La Tremblade (estuari de la Gironde)

Muntanyes de closques buides
i colors vius a pleret.
L'aigua flueix lenta pels canals 
que van al riu i al mar...
com els meus pensaments 
que hi suren, sense ni tocar-la.

Porta a Riudaura

La vellesa forada portes i estances
l'aire i la pols ens cobreixen de gris
i la quietud, a vegades, ens espanta.
Encara hi ha sanefes d'heura
guarnint-nos el cos i els cabells.

Finestra amb cables

Finestra a Riudaura (La Garrotxa)

La bellesa m'empaita

i sempre em deixo atrapar.

Una finestra tan petita

em connecta fins a ben lluny.

I em creixen les fulles molt tendres a l'ànima

de mirar darrere els vidres

i escoltar tantes cançons.

Una cançó, dues cançons, tres cançons... no us ho perdeu.
És una genialitat musical i una genialitat metafòrica.

Reiners

Recordeu la bellesa del racó de Reiners? Malgrat la sequera mantenia tot el seu encant. 

A vegades, la bellesa: un paisatge, una cançó, un quadre, un poema;  ens fan sentir emocions i són emocions receptives, rebem la bellesa pels ulls, per les orelles, per la pell i ens fa sentir contents o fins i tot feliços. 

Altres vegades la bellesa té un efecte que va una mica més enllà, ens belluga per dins en un intent de barrejar-nos amb ella. L'intent i les emocions de l'intent, van molt més enllà de la capacitat o traça que tinguem de "seguir-la", però l'impuls hi és. 

És com si la bellesa exterior, ens atrapés a dins i ens encomanés la bellesa a nosaltres. Com si ens demanés de participar-hi. El resultat pot ser minso, com aquest dibuix. Potser ens adonem, de seguida, que no sabem arribar més enllà, però ningú no ens pot prendre aquest segon nivell d'impacte de la bellesa en nosaltres, l'intent de fer-la nostra, l'intent de compartir-la, l'intent d'escampar-la.

Relats conjunts

- Ho veus com sí? La gent va amb catanes pel carrer! Són agressius!
- Ets una ignorant, això no són catanes, porten a la mà la falç que feien servir els segadors antics per segar.
- Però són violents, ho veus? Violents de veritat!
- Això és una pintura d'Antoni Estruch, de l'any 1907 i que representa la revolta dels segadors i l'anomenat Corpus de sang. No té res a veure amb el que passa avui en dia.
- Ah! No és actual, això? Però són catalans, no?  Doncs amb això ja n'hi ha prou per acusar-los.  Posaré una denuncia al pintor.
- El pintor ja és mort. Va morir a l'exili.
- Doncs als seus hereus. I al museu de Sabadell. Els denunciaré, enaltiment del terrorisme, incitació a la violència i a la rebel·lió. Segur que la fiscalia ho acaba d'afinar.
- Això no té ni cap ni peus, és història, és una pintura historicista... ni quan es va pintar eren fets actuals.
- Hem d'anar a totes, hem d'anar a totes,  no en podem deixar passar ni una... els hem destrossat la sanitat, però ni així es moren... hem d'anar a totes, fins a destruir-los. Fins a destruir-los.

Flor de paret

Potser és veritat que la trobada només va durar un parell d'hores,  i que jo no vaig poder suportar la gravetat ni la inclinació volguda i que pes el meu cap em va anar ajupint cada cop més horitzontalment, fins a tocar a terra.

Però durant dues hores, ens vam trobar: herba i taca de color

Sí, ens vam trobar i vam ser flor. 

I aquests instants de ser, ens acompanyaran per sempre.



Pd: És ben cert que al cap de tres hores, aquesta imatge que jo vaig fotografiar, ja havia desaparegut i l'herba jeia quasi ran deterra. I quan jo vaig fer Ooooh!, l'herba em va explicar la seva història. Aquí us la deixo.

Les parets tortes

Dues portes a la Plaça major de Calaf

Si les portes no fossin ben verticals, 

ningú s'adonaria que les parets estan tortes.

Costoja

Si travesseu la frontera, aquella que és allà on no n'hi hauria d'haver cap, per una carretereta poc coneguda, allà dalt, just a la ratlla entre el Vallespir i l'Empordà hi trobareu Costoja.

Costoja és un poblet petit, no sabria dir si hi ha més habitants o més estiuejants,  però de cap de les dues coses no n'hi ha gaires. És agradable i bonic, dins un paisatge net i preciós.  I allò que em va captivar especialment van ser els noms dels carrers, de les places, dels racons, dels atzucacs.

Us en poso una mostra. Vaig recòrrer tot el poble buscant els noms dels carrers i anava tan embadalida que ni tan sols vaig pensar a fotografiar-los. En vaig trobar uns quants a la xarxa, al menys, perquè us en feu una idea.

Són com una mena de mini-història del poble. Seguint-los i llegint-los sabem on mataven i salaven el porc, sabem a quin carrer vivia el traginer, el darrer traginer, sabem on eren les espardenyeres i on es reunien tots per parlar de les seves normes, drets i usatges i després també trobem uns missatges amb un cert misteri, que no sabem ben bé què volen dir.

N'hi havia un altre que no surt a la foto que deia "Cada casa és un món"  això no semblava pas el nom d'un carrer, però potser ho era, ja que estava posat igual i amb la mateixa  mena de placa i de lletra i de format català - francès. M'imagino viure aquí i haver de dir l'adreça:

Carme Rosanas
Carrer de Cada casa és un món
Costoja (Vallespir)
Catalunya



Tot això que he escrit, ho pensava jo mentre caminava pels carrers del poble. Potser tot és imaginació meva, però la bona estona que vaig passar, ja no me la pren ningú.

La primera vista de Costoja quan arribes amb cotxe i aparques al lloc indicat.

Des del cancell de l'església, mirant enfora a través de la porta

L'església té un gran cancell, i una altra porta interior, lateral, per entrar a dins.

La plaça, la font i el pou.  I una senyera dalt de tot del turó.

"Tossudament alçats": Llum i llibertat

Llum i llibertat, el projecte d'il·luminar 131 agulles de Montserrat,  ha quedat ajornat fins un altre dia a causa de les previsions de mal temps. Però el tindrem present per veure-ho quan sigui l'hora.

BONA DIADA A TOTHOM I CONTINUAREM TOSSUDAMENT ALÇATS.
ENS TROBEM UN ANY MÉS TOTS JUNTS, SENSE PREGUNTAR-NOS A QUIN PARTIT HEM VOTAT, VOTEM O VOTAREM.

Laberint

Laberint - Cabanes d'en Garrell - Argelaguer - Garrotxa

Com la vida, malgirbada.

Opcions que, 

finalment,  

no són tan diferents.

Una forma indefinida.

Un atractiu: transitar-hi.

Sense anar enlloc.

Sortir-ne indemnes, però una mica més folls.

Trobar-nos en el mateix punt de sortida.

El bosc i el bosc.

El no res. L'abans de ser, com la mort.

Font, safareig i pont

Reiners (Vallespir)

Tot és a punt perquè les necessitats siguin cobertes: el riu i el pont, la font i el safareig. La sequera no aconsegueix prendre-li la bellesa a aquest indret, però el deixa buit de contingut, sense aigua, ja res no serveix de res.

I malgrat tot, és un lloc on t'hi quedaries una bona estona, just a la sortida del poblet, en una raconada del paisatge, que el fa més amable i acollidor. 

Passem el pont, com si anéssim a algun lloc, però no hi anem, no anem enlloc. Reculem somrients.

Cadