem, deu ser una broma d'algun graciós.

 

Truquen i s'acosta a la porta la bibliotecària habitual.

- Nois,  que no heu llegit el rètol d'avís?  La biblioteca està fora de servei.

- Esclar que ho hem llegit, però aquesta raó ens ha semblat tan absurda que hem pensat que era una broma.

- Doncs us equivoqueu de molt.  La raó és ben certa i en aquest moment els gats estan deliberant com poden fer-se amics dels nens del poble, com guanyar-se'ls i comprometre'ls perquè els duguin menjar un cop al dia.

- Peró si els gats no parlen…

- Això ho dius tu. I tant que parlen!

- I no ens deixaries entrar a veure-ho?

- Doncs, no, està terminantment prohibit. Torneu a la tarda.

Mentre marxaven, encara no sabien si els estaven prenent el pèl, si el món havia canviat de sobte o si estaven somiant. Però, efectivament hi van tornar a la tarda i tot era normal.

Relats d'estiu de la Carme: mes d'agost. El banc mágic

Mural a Penelles - una fotografia de Fra Miquel

 Si us voleu afegir a la meva proposta d'agost, sereu tan benvinguts com ho sou sempre.

Han participat:

1.-  chica

2.- Sean Jeating

3.- Paula

4.- Sean Jeating (el final de la història)

5.- Artur

6.- McAbeu

7.- Núria de Espinosa

8.- Núria L. Aroca

La nena més petita de la darrera casa del carrer, estava molt enrabiada perquè no la deixaven anar amb les seves germanes grans a les activitats programades al poble per aquell estiu.  Però ja podia plorar i cridar i picar de peus, que els seus pares no baixaven del burro.

Per més enrabiada que estigués i per més que volgués marxar ben lluny de casa, no les tenia totes i tot just va girar la cantonada i es va asseure en aquell banc, amb els braços creuats i cara d'enfadada. Encara no sabia llegir, i no va poder pas veure el que deia  just a sobre del banc. 

Va passar una noia, la va veure i la va reconèixer.

- Hola xiqueta, que et puc ajudar en alguna cosa? Vols que t'acompanyi a casa teva?

- NO!

- Ets petita i no pots anar sola,  vinga va, tornem cap a casa.

- NO!

- Saps on  vaig ara? 

- NO!

- Vaig a la biblioteca a explicar contes, si em deixes que t'acompanyi a casa, demanarem permís als teus pares per a que vinguis a escoltar el conte.

- No em deixaran venir….

- Provem-ho, ells em coneixen i els prometré que t'acompanyaré a  casa de tornada.

- No em deixaran venir…

- Deixem que la màgia del banc faci la seva feina…

- Aquest banc és màgic? 

- Sí, i tant, sempre fa la màgia de crear noves experiències.

- No sé què vols dir.

- T'ho explico mentre anem tirant cap a casa teva.

Un record fals

La Maria i la Cati es van anar explicant moltes coses. La Cati es va adonar mes que mai, de la sort que havia tingut. Ja que ella no havia patit mai abusos ni maltractaments i l'havien pogut deslliurar abans que fossin reals. En canvi la Maria tenia un munt de records terribles, de maltractes de tota mena. Principalment per part dels seus pares que eren molt joves i plens d'addiccions de les més perilloses. Ella i la seva germana havien patit pallisses i ferides de totes menes.

Quan la Maria li va preguntar si només tenia mals records o bé si en tenia algun de bo, per a poder agafar-s'hi.  Ella no sabia com respondre. No estava gens segura que els records des que l'ADD l'havia ajudada, servissin, ja que sempre havia tingut tanta  por i tanta ansietat que no els havia comptbilitzat com a bons records. La Cati va dir:

- No, no, jo volia dir d'abans, de la teva infantesa.

- Tampoc no sé què dir-te, tinc un record d'una tarda molt bonica. Va ser un cop que la meva germana més gran i jo vam passar un parell d'hores en un parc infantil. Vam poder pujar a tot arreu: gronxadors de tota mena, tobogans i tirolines i també hi havia una àvia que portava una bossa plena de berenars de diferents tipus i que a part de donar-los als seus nets, els compartia també amb altres criatures. I, com que no teníem res a perdre, ens vam atrevir a demanr-n'hi i sí, ens va donar galetes de xocolata, i un grapat de maduixes i nabius. Vam xalar de valent. 

- Doncs sí que és un record bonic… 

- Però, saps què? Que la meva germana em diu que no va ser així. Que després de passar de llarg del parc uns quants dies, per por que ens peguessin si trigàvem massa i de veure que aquella senyora sempre portava molt de berenar per a repartir,  un dia sí que ens vam atrevir a acostar-nos-hi i ens va donar berenar, però no ens vam atrevir mai a quedar-nos al parc. Teníem por. Tot just uns pocs minuts i un parell de baixades pel tobogan i prou. Jo en canvi recordo, com si hi haguèssim passat molta estona i ja no m'atreveixo a dir moltes vegades, perquè sé que no és cert.

