Un dia i l'endemà

El mateix paisatge en 24 hores justes de diferència.

La boira ens confon quan som a dins, però ens assenyala les valls i les terres baixes si la mirem des de fora.

Un dia  més clar no defineix pas millor el paisatge.  

Amb la boira és veuen unes coses i sense unes altres. Aprofitem el millor de cada cosa.

Jornada literària a Camprodon

Van venir en Joan-Lluís Lluís i la Irene Solà a parlar-nos dels les llibres “El dia de l’ós” i “Canto jo i la muntanya balla”.

Van explicar una mica el que buscaven el que volien i com havien construït la novel·la.  En Joan-Lluís és tot emoció, i emociona i diverteix i fa riure i commou.  La Irene és més racional i intel·lectual, però també arriba molt tot el que diu i ho fa interessant.  Ha aconseguit que rellegeixi el seu llibre, per gaudir-lo més encara que la primera vegada.

Va ser un dia bonic, en un lloc bonic. Sí mai teniu ocasió de sentir aquests autors en directe, no us els perdeu. Aprendreu coses i us divertireu. 

Fulla

- Ets un gerani, no pots volar.

- I tu què saps? Que no veus que ja tinc una ploma?

- És igual ni que en tinguessis deu...

- Deixa'm tranquil,  jo volaré!

I va arribar el dia que es van obrir totes les flors que ja apuntaven  i per a ell va ser com volar.  

I va arribar, encara,  el dia que els pètals, abans de marcir-se,  van volar amb el vent, cel enllà. 

- Oooooh!!!!  (va dir el descregut)

El gerani no va dir res 

estava massa emocionat 

per parlar d'allò que estava vivint.

Relats conjunts de setembre: El ball nupcial

C6-Bruegel-06- El ball nupcial 1566

La festa havia estat un gran èxit i aprofitant el bon temps,  (als Països Baixos,  el bon temps era escàs)  havien fet la ballada final  a l'exterior, entre els arbres.  Els músics  tocaven amb ganes i fins i tot ells miraven de fer torns per a poder ballar una mica.  

Els nuvis, però, després d'haver obert el ball,  s'havien fet fonedissos. 

Els amics d'ell, els amics d'ella estaven inquiets, no entenien el què passava.

-  Dona, els nuvis ja devien tenir ganes d'estar sols... deuen haver marxar al seu palau,a casa seva!

-  No, no crec que sigui això, deien les amigues.

-  Per què no?  Que t'has casat mai, tu?

-  No pas, gràcies a Déu.  Que si fóssim al segle XXi potser em casaria per gust, però al segle XVI  et fan casar per força.

- Au va!  Això són bajanades!

- Doncs a mi no em farà cap gràcia que em facin casar amb qui no vull. Espero que triguin molt

I les amigues que sabien els secrets,  van anar a cercar  un noiet humil del poble, a veure si sabia ell, alguna cosa de la núvia.   I tampoc el van trobar.  Enlloc.

I llavors, de l'indret més espès i frondós del bosc,  vam arribar unes rialles contingudes.

L'Anneke que era la més atrevida de totes va anar a espiar a veure qui era que reia amagat entre els arbustos.  I  els va trobar a tots quatre:  el nuvi, la núvia, el noiet del poble i la pastora que repartia la llet.  Semblava que estiguessin fent uns contractes de treball, la noia i el noi treballarien a casa seva.  

En realitat, el tracte de veritat no estava escrit enlloc, ells eren ben feliços i estaven molt contents, perquè havien arribat a l'acord que malgrat el matrimoni oficial, ells estarien lliures de viure i d'estar  cadascú  amb qui s'estimava.  

I van viure tots quatre feliços i van menjar anissos. 

La Muga

Joia, la vora del riu.

Joia a la vora del riu.

Arbredes duplicades s'enlairen 

cap al cel de dalt i cap al cel de sota.

Imagino seure i viure en aquesta riba.

I només la puc mirar, sense saber-la, sense saber-me.

Vilanova de la Muga

El poble semblava buit.

Hi havia el silenci de les flors

ben ordenades en els seus llocs.

I el de les pedres, callant i amagant

tanta història col·lectiva i 

tantes petites històries de la gent.

Però no ho era pas de buit.

La remor del riu ens recordava la vida.

I la bellesa arreu ens parlava de les mans

que l'havien creat o posat just en aquest lloc precís.

El so de les nostes passes, forasteres

ens allunyava i ens apropava a la vegada

al nostre objectiu de conèixer.

10 ANYS, 10 MOTS - Fil de setembre

Un bon dia, la Cesca va trobar un espill amable que li retornava una imatge prou fidel, però sobretot molt positiva. Era un espill més complaent que aquell altre del marc daurat, que no li agradava gens: crític, dur i amb un punt de crueltat.  

Aquest nou espill li provocava, sempre, una acceleració dels seus batecs que la feia sentir molt viva i molt feliç.  Li havia permès de deixar enrere aquell enyor enganxós que l'havia acompanyat durant tant de temps. Ja sabia que la vida era un dels molts camins possibles i sempre plena de llum i ombres. Però tot anava canviant poc a poc.

La Cesca i el seu nou espill, van intercanviar moltes paraules, van escriure moltes lletres i van confegir uns fils de conversa que no tenien final. Sempre hi havia més i més coses per compartir. Es van reconèixer i van fer del seu reflex mutu un gran acompanyament.  Es van estimar a totes dues bandes del mirall, el qual van aprendre a travessar amb molta facilitat.

Pont de Molins

 Els ànecs busquen les roques il·luminades.

Ja és de nit,

però ells volen allargar el seu dia.

Trenca l'onada

Mar i escull es fonen en impetuosa abraçada.

Ja no saben on acaba un i comença l'altra.

 

Desè mot

Et regalaré l'arc de Sant Martí. Tinc fils de tots colors.  

(Així es com m'agrada a mi, però sobren dos mots)

Et regalaré un arc iris. Tinc fils de tots colors.

(I així respecta els deu mots)

Finestra a Altafulla

Trauré els anhels al balcó

que hi toqui el sol i també la pluja.

I puguin florir de tots els seus colors.

vermells d'il·lusió

verd de benestar

groc de companyia

i blau de serenor.

Novè mot

Embolicades les lletres, fent paperina, escrivia missatges secrets per a qui els volia llegir i els podia entendre. 

Jugàvem, recordeu?

El Brugent i la lluna

A  la lluna li va agradar deixar-se pescar pel pescallunes i escapolir-se-li un cop i un altre, del seu cove. Li va agradar tant, que es va quedar per sempre penjada sobre el riu Brugent.  

I ara va fent l'ullet a tothom que passa pel pont per veure si troba un altre pescallunes que li entretingui les nits de solitud,  intentant pescar-la amb un cove.  La lluna somriu, ella sap que és un joc i també que els nois d'avui en dia no són gaire pescallunes,  però continua al peu del canó,  per si, en algun moment, algun somiador la torna a desitjar amb la mateixa fal·lera que el primer i únic pescallunes que la va estimar.