Em faig petita, petita, al seu costat. I tinc la sort que les tauletes del bar i les ampolles i els gots són de la meva mida. I puc demanar aigua i la puc beure sense cap problema. Si ens servís l'Alícia, penso jo... com aconseguiríem aixecar un got ple de la seva mida?
Amb una sola mà, com aquell que no fa res, l'Alícia posa bé les taules, ben arrenglerades i situa les personetes que som al lloc on ella troba adequat. No ens movem de lloc, potser no li agradaria.
Refugiats del sol, en aquesta petita ombra, gaudim com poques vegades, de submergir-nos en una mena de màgia pintada, que ens fa sentir com nens i no pas per la mida, sinó per la imaginació que vola i vola.