- El teu cervell ha fabricat un record bonic. Guarda-te'l bé! Si tu el tens, Maria, és ben teu i no te'l pot prendre, ningú.

Cati, Araceli, Maia, Fàtima i Roan

Al mateix dia que la Maria havia començat la feina,  al primer pis d'acollida va arribar la notícia, que allà, a la mateixa casa rural, necessitaven una altra persona.  La Tensi hauria volgut donar la feina a la Cati, perquè era la seva amiga, però també era la darrera arribada i no creia pas que això fos possible.

Va arribar al pis i ho va exposar clarament davant de tothom.  La seva veu era suau i ferma a la vegada. Volia que tot s'entengués bé i que decidissin el millor per a tots. La Fàtima va dir tot obrint la finestra  i deixant entrar olors ben primaverals, que ella era i volia continuar essent perruquera, va dir que ja tenia un parell d'entrevistes concertades i que es quedava amb aquests processos de selecció d'unes cadenes de perruqueria molt conegudes. L'Araceli estava en periode de prova en una empresa de neteja. I la Maia era mestra d'escola bressol i volia tornar a la mateixa feina. Ella deia que no es podien permetre deixar escapar cap feina i que fos la que fos l'havien d'agafar i que si ningú no podia amb aquesta feina,  ella l'agafaria, però que si la Cati volia, ella esperaria un feina de mestra, que segur que fent subsitucions no trigaria gaire a trobar-la.  En Roan, ja s'anava espavilant, a ell li agradaven les màquines, li era igual arreglar un cotxe que una màquina de rentar que un aspirador, fins i tot un interruptor  o  un llum… i per allà, per aquells verals, ja el començaven a conèixer una mica, com a un "manetes" que podia  amb tot. Tenia un riure contagiós i encara que només fos per això, ja queia bé a tothom.

I d'aquesta manera,  al cap de pocs dies la Maria i la Cati es van tornar a trobar.  Quan la Cati va arribar a l'hotelet, i va començar la feina, tot li semblava fantàstic, gaudia del tacte suau dels llençols nets en fer els llits, de les olors del jardí que entraven per les finestres i balconades obertes i de la temperatura tan agradable de primavera i de la veu de la Maria que cantussejava tot el dia, mentre treballaven totes dues.

Treballaven juntes, compartien habitació i també temps lliure i d'aquest manera es van anar coneixent força bé,  en molt poc temps.

- Quina sort haver trobat una amiga tan aviat,  va dir la Cati.

Els 10 primers minuts a la feina

 - Hola, bon dia, Roser, com estàs?

- Molt bé, esperant aquesta noia amb candeletes, a part del seu lloc de treball, que teníem vacant, avui ens ha plegat una altra noia que tot de sobte ha decidit marxar amb el seu xicot al poble d'ell, crec que a Extremadura. Massa lluny per continuar treballant aquí - va riure la Roser.

- Doncs mira, aquesta és la Maria, que té moltes ganes d'aprendre i de treballar.  

- Hola, - va dir la Maria-  espero aprendre aviat, encara no sé quina feina he de fer en un lloc tan bonic.

- Aquest és un petit hotel amb encant o també ens diuen casa rural, tenim poques habitacions, però com que estem apartats de tot arreu, les persones es queden a menjar aquí, sobretot a sopar. I tu si vols també et pots quedar. Tenim habitacions pel servei.

- M'hauré de quedar, ja que no tinc mitjà de transport per a venir fins aquí, cada dia, i menys a la nit.

- Sí, això passa sovint i per això hem guardat habitacions pel servei.

- Per cert, jo conec altres noies que busquen feina, si voleu us puc posar en contacte amb elles.  Podria fer-ho saber a la Tensi i ella segur que us troba algú.

- Per què no? És una bona idea. Tu i la noia que substituirà a la Lluïsa, us encarregareu de fer les habitacions i els esmorzars al matí i de servir els sopars a la nit.  Del migdia me n'encarrego jo sola. Ara, si vols t'ensenyo l'edifici, tant els teus lloc de treball, com les habitacions.

- Doncs jo ja us deixo. Maria, et deixo en bones mans.  Roser, penso i espero que en quedaràs contenta.

- Adéu bonica i moltes gràcies per tot.

I després d'aquesta curta conversa, va començar la visita a l'hotelet. La Maria explicant que faria tot el que podria per aprendre ben de pressa i la Roser, explicant els llocs i les feines. 

Però… no continuarem amb la visita, perquè se'ns ha acabat el temps.

Quan...

