Viure a Biure

Biure, el poble que s'estima la  seva be alta i  també la vida.

Vam passejar per Biure i vam trobar una parella amb qui vam conversar. Va resultar que era l'alcalde del poble. Un senyor molt amable i molt trempat que ens va explicar tot de coses.  Li vam preguntar com era que al rètol de la carretera deia Biure i en canvi en aquesta inscripció de l'any 33 deia  Viure. I va dir que segons les diferents èpoques el nom havia canviat, ja que hi ha diferents opinions dels entesos sobre com s'ha d'escriure. Ens va confessar que, ara, actualment, mentre ell era alcalde, li havien proposat de tornar-ho a canviar a la V baixa, perquè sembla que, finalment seria així com s'ha d'escriure, però que ell i el consistori, s'hi havien negat, perquè els semblava que no calia fer mésvmullader amb el nom del poble. I de moment així ha quedar. Oficialment Biure, però mantenen aquest record històric ben vistós a les escales de l'església, d'aquesta altra opció que alguns consideren la bona.

Relats conjunts Abril: Noia a la finestra

En primer lloc: Les meves felicitacions a totes les Montses i Montserrats!

En segon lloc la participació als Relats Conjunts.

La Montserrat, passava hores mirant la mar, cabussada en els seus pensaments, en una mena de conformitat apresa que ni ella mateixa sabia si era de veritat o de mentida:

Diuen que tot passa, que res no dura per sempre, i és ben cert que no tenim res segur, només que tot canvia. Tot canvia: les coses bones i les dolentes. 

Però ara, a mi no em serveix de res pensar que tot això passarà, que no estarem sempre així,  confinats i amb risc de contraure la malaltia i de morir. Bé, si ens ho rumiem bé, el risc de morir, sempre el tenim a sobre. De malalties n'hi ha tantes que encara ens poder matar! Aquesta, sí, per la quantitat de persones afectades, sembla que espanta més, però si ho pensem individualment, tots tenim moltes probabilitats de posar-nos malalts. No tenim res de segur, mai, ni ara, ni abans ni després.

Ja ho sé que un dia podrem tornar a sortir a banyar-nos a aquest mar  que m'estimo tant i segurament podrem tornar a fer un cafè o un dinar amb amics i anar al cinema o al teatre. Crec que segurament que serà així, però a mi això no em consola gens. 

Al mar, quan pugui, m'hi banyaré, esclar! Perqué tu ets el mar i ho seràs per sempre. Serà l'única manera de tenir-te, però ni fer cafè, ni dinar amb els amics no em consolarà mai de tantes ocasions perdudes, de tants dies sense tu i d'aquest  temps de descompte, de confinament, per acabar descobrint que tu ja no hi seràs mai més. I no, res no serà igual sense tu.

Sant Jordi

 

No sé si queda algú que no hagi fet una mica d'endreça, aquests dies de confinament.  Però no va ser fent endreça que vaig trobat aquests papers. Va ser explicant al meu net les coses que jo sabia sobre en Miquel Martí i Pol i buscant alguns papers manuscrits i mecanoscrits que tenia el meu pare i que jo vaig guardar com un tresor.  Aquesta és una felicitació de Nadal de l'any 1954, quan en Miquel  tenia 27 anys. Un poema nadalenc i una nota al darrere. Va ser el mateix any que va guanyar el premi Óssa Menor per "Paraules al vent”,  el primer poemari que va publicar.

En Miquel era cosí de la meva mare, però per aquesta avinentesa, potser no l'haguéssim conegut gaire, ja que eren uns cosins que no sintonitzaven gaire, l'un amb l'altra. En canvi, era molt amic del meu pare, des de sempre i per això vam tenir la sort de compartir estones amb ell i la seva família.

En aquesta diada de Sant Jordi que ha de ser tan "interior" m'ha fet il·lusió de compartir un d'aquests petits papers.

Bona diada, a tothom.

I la meva felicitació a tots els Jordis!!!

PD: podria afegir, perquè s'entengués millor la nota que escriu en Miquel, que el meu pare, en aquella època, feia imprimir uns gravats que ell mateix triava,  per felicitar el Nadal als amics i família. I en Miquel deia que ell no es podia permetre aquell tipus de felicitació.  Per altra part, l'Emili del qual parla és l'Emili Teixidor, també amic i també de Roda de Ter.

Confinatòrium

Ha aparegut una nova iniciativa blocaire, que als que ja sou veterans, com jo,  us recordarà molt Les històries veïnals, del veï de dalt.

