Vincent van Gogh, 1882, Die Staatslotterie
- No feu més cua, ni espereu més el vostre torn! Que sembleu xais que van cap a l'escorxador! Que no us veieu?
Ningú respon al jove baladrer que els increpa i els crida d'un tros lluny.
- Marxeu, desgraciats! Només volen robar-vos els diners!
La parella que porta el nen petit, se'l mira i la dona li diu:
- Escolta noi, deixa'ns tranquils, tenim la il·lusió de fer-nos rics, no ho pots entendre?
- Il·lusió dius? Que no us heu vist la cara que feu? On la veus la il·lusió? Com xais, sou com xais a l'escorxador, i feu la seva mateixa cara: aquesta es la vostra expressió.
La dona mira les cares de tots i comença a preguntar:
- Vosté té la il·lusió de fer-se ric?
- No, no em tocarà pas, però bé s'ha de provar...
- I vosté?
- No, no, no m'ha tocat mai res! Ja seria ben estrany que em toqués ara.
Fins que algú li pregunta a ella.
- I vostè. que pregunta tant? Vostè què hi fa aquí? En té, vostè, d'il·lusió?
- Jo em pensava que sí que la tenia, però ara me n'adono que no. Anem Manel, no ens deixem robar més diners dels que ja ens roben. Anem-nos- en tots, bona gent.
Però ningú es va moure del lloc, només ella i en Manel i el seu petit, van tornar cap a casa, sense haver llençat els diners.