 

Quan va obrir la porta tot era diferent. La Cati no s'esperava pas la gran notícia que podia tornar a canviar la seva vida altre cop. Va aparèixer la Tensi amb una cara riallera dient: l'han detingut, l'han detingut!  La Cati no sabia a qui havien detingut… i tenia por que fos al seu pare i que això fos un problema afegit.

- A qui han detingut?

- Al traficant de dones, al abusador, al parent del teu pare!

- Ah! Me n'alegro molt, si havia fet tants disbarats, molt millor així.

- Si tu estaves prou bé amb el teu pare, abans que acceptés aquest idea del seu parent, ara pots tornar-hi sense perill.

 - El meu pare no em tractava pas malament, però ja que he fugit, m'estimo més primer organitzar-me la vida i després ja em posaré en contacte amb ell.

- Però potser el faràs patir inútilment, no?

- Inútilment? M'hauria llençat a la boca del lleó… sense dubtar-ho. I tot i que vull pensar que ell no sabia res de les males intencions del seu parent, tampoc n'estic ben segura.  Les jerarquies familiars i d'edat són molt importants per a ell i podria fer un altre disbarat. Ara ja no penso fer mai més cas del que em digui. M'he d'espavilar sola i fer la meva vida com jo vulgui.

- D'acord, doncs. Si ell em pregunta per tu, com va fer el primer dia, jo no sé res.

Quan, la Maria, va obrir la porta tot era diferent.  El seu nou pis i les seves companyes que havien viscut també males experiències com ella, la van acollir càlidament. I ella els va explicar la por de quedar-se desprotegida i de trobar altra vegada algú que li fes mal.

- A vosaltres no us passa,  que encara teniu por?

- Doncs, sií que ens va passar, al començament, esclar, però ara estem tranquil·les i contentes de ser on som. Maria, només és una qüestió de dies. La por passarà sense adonar-te'n.

- Em fa por no saber fer bé la feina, quedar-me sense feina, no tenir diners i també trobar persones que em tornin a maltractar.

- Ningú sap fer la feina el primer dia, ja n'aprendràs!

- Això espero! Començo demà.

- T'hi acompanyaré.  Em coneixen i així us presentaré.

- Això m'ajudarà molt! Moltes gràcies!

Posta de sol

En Miquel i en Joel, van aprofitat el viatge de retorn per portar la Maria a Olot.

- Deus estar contenta de tornar-te a organitzar la vida per tu mateixa i quina sort que les teves amigues tinguin lloc al seu pis compartit.

- Pse… estic contenta de tenir feina, però em sento com abandonada de nou. Tinc por de no sortir-me'n.

- No estaràs sola, tens les amigues i si necessites res, nosaltres hi som.

- Sí, però no és el mateix, fins ara estava molt protegida i ara torno a tenir por.

- Buscarem la millor manera d'ajudar-te a vèncer aquesta teva por.

 

Orenetes

Cada tarda venen les orenetes,

a les branques més altes de la nostra alzina morta.

Potser la vetllen o potser li donen vida.

Alço el cap i l'esquelet de fusta

encara ens recorda com era ella.

Alzina mare de tantes altres 

I una mica mare nostra 

ens aixoplugava del sol d'estiu

I ens feia acollidor un pati

Que sense ella semblara  desert.

Una vista de Llanars i Sant Antoni, des de La Roca.

 

-  Ostres,  això és un lloc de somni,  no? 

-  No et queixaràs,  oi? Tenim aquí  un pis,  en  una casa reformada  que és d'un dels que porten l'associació.

Vam entrar en un pis,  i  vaig veure  quatre dones de diferents edats i un noi  molt jove,  més que jo, no crec que arribés a 20 anys. Les dones eren totes una mica més grans.

- Us presento la Cati,  de moment es quedarà amb vosaltres.  Fins que trobem una feina per a ella i  es pugui buscar un altre lloc per a viure.

Mentre ens anàvem coneixent  i jo feia esforços per no oblidar cap dels 5 noms  que m'acabaven de dir,  va entrar la Tensi. Em va fer una abraçada que quasi  m'ofega  i em va repetir 10 vegades "que contenta estic de veure't i que siguis aquí"

 - Perdona'm  Cati,  que no t'hagués dit res, no t'hagués  avisat del perill  que corries.  Quan em vas explicar la decisió del teu pare,  vaig dubtar molt  si avisar-te o no,  però al final vaig decidir fer-ho així,  que l'associació et salvés  i que tu no haguessis de sospitar res,  ni t'haguessis d'oposar al teu pare,  ni al teu suposat parent.  Això hauria dificultat  que tot funcionés  tan bé com ha funcionat.

- Tot està bé si acaba bé...  ara  a veure com me'n surto  i espero que no em trobin.

- Aquell mala persona,  té  ja un munt de denúncies sobre seu,  no entenem què passa  que no l'acaben de tancar mai,  però  jo crec que aviat caurà.