Em van enviar la informació per mail i ara ja estan arribant els relats acabats al blog corresponent: Confinatòrium.

Us enllaço el relat en el qual jo he participat, que duu per títol: El cafè, sempre, acabat de fer.

Però hi ha més relats, que tenen com a punt de partida una frase que ve donada pels organitzadors.  S'escriuen 10-12 línies per participant i entre quatre confegim una petita història.

Finestra

Des de dins, 
pensem, fem, inventem, 
diem, escrivim, somiem, imaginem.
Des de fora, 
tot sembla en silenci.

El gerani, a la finestra,
ens somriu en flors,
buscant isomorfismes.

Tots els colors

Tots els colors en la música del paisatge
fan que volin les mirades com ocells
alliberats, de sobte, de la seva gàbia.
Els esguards van niar entre fulles morades
i van despertat entre les branques més florides
dels cirerers roses que fan les flors a rams fets.

Ens hi apropem

Ens apropem al final del camí,
amb il·lusions i recances barrejades.
Potser res no s'acaba,
potser només, tot canvia, un cop més,
Sota la llum tan clara del matí
respiro profundament la solitud.
I si fos només això, viure?
Beure'ns la claror a grans glops.

Iris

Els iris s'obren poc a poc, aquesta primavera... com si en lloc de l'esclat habitual d'obrir-se tots a la vegada, volguessin fer-ho  en silenci i de puntetes. Cada dia n'hi ha un de nou, cada dia, algun ja està pansit.   Com escriure un sol vers d'un poema, cada dia.  Com enviar només una "a"  de l'abraçada de paraula, demà la "b".  Tot transcorre poc a poc.

Disfressa

Desplegaré un jaç senzill sota dels arbres
just allà on arriba un raig de sol 
i et dibuixa branques d'ombra sobre la pell.
I així amb disfressa de bosc
no ens podrà veure ni ens trobarà ningú.

Corredisses: sisè i últim fil

Estava llegint una història,  on el protagonista sentia unes passes petites, d'infant, que venien del pis de sobre.  Però resultava que en aquell pis no hi vivia ningú. Aquell relat anava augmetant l'intriga. Just en el tercer dia de lectura, vaig començar a sentir al sostre de casa meva unes corredisses.  Vaig pensar que tot plegat era que m'havia ficat tant dins de la història que m'havia suggestionat.  Però no, un cop al llit les corredisses continuaven i continuaven. A sobre de casa meva, no hi havia cap pis: un sostre mort, just una làmina de guix i la teulada.  Però les passes persisitien. 

De sobte es va desconnectar l'electricitat i ens vam quedar a les fosques. Mentre buscàvem a la claror d'un mòbil que coi havia passat, vam veure que en lloc d'un llum que hi havia empotrat al sostre, treia el cap un gorjablanc!  

Flors

HEM TORNAT A POSAR EN MARXA LES ITINERÀNCIES!

Iris germànica liles

Tenim l'enyor de la distància
infranquejable, en aquest confinament.
La distància dels qui no podem veure
és la companya de cada dia.

També ens tenim al cor i al pensament.
I floreixen mil contactes que crèiem apagats.
Tenim els llibres, tenim els versos, 
tenim els xats i les imatges.
Tenim els mots de consol i les abraçades de paraules.

Tenim l'enyor i el fem florir d'estimació.

Coronil·la  (que el llenguatge popular ha convertit en Carolina)

Qui s'apunta a tornar a compartir poemes a les Itineràncies? 
L'Anna va començar i jo vaig continuar...

Vinca

Cinc afirmacions

Continuo el joc d'en Xexu de les cinc afirmacions. Una d'elles és falsa. 
A veure si endevineu quina és:

1.- En un camping d'Alemanya, vam patir una estampida de vaques.
2.- He viscut a 14 cases diferents i a 9 municipis diferents.
3.- Una vegada vaig anar a comprar en cotxe i vaig oblidar-me el cotxe i vaig tornar a peu.
4.- En tota la vida blocaire he tingut més de 20 blogs.
5.- Ens han entrat a robar a casa tres vegades i no ens han pres mai res de valor.

Alzina

Una vegada, en un lloc molt proper, deu fer uns 11 anys, hi havia una alzina que va sofrir un atemptat.

Ara, aquests dies que no podem sortir de casa, us la torno a posar.  Aquest cop en foto. Ella mateixa ha triat les branques que es farien grosses i ha desestimat les que ha volgut. Tenia ganes de viure i se n'ha sortit.