Des de la torre de Llagostera

La tendresa dels arbres despullats amb la seva pell tan blanca.

Els llacs dessecats, que volen treure el cap quan hi ha pluges fortes.

La plana esplèndida que ens eixampla els pulmons i l'esperit.

I al fons, un horitzò confós encara per la distància.

I tot es vida, i tot és història i tot és futur. 

I jo acaronaria les branques, em mullaria els peus i caminaria la plana

i així crec que l'horitzó se'm faria  més abastable.

Molsa

En un espai tan petit

entre ciment i formigó

creix la tendresa

com minúsculs camins de vida.

Bon Nadal

Cada any em costa més fer felicitació de Nadal...  

N'he fet una que no m'agrada gaire o gens, (la veureu igualment més avall), però m'agradaria compartir-ne una altra que he rebut i que sí, que sí, que m'ha emocionat i m'ha agradat molt.

He escrit  (o hauria de dir vaig escriure?)  unes quantes vegades als hostatges que tenim a les presons.  Vaig deixar de fer-ho fa mesos, i ho anava posposant, per manca d'inspiració, perquè realment ja no sabia ni què dir, ni com donar-los més suport.  

I fins i tot així,  després de mesos de silenci absolut per part meva, l'honorable conseller Rull, m'ha enviat una felicitació de Nadal.  Moltes gràcies, Conseller, per la postal i pels la força que transmets.

He rebut aquesta felicitació, precisament el dia 20, dia d'algunes bones notícies, després de més de dos anys de repressió i  garrotades per tot arreu.

Sí, tot plegat és imparable i després d'aquestes bones notícies, nosaltres també hauríem de ser imparables. 

Us desitjo a tots un Nadal en llibertat. Ens en sortirem!

Nadal 2019 a Rubí

Nadal,
com un túnel enlluernant.
Com un temps i un espai,
que no ens deixa veure la realitat que ens envolta.
És Nadal: és efímer i abassegador, 
bell i cruel, tot al mateix temps. 
Us desitjo a tots,
que quan sortim de l'enlluernament
poguem continuar essent feliços.
O potser més i tot: amb senzillesa i autenticitat

Bon Nadal a tothom.

Quan la muntanya s'acosta al mar

Des de l'Escala,  com a teló de fons de les ruïnes d'Empúries, el Canigó nevat.

Cap a la part del Pirineu, 

vora els serrats i arran del mar, 

s'obre una plana riallera: 

és l'Empordà

Joan Maragall

M'agrada la muntanya, a l'estiu amb els seus prats verds i els seus boscos, per caminar i per estirar-s'hi i per sentir una llibertat que no es troba enlloc més. I a l'hivern amb el seu silenci de neu.

M'agrada la mar i aquest horitzó tan llis i aquest infinit suggeridor. I respirar el seu batec i sentir la seva olor. La mar en calma regala molta pau, la mar revoltada sembla transmetre molta força.

A vegades totes dues es donen a mà. 

I els espectadors bocabadats, els faríem reverències. 

L'edifici de l'Hotel Empúries  i el Pirineu al fons

Pati a Sant Pere de Ribes

És tardor, quasi és hivern, encara que els patis ens porten inevitablement olors i tactes del darrer l'estiu que es va allunyant.  
Cauen les fulles de la vinya enfiladissa, i no hi fa res, perquè ja no es necessita cobricel. Ningú les trobarà a faltar.  
En el record, els matins esmorzant a l'ombra fresca i verda es mantenen intactes, perquè el fred de l'hivern no ens arriba fins a la memòria.  
Ara, en la calma i en l'absència de moviments, de paraules, de converses, de persones, és com si el pati agafés forces per a un nou moment.  
El retrobament, entre llums i ombres que dibuixen parets i terra, entre la verdor de les fulles i els colors de les flors, es produirà quan arribi el seu temps.

Atzavara

Escultura viva o guardià de les punxes.

Un dia caminant pels voltants de casa meva, a la vora d'un carrer, a ran de bosc, em vaig fixar que hi havia una atzavara immensa, amb unes formes aleatòriament boniques.  Li vaig dir a la meva companya de caminades "Mira, és com una escultura viva", ella em va contestar, sorpresa  "Et fixes en unes coses!".  No la vaig fotografiar i al cap del temps, un parell o tres d'anys, un dia que hi vaig pensar i que vaig voler veure com estava, ja no en quedava ni rastre. 

Fa poc temps, vaig veure aquesta altra ran de la tanca d'una casa.  Potser no arriba a la mida d'aquella primera, però s'hi assembla.  Aquesta sembla un guardià dels límits del jardí.  Que quedi constància de com és, perquè  veurem com evoluciona.  Em continuo fixant en unes coses!!! I em fixaré també en com pot desaparèixer i quedar en no res en un parell d'anys... (o no).

Arbres a la ribera de la Muga

La Muga a la vora de Pont de Molins

Els arbres s'aboquen, s'emmirallen a l'aigua

i el reflex de la muntanya els distreu.