- Ajudaré en tot el que pugui i  miraré  de trobar feina,  a veure si  m'hi ajudes tu també.. 

- Per descomptat que sí.  Aquí  agafaràs el relleu de la Maria,  que ja marxa a viure amb unes amigues  a Olot  que és on ha trobat feina.  

- Aquí comença  una nova etapa de la meva  vida. 

 

Les noies es deien Maria (la que ja marxava del pis),  Fàtima, Araceli i Maia i el noi es deia Roan.

Aquella nit vam parlar poc, tots van ser acollidors amb mi, i deien que estaven contents que hagués arribat. I jo crec que era ben cert en gairebé tots els casos, perquè els agradava que algú omplís el buit de la Maria. Peró la Maria malgrat les seves bones paraules, no semblava gens contenta, i per tant no era sincera del tot.

Mentre la Maria s'anava acomiadant de les companyes, la Cati va sentir que en un murmuri li deia a l'Araceli. Si no hagués vingut ella, m'hauria pogut quedar uns dies més.  

Núvol

Un núvol, com un camí

per seguir-lo amb els ulls.

I aturar el cor  que se n'hi va.

Desig de volar cada capvespre

mentre espero la lluna.

Mirant el cel

Per sort,  era estiu,  no feia fred i  les hores de claror eren més llargues que no pas la nit.  La Cati,  no  va dormir gaire,  poca gent  podria dormir en aquelles condicions.  No va aparèixer ningú  en tota la nit.  Per sort el missatge de la Tensi l'havia tranquil·litzat i sí que esperava pacientment i amb seguretat que algú  l'aniria a buscar.

Tot i que portava moltes hores sense menjar res,  això  era el que menys l'amoïnava. Va sortir un moment  a fora  del seu amagatall  i va  veure uns esbarzers de móres   que,  estaven en el seu punt,  Com que aquell no era precisament un lloc de passeig, ningú les havia collides i eren totes per a ella. Però  va tenir por que a ple dia algú la pogués veure i la prudència  va poder més que la gana i després d'haver-ne collit  un bon grapat  se'n va anar a buscar un altre lloc per esperar.  Amagat sí,  però que es veiés el cel i la claror de dia. Allà estirada,  mirant el cel, va començar a pensar què  podria fer d'ara en endavant. Esperava que la  promesa d'ajuda fos, de moment un lloc on viure. Pensava que ella tot i que no tenia molts estudis,  era ben capaç de guanyar-se la vida amb moltes coses.  Tenia facilitat per les llengües.  En parlava  5  i segur que això  podia ajudar-la a guanyar-se la vida.  Havia viscut a França,  a casa seva parlaven àrab,  i  aquí,  a l'escola i a l'insitut havia après  català, castellà i anglès.   Era ja migdia i estava amb  la seva ment ocupada a imaginar-se el seu futur, quan va sentir un cotxe  que s'aturava.  El cor li va anat  a cent per hora,  serien  els que esperava  o els que la buscaven per tornar-la al seu pare?  sabia que no s'havia de moure fins que sentís aquella paraula.  I tant que la recordava!  No l'oblidaria mai més,  en tota la seva vida.

Esperava plena de nervis  i sense moure ni  cama ni peu. Va sentir  passes de més d'una persona,  eren dues?  O potser tres? 

Al cap d'un moment  va sentir:  Catí!  Escardalenc!  Amb  un sospir profund i un bot  ràpid,  va sortir,  sóc  aquí,  soc jo!  I va veure dos  nois  amb cara somrient,  vestits amb pantalons curts i samarreta,  que li manifestaven l'alegria d'haver-la trobat  i de poder-la ajudar.

Amb ells, a dins del cotxe, va poder parlar  amb tranquil·litat.   Era  una camioneta que malgrat que tenia seients, no tenia finestes, com si  fos per a portar  mercaderies. Posa't al darrere que així no et podrà veure ningú.

- Hem vingut tots dos per si hi havia alguna complicació,  per si el teu pare t'havia trobat.

- Per sort no.  No he vist ningú en totes aquestes hores.  Qui  sou?

- Som d'una associació que es diu ADD  (Associació en Defensa de les Dones) no fa gaire que existim i l'hem hagut de crear i posar en funcionament,  perquè  l'administració i la justícia són  totalment ineficaces en els casos de maltractaments  de tota mena,  físics  i encara més psicològics.  Obligar-te a anar a viure amb un traficant  de dones que o bé les utiltiza o bé les ven,  ja és  un maltracte en tota regla, que no admet ajormanents. 

- Com o sabeu, això?  El meu pare no m'ho  va pas dir. Ell em va dir que el seu cosí necessitava ajuda perquè  estava malalt.

