- Poser no, tens raó.
- Com ens ho hem fet per arreglar-ho i superar tots els mals moments? Ho sabries explicar?
- No, és impossible d'explicar. Mica, en mica, amb les petites coses, amb les paraules que ens hem anat dient, explicant com estàvem, com sentíem.
- Ho hem fet sols, hem fet una feina cadascú individualment i al final ens ha servit.
- No hi estic d'acord, ens hem parlat molt.
- Sí, però quan ens hem parlat ja era amb la feina feta. O sigui a la teva manera, fer els processos interiors, silenciosos i les paraules i propostes, ja prou clars, amb els processos acabats.
- Vols dir? Jo trobo que ens hem anat dient moltes coses.
- Sí, clar que sí, però no hi ha hagut cap conversa a fons, cap catarsi conjunta, cap dia on les coses hagin canviat d'un cop.
- En això tens raó, no hi ha hagut ni aquest dia, ni aquesta conversa.
- Molts intents, però tots fallits.
- Recordo el primer dia que ens vam tornar a sentir còmodes parlant. No vam parlar de res de nosaltres, vam parlar de coses diverses, de llibres, d'activitats que fèiem i em vaig sentir molt bé.
- Jo sabia que et sentiries bé fent això, al final jo pensava que no volies parlar més de les nostres coses, ni de nosaltres, però em vas sorprendre molt, quan al final de tot vas dir, amb una mica de recança: no hem parlat de nosaltres. Va ser un intercanvi de regals, jo et vaig regalar l'alleugeriment de la conversa que tant necessitaves i tu em vas regalar la promesa de parlar de nosaltres. Era la bona combinació, però saps? quan et sents tal com com surto a la imatge, no surt gaire bé la lleugeresa.
- És bonic recordar junts, des del benestar i des de les coses resoltes, és bonic i és un orgull fer-ho. Recordar el passat dels moments tristos, també pot ser un moment feliç.