Escabellades, branques i fulles s'uneixen 

per sentir-se un sol ésser

i vèncer, així, el vertigen de no reconèixer-se.

Teixint

Com tots els niporetes de Relas en català,  aquest fil ve de l'Helena Bonals

Com una aranya
vull pescar immensitats
amb fils minúsculs.
Teixidora de mots
per on la llum s'escapa.

Balcó i rellotge de sol a Sant Pere de Ribes

Aprofitant una avinentesa de jocs, de sopa de lletres i de Pere Calders a can McAbeu, al Xarel-10, em va sortir un conte curt:

Conte inicial: Trobar el déu veritable, no va ser gens difícil, tots es deien igual i  tots estaven a la mateixa sopa de lletres.

Reaprofitant l'ambient, he continuat escrivint contes curts, per aquestes fotos i per aquesta entrada.



Conte  1: El rellotge marcava les 12. No hi havia cap dubte de si eren les 12 del migdia o les 12 de la nit. Era un rellotge  de sol

Conte 2: Van tancar el forat de ventilació de les golfes perquè no s'hi fiquessin els coloms , ni les cotorres, ni les rates ni els ratolins. No es van recordar de mirar, però, quants n'hi havien a dins en el moment de tancar-lo.  Al cap d'uns dies, en lloc de tenir unes golfes tenien un cementiri d'animals.

Conte 3: Gràcies al reforç de les baranes afegides que l'ombra dibuixava sobre la paret, aquell balcó malmès no va caure cap dia de sol. Va caure estrepitosament en un dia rúfol i fosc.

Aportacions noves:

Conte 4: "Els nouvinguts al poble, queixant-se que el soroll del rellotge no els deixava dormir, van exigir que el traguessin. Quan els van dir que el rellotge era de sol i no feia cap soroll, aleshores van exigir que exterminessin tots els grills que cantaven de nit."
..................................................................................................McAbeu


Conte 5: 
- Aquest rellotge endarrereix!!
- És impossible!
Ningú s’adonà que, el gnòmon, s’havia desplaçat perquè, a determinades hores del dia, la seva ombra acaronés una de les brèndoles, especialment estilitzada, per la que semblava no passar el temps.

................................................................................................Barbollaire

Conte 6:
El rellotge de sol de la plaça marcava les dotze, però no sabíem quina hora era, ja que duia uns quants dies aturat.
................................................................................................JPMerch

Conte 7:

Quina sorpresa em vaig endur en fixar-me, després de molts anys, que sobre la porta del balcó hi havia un rellotge de sol. Sempre havia endevinat l'hora mirant l'ombra de la barana a la paret!
..................................................................................................XeXu

Barques

‘No haver-te conegut seria terrible. Però terrible, terrible. 
I no ho sabria. A sobre, no ho sabria.’

Enric Casasses

No ho sabria.

Però sabria del buit infinit,
d'una absència desconeguda,

de la claror inabastable,

més enllà dels meus ulls.

Sabria d'una recerca infructuosa,

d'uns anhels sense horitzó.

I creuria, amb desencís...

sí, ho creuria, de veritat,

com tanta gent ho creu:

que no existeixes enlloc.

Ni tu, 
ni aquest tresor compartit.

Elixirs de llum

Buscava un elixir, no el volia pas d'eterna joventut, ni d'immortalitat, ni d'amor. Tot això ja li estava bé com estava.  Buscava un elixir de l'ara i aquí, del temps present, de l'espai lliure, d'un fluir sense mesura, d'una plenitud que retroba i se li escapa un cop i un altre, sense poder-ho evitar.

Quan va veure els elixirs de llum que havien preparat  per encàrrec  d'ella,  va triar: 

La claror groga que feia desaparèixer reixes i  límits i condicionants de tota mena. La claror blava que feia efectius els seus conjurs màgics i la claror més blanca la que deixava tatuatges tan inesborrables com invisibles sobre la pell del seu cos. 

Va aprende a fer funcionar els conjurs, la vida era més bonica amb ells.

Vinya

Ha marxat el verd tendre de les vinyes.
La tardor, a mossegades desiguals,
enfosqueix cada cep i cada pàmpol
de vermells, morats, marrons i negres.
Les ravenisses, aprofiten la calma
de la verema enllestida
per omplir de llum blanca el passadís
i es fan estora escabellada
perquè la vinya hi reposi els seus peus,
i els seus pàmpols en el seu despullament d'hivern.

Façana a Canyelles

Tot pot ser u, la finestra tancada, guardant secrets rere els finestrons. El petit xiprer ben arrelat a terra, però que vol ser forn o vol ser casa de tant que s'hi acosta. L'enfiladissa que juga amb la reixa com si fos una part d'ella o uns barrots més.  

Tot és u, perquè  hi hauria una enyorança infinita en tota la placeta si un element manqués de sobte. Tot és casa, tot és llar, tot és acolliment perfecte.