- Si està malalt o no,  no ho sabem,  però les seves activitats les tenim molt clares.  Ha estat una de les persones  més anomenades per les  noies que hem ajudat.  I la Tensi ho sabia.  

- No m'ho va dir.

- No volia posar-te encara més en perill del que ja estaves.  Va preferir  demanar-nos ajuda.  Ella col·labora amb nosaltres.

- Doncs quina sort que he tingut  d'aquestes coincidències! I, canviant de tema,  aquesta és la vostra feina amb la que us guanyeu  la vida?  D'on surten els diners,  us hauré de pagar,  jo, la vostra ajuda? Perquè ara mateix  no tinc gaires diners.

- No, no,  aquesta associació és sense ànim de lucre i nosaltres tenim les nostres feines.

- Es pot saber quines feines?

- Sí,  jo soc ascensorista!  Per cert,  em dic Miquel.

- Com que ascensorista?  Si avui dia als ascensors no hi ha mai ningú!  Van sols!

- Depèn de quins,  soc ascensorista a la Sagrada Família,  hi  ha tanta gent per a pujar a les torres,  que és ben necessari que hi hagi algú que controli,  perquè  no hi hagi problemes ni accidents.

- En pensava que  em deies un ofici fals per amagar el teu de veritat.

- Ha, ha, ha,  no he d'amagar res,  jo.  El que fem és completament legal.  I la pega de tanta legalitat és que sovint no podem ajudar a menors d'edat, perquè  es podria considerar un segrest.  Fem el què podem. 

- I tu quina feina fas?

- Jo soc netejador de pantalles de cinema.

- Això és una professió?

- I tant!  No saps com són de delicades  aquestes pantalles i  com s'han de netejar  d'una manera molt especial i amb molta cura.

- Em sembla que aquests de la vostra associació sou molt estranys.  Perdoneu, jo pregunto molt per no pensar en mi mateixa,  estic amoïnada...  ara què faré? 

- De moment et portarem a  un pis que tenim  on hi viuen ja 4 persones,  tu seràs la cinquena i  t'ajudarem a refer la teva vida.  

- Qui ho paga tot això.

- Els socis.  És  una associació, una ONG  que té socis que la mantenen. No podem arribar a gaire gent,  però potser a la llarga podrem créixer més.  Ara som poquets i només tenim un pis. I  arribem a molt poquetes persones. Quan les persones troben feina  o bé es busquen  el seu lloc de viure o bé  paguen una part  del  pis comunitari.

- Tu què saps fer,  Cati? 

- Sé portar una casa,  cuidar les persones i traduir  en cinc llengües.  Per cert i tu com et dius?

- Doncs ja saps fer moltes coses,  em dic Joel.

- Podré veure la Tensi?  No sabia que formava part d'una associació  d'aquesta mena.

-  Sí al pis la trobaràs. No acostumem a dir-ho,  ja que si hem d'ajudar a  algú  del nostre entorn,  com ha estat el seu cas,  això  podria portar  els abusadors  fins als nostres pisos.  Si ningú sap que pertany a una associació,  el màxim que faran és buscar-te a casa seva.

-  Si, ja em va dir que m'havien anat a buscar allà.

-  Per sort no han anat més enllà i no han trobat l'Associació.  Aquest pis que tenim és en un poble de muntanya.

El lloc

La Cati en aquells moments, havia de prendre una decisió impossible, havia de ser ràpida i era tan difïcil de dur a terme! Pensava amb una rapidesa esgarrifosa, i li van venir al cap unes paraules que la mare li repetia i que ella considerava una valuosa herència: decideixis el que decideixis, si creus que has decidit el millor i actues en consequència, no t'equivocaràs mai. Pensava si ella podria fer bona la decisió d'obeir al seu pare i li semblava fàcil. Sempre havia obeit i això  li semblava bo. I aleshores pensava si seria capaç de fer bona, una opció tan incerta com la de fugir amb ajuda de no sabia ben bé qui. I aleshores li va semblar atractiu i interessant fer bona una altra opció, ben diferent de la de sempre. I tant que seria capaç de fer-ho! "Si ja tinc  25 anys - pensava ella  -  i la frase de la mare m'hi ajudarà".

Quan va tenir la seva bossa feta, en lloc de sortir per la porta on l'esperava el seu pare per dur-la a casa d'un cosí llunyà a fer de minyona, va sortir pel darrere, per la cuina. Tenia avantatge, sempre havia estat una noieta dòcil i no desconfiaven d'ella. Va sortir, va caminar sense saber on anar, passant pel camí dels horts, ben arrambada a la tàpia, com si el mur la protegís.  Els horts es van acabar i el camí es va fer més feréstec,  i ella va continuar decidida. Va arribar a un lloc despoblat,  no es veia cap persona, per sort, va sentir els xiscles d'orenetes que ja anaven a jóc, va mirar els edificis en runes, i no hi va pas veure desolació, sinó una oportunitat. Les orenetes es van anar posant lentament, sobre els cables en desús, sobre les teulades, com si encara no volguessin entrar als seus nius, esperant  que es fes fosc o bé que s'apagués del tot la seva pròpia piuladissa.  Ella no podia esperar, havia de trobar en aquelles runes un racó prou segur per passar la nit. Va somriure pensant que aquell lloc on no hi havia ningú, era precisment el més segur per trucar, ningú la sentiria. Va buscar aquella darrera trucada. I ho va provar.

