Gira-sol

Busco la teva llum

pels camins ombrívols i confosos.

Quin serà el matí d'estiu 

que podré veure el teu somriure,

tastar la suavitat dels teus pètals

i endinsar-me allà endins 

on amagues els teus tresors?

Fulla

Entre miratges

reflexos, fulles seques… 

Limbe de llum.

..........................................carme

Entre mirades
recordo antics poemes
de llum i aigua.

...........................................xavier

Anvers, revers,
no saps amb quin et quedes:
tots dos alhora.

……………………………………..helena

Aigua

Una fotografia de Xavier Pujol - Aixeta del safareig d'Esterri de Cardós

Un raig que es desfà

en gotes grosses, en fragments.

La mà, al dessota gaudeix ragi com ragi

I els llavis que la tasten, 

sadollen la seva set.

Temps

Rellotge de sol horitzontal al jardí de l'església de Gualba

Visc un temps horitzontal

com si no baixés cap pendent 

tan de pressa, 

quasi com si no passés,

però passa.

I m'adono que per molt que me'n quedi

me'n queda poc.

Visc un temps com si l'hagués regalat

com si no fos meu, però ho és.

Com un rellotge de sol en un dia núvol.

El temps passa, el temps corre

però no puc veure el ritme que té.

El té amagat 

i sempre em pren per sorpresa.

La porta de Franciscus de Meya del 1629 a Sant Tomàs d Fluvià

Els anys i l'heura.

El fer i la inacció.

Hi ha mitja porta.

Encara es pot passar,

si queda algú que ho vulgui.

Bosc

Cada bosc 

amaga un racó 

per fer-lo nostre,

per instal·lar-hi un somni, 

per construir-hi records, 

per inventar nous moments.

Relats de la Carme del més d'agost: un dibuix de Josep Aragay (museu Aragay de Breda)

Proposta del mes d'agost.  

La visita al museu Josep Aragay de Breda em va fer embadalir-me davant d'aquest dibuix.  Em va venir al cap una expressió  que ara no s'utilitza gaire, però que l'havíem dit molt i molt sovint. "Quedar-se amb un pam de nas".  D'aquesta expressió en voldria treure el meu relat.  

I a vosaltres, què us suggereix aquesta imatge de Josep Aragay?

Els campanars

Vivia en un poble que tenia dos campanars. No eren gaire lluny l'un de l'altre. Curiosament no tenia pas dues esglésies. El campanar romànic era el de l'església parroquial, abans un antic monestir, i l'altre campanar, tot i no ser tan antic, era el de l’església d'abans, que havia quedat en desús i ara reconstruïda, acollia al mateix temps l’Ajuntament i un museu d'un artista important pel país i sobretot pel poble.

Des que era petitona que deia que ella un dia volaria des d'un campanar fins a l'altre. Quan pujava les escales interiors del campanar i arribava a dalt, estirava els bracets i deia que volia arribar fins l'altre campanar. Tothom l’advertia, esclar, que les persones no poden volar.

Va crèixer i mai no es va desdir d'aquesta idea. Tothom li feia broma. Quin serà el dia que volaràs? Li preguntaven ben sovint.

Fins que un bon dia va posar data i va començar a contestar, el dia que faci 20 anys.

El dia que va fer 20 anys, la gent que eren al carrer i la van veure sortir volant, es van quedar, tots, amb un pam de nas. 

Que s'hagués espavilat per posar-s'hi un pont de mico sense que ningú se n'adonés tenia més mèrit que deixar-s'hi anar intrèpidament.

Hi ha participat:

L'Artur  amb La llegenda del campanar de Santa Maria de Vilafranca 

Sa lluna amb Mentida o sorpresa?

McAbeu amb Un pam de nas

Núria amb Pams

Assumpta amb La vida és bonica

Forn de terrissaire

Retrocedint en el temps

veient com treballaven els terrissaires

ens sentim tan vells per identificació

per les arrels ancestrals que reconeixem

i tan joves i afortunats

de viure altres temps

que no són millors ni pitjors

però sí molt més còmodes i segurs.

Fins ara... no sabrem mai

què ens amaga un futur tan incert.

Doll del safareig

Com el doll que s'endinsa en l'aigua

tan potent i crea un univers que dansa

fresc, viu, bellugadis i inquiet 

i manté a distància el món exterior

d'algues i herbes minúscules.

Així el doll d'amor.

Per sota el pont del Ritort

Cal baixar, a vegades, vora el riu. 

No n'hi ha prou de mirar-lo des del pont, de veure com es beu la llum i com ens la retorna ni de mirar els ànecs que s'hi gronxen plàcidament. Baixo al riu, vora el safareig, no pas com hi baixaven les dones carregades de roba, per rentar-la amb la fredor de l'aigua, sinó com si volgués endur-me'l a casa, dins dels ulls, dins del mòbil. Podem fer-ho, la imatge es guarda sola, només em cal recordar tota la resta:  la remor de l'aigua,  l'olor de paisatge humit, la fresqueta de l'aire suau de la tarda a la pell, l'herba verda o seca, el fangueig permanent a terra pel lloc on s’escapa l'aigua del safareig.  

Retenir-ho amb calma, col·leccionar-ho tot: pobles, safarejos i sobretot moments.

Borgonyà

Caminarem encara nous camins 

i potser sabrem 

si veiem el mateix groc als camps 

i el mateix bosc a l'horitzó.

Escala

Un blanc de calç:

la paret i l'escala.

I un blau de mar

ens diu sense paraules:

dueu l'estiu als ulls.