On són els camins amables
de passejada, sota del cedres,
vora els xipresos de benvinguda?
Semblen els mateixos, però la inquietud
s'ha apoderat de cada racó del país
i se sent un crit silenciós i sostingut
que clama arreu: a cada poble,
a cada racó en trobem mostres i vestigis.
Res no es com era.
Anem perdent dia a dia bous i esquelles.
I sembla que tot sigui ja irrecuperable.
Un afany destructiu ens sotja cada segon
per veure què més ens poden prendre:
de les persones en fan hostatges,
dels nostres diners en fan armes i corrupció,
de la nostra parla un escarni constant.
Fins quan? Quants segles més han de passar
per saber ben bé amb qui hem de lluitar
i qui hem de tenir per company?