- Hola, soc la Cati, m'heu trucat abans, i he decidit escapar.

- Has fet bé. La teva amiga Tensi ens ha explicat la situació i aquest parent on et volien portar no és gens recomanable. On ets?

- Soc en unes runes d'una mena de fàbrica,  als afores del poble. 

- Saps enviar-nos l'ubicació pel mobil?

- Sí, esclar que sí!

- Envia-la. Amaga't bé i espera'ns. Tingues paciència,  no sabem quantes hores trigarem. I no contestis a ningú que no digui la paraula "escardalenc"

- Com? 

- E-S-C-A-R-D-A-L-E-N-C.  Recorda-la bé.

Es va afanyar a inspeccionar la zona. Va buscar el racó menys enrunat, uns sacs de no sabia ben bé què li van servir primer de seient i més tard de llit.

Encara no dormia quan va rebre unes missatges de la Tensi.

- Sort que no se'm va acudir dir-te que vinguessis a casa meva, és el primer lloc on t'han buscat. Confia en els que et vinguin a bucar, els conec.  Parlarem quan estiguis en un lloc segur, ara és millor que jo no sàpiga res. 

 

 

Dins la fosca

 

Jo m'estava en un prestatge d'un  armari,  amb dotzenes de companyes més,  de tots colors,  amb perfums diferents,  també  n'hi havia de blanques,  sense cap olor.   A ella li agradàvem i li fèiem il·lusió  i ens  guardava,  esperant trobar un moment por utilitzar-nos.

Però passaven els mesos  i els anys i allà  cap de nosaltres  es movia.  No ens utilitzava mai.  I ens preguntàvem, molt sovint, per a què ens volia?  Per quina raó  ens guardava?  

Un dia d'estiu,  em va tocar a mi,  i  també em sembla un misteri  la seva elecció.  Em va posar en un petit potet de vidre que m'anava molt a la mida i em va encendre el ble.  Jo hauria volgut  fer una flama bonica,  allargada, del color  vermell de la meva cera. Però no,  la flama em va sortir  petita i esquifida  i d'un  color masa blanc per al meu gust.

Ella però estava contenta.  Semblava que li agradava,  fins i tot  em va fer una fotografia.

Quan vaig tornar al meu lloc,  un cop apagada i refredada,  les companyes no paraven de fer-me preguntes:  com és que t'encenguin?  què has fet mentre estaves encesa?  i ella què  feia mentrestant?

I  jo  vaig contestar que  havia sentit molta joia i felicitat de sentir la meva flama i  força decepció, també,  perquè  no era prou bonica.   Però...  ja no els vaig poder explicar res més.  La veritat,  encara no he entès gens,  ni per què  som aquí tancades durant tant de temps ni per què  em va encendre una estoneta d'un vespre d'estiu.  He estat afortunada, més que les meves companyes,  jo he pogut sentir,  encara que breument, la meva flama.  

Els humans són tan estranys! 

Conversa

- Vinc fins aquí, fins a aquesta barana on havíem estar junts tantes vegades, per parlar-te, encara que ja no hi siguis. No sé si em pots sentir des de la dimensió on ets ara. Em sents?

- Sí, sí que et sento. Sempre que em parles, encara que no sigui aquest lloc. Des d'on soc, des de la meva dimensió  et puc veure i sentir sempre que vull. Però m'adono que tu, massa sovint no em sents a mi. O bé et penses que és la teva ment que parla en nom meu.

- Sí que em sembla que és la meva ment. Vols dir que ets tu, de veritat?

- Esclar que soc jo, ni tan sols un canvi de dimensió pot apartar-me de tu.

- Avui tinc necessitat de demanar-te perdó.

-  Doncs, no, no hi ha necessitat que me'l demanis. No ens vam entendre, no ens vam trobar i prou. Res més a dir.

- Jo hauria hagut d'esperar, de tenir paciència i malgrat que em vaig apartar de seguida, et vaig portar a dins durant molt temps.

- Jo sempre.

- Jo sempre no, i per això em sap greu. He buscat desesperadament allò que no trobava enlloc. Qui sap si amb tu ho hauria trobat.

- No ho podem saber. Però en la dimensió que ara soc ho podem provar. Tot és possible, tot és aquí, tot és simultani.

- Sí, però jo no hi soc i no sé com accedir-hi.

- Tu no te n’adones, però hi ets. No te n'adones per la percepció de temps equivocada que tenim. En algun moment del teu temps ho podràs veure.

- No te'n vagis!

- No, no me'n vaig, només t'espero.

Relats d'estiu de la Carme. Juliol: En un dia de vent

Com cada estiu, faig la “substitució” dels Relats Conjunts. Aquesta vegada he triat una fotografia de Miquel Àngel Vich, que he anomenat com un dels versos que acompanyen la imatge,  allà al seu blog.

Si teniu ganes d'afegir-vos a la proposta sereu molt benvinguts.

En un dia de vent de Miquel Àngel Vich

 

Un dia que faci vent

bufaré els records

i també la meva ànima insaciable

perquè tal que no quedi res

de com  és, tot, ara.

Que no quedi res i que quedi tot.

escampat com  les llavors 

que es transformen i fructifiquen

i després tot és nou,  

i bell  i aprofitable.

Han participat:

1.-  Chica

2.-  Erik

3.-  Nuria de Espinosa

4.-  Barbollaire

5.-  Paula

6.-  qui sap si

7.- Artur

8.- McAbeu

9.- Helena

10. - Núria

LLuïa el verd de primavera

 Lluïa el verd de primavera,  aquell dia de maig,  mentre la Cati es preparava per al seu viatge indesitjat. 

Les pressions familiars i sobretot del seu pare  havien fet que ella es conformés a la vida que li havien organitzat,  la que havien decidit sense comptar amb ella. Anar a viure en un lloc desconegut,  per a cobrir unes necessitats familiars que, en cap cas, eren les seves. Trobaria a faltar  el verd de les seves muntanyes i tantes altres coses: sobretot la llibertat de decidir per ella mateixa

De sobte,  una trucada al seu telèfon ho va canviar tot. La trucada era d'una persona que  ella no coneixia personalment,  però que era coneguda, activista, lluitadora. 

- M'han explicat el que et passa, si trobes la manera d'escapar-te  i arribar fins a aquesta adreça que jo mateixa t'he enviat per whatsapp,  t'ajudarem a refer la teva vida.

La decisió s'havia de prendre molt ràpidament,  en pocs minuts havia de pensar com  escapar i com dur-ho a la pràctica.  Era una decisió gairebé impossible, però entre una trista certesa  i una esperançadora incertesa,  havia de trobar la manera.

Carrer

Miravet

Descobreixo aquest carrer.  No és el lloc on visc.  No sé si és un carrer molt útil o bé  simplement alguna resta  del temps passat, que no ha necessitat cap millora. Tampoc no he investigat si hi ha alguna raó  perquè  l'hagin deixat així.  

Però me'l miro  i em reconforta que hi hagi alguna cosa que es manté més o menys igual  encara que vagin passant els anys. El trobo bell, amb una bellesa autèntica,  encara que sigui poc transitable. M'hi enfilo, només pel fet de tastar-lo.  Torno a baixar i, finament, me l'enduc.  Quan alguna cosa,  sigui la que sigui, la sentim reconfortant, no la podem deixar escapar.

L'Ebre vora Miravet

Una espera buida

un embarcador desert.

Un riu magnífic.

Contempla, contempla i prou

que ja no ens queda res, res més,

més enllà de l'instant.

Torre Cavallera

Si et fa mal el cor,

si tens els ulls cansats

si sents massa brogit.

Obre els braços i respira fons

mira la verdor arreu i els horitzons oberts,

i escolta els silenci i els sons suaus de la natura.

Relats Conjunts de juny: La casa groga (continuació)

Vincent Van Gogh  1888

La Greta ho tenia clar, això s'havia d'aprofitar.  Malgrat l'enrabiada dels seus pares,  ella va començar per dir-ho a les amigues i als amics,  el seu germà va fer exactament el mateix.  I com que ho havien de fer d'amagat dels seus pares,  ho anaven fent a poc a poc.  Un dia venien dues amigues,  un altre dia unes altres. I mentrestant la Greta anava recollint infomació  i pensant com s'ho faria per muntar el seu negoci.

El dia que van venir l'Anki  i la Drika,  tot just en passar la porta  es van veure grans,  com si tinguessin 50 anys.  A la casa no hi vivia ningú  i semblava abandonada.  Les noies van tenir molta por i van voler tornar de seguida.   Per sort  en tornar a passar la porta  tornaven a tenir 18 anys  i   només havien passat 5 minuts.  Cinc minuts per  a elles, esclar,  però a fora, al poble s'havia armat un bon emblic.  Tres noies desaparegudes  durant dos dies.  Els pares Van der Berg,  ja sabien què estava passant,  però no volien dir res, no volien que se sapigués.  Van deixar que la policia busqués les tres noies, tot i saber que no les trobarien pas.  També val a dir que aquesta policia d'aquest poble,  ja tenia una mica la mosca al nas,  de l'altra vegada que van aparèixer els dos germans sense cap explicació satisfactòria.  O sigui no s'ho van prendre gaire seriosament.  Els pares de les noies,  sí que estaven ben amoïnats.  Al final, com que van tornar en dos  dies, tot va passar  sense que s'haguéssin de donar gaires explicacions.

En canvi, el dia que van venir en Ruud i en Vandor, tot va anar molt diferent.  Van passar la porta i tot just van anar a parar uns quatre o cinc anys més enllà.  Ho podien veure pel seu aspecte.  Això va fer que els nois agafessin confiança i  volguessin revisar tota la casa  i  tot el poble. Estaven ben engrescats  buscant, com serà d'aquí 5 anys tal edifici,  o tal altre o el  seu local de reunió,  ho volien veure tot i finalment no se'ls va acudir res més que anar a la ciutat.  I, esclar,  les hores anàven passant,  i quatre o cinc hores  equivalien allà a fora a quatre o cinc mesos.  Això va despertar totes les alarmes i la policia va anar a detenir la Greta i també als seus pares,   per còmplices de no sabien ben bé què, que provocava la desaparició  del jovent.

Però abans d'endur-se'ls,  van inspeccionar tota la casa,  la porta prohibida també,  malgrat les queixes i  els avisos del senyor  Van der Berg.  Els policies van passar la porta i  es van trobar tot de sobte vellets i un d'ells es va trobar molt malament. Es van adonar que havien descobert alguna cosa important,  però van recular, sobretot, perquè no estaven en condicions  d'inspeccionar res.  Van tornar,  van tornar a la seva edat,  i van interrogar molt durament a la família per saber com havien pogur  muntar una cosa d'aquest ordre.  Ja podien anar explicant que tot el que ells sabien era  la prohibició ancestral de passar la porta i que la curiositat  dels seus fills l'havia obert sense saber què es trobarien.

Les autoritats locals,  van expropiar la casa,  els nois encara no havien tornat,  la família  Van de Berg va haver-se de buscar un altre lloc on viure  i  ja podien reclamar que per aquells porta,  qualsevol dia tornarien els nois, que ningú els feia cas.  Van clausurar-ho tot,  per a no tenir més desgràcies i el negoci de la Greta se'n va anar en orris.

La policia havia clausurat la casa,  però  no la porta. El dia que els nois van tornar,  van poder passar la porta,  recuperar els seus 16 anys, però  no sabien  com sortir de la casa,  ja que estava tot tancat i barrat.  

Un cop descobert tot aquest embolic, els pares Van der Berg  van anar a parlar i a sincerar-se amb els pares dels nens despareguts,  els van explicar tota la veritat  del poc que sabien sobre el  comportament d'aquella escletxa del temps.  Van decidir que cada dia algú aniria fins a la casa clausurada  per veure si hi havien els nois.  I  sí, just  al cap de cinc mesos que havien desaparegut, un dia van sentir molts sorolls i molts cops,  que feien els nois, mentre intentaven sortir d'allà.  El jove Van der Berg molt afectat perquè  casa seva estava buida i els altres espantats, també. 

Van avisar la policia que aquella casa s'havia d'obrir que hi havien els nens,  allà dins.  Va venir una altra parella de policia,  que assegurava que si tot estava tancat,  com que quan ho van tancar la casa era buida,   allà a dins no hi podia haver ningú.  Però es van haver de rendir a l'evidència  dels pics i cops que se sentien.  Van fer obrir la porta i van voler entrar a dins a mirar què  pasava.  La família Van der Berg,  enfadats i per una vegada tots d'acord,  pares i fills,  van  guiar als policies fins a la porta prohibida i  la van tancar i  la van clausurar amb una paret ben gruixuda.  D'aquells policies no se'n va saber res més,  però  tot va anar de tal manera que ningú els va buscar allà a dins.

Al cap dels anys, un dia pel carrer,  un parell d'homes grans  gairebé  es  tiren a sobre dels pares Van der Berg que també eren molt grans,  encara més.  Els  homes enfadats els acusaven d'haver-los robat la joventut.  

- Senyors,  teníem  30 anys i de cop vam passar a tenir-ne 60. No ens vau deixar tornar. Però  hi ha una cosa que no entenem.  Nosaltres tot just fa uns 15 dies que som aquí  i per a vostès han passat molts anys,  ja són molt vellets. 

- Ara ja no cal  que intenteu tornar,  el temps que ha passat aquí  és tant que ja no podeu recuperar la vostra joventut.   

Ens hem trobat, els de dins i els de fora.  Qui sap si l'escletxa de temps,  ja s'ha tancat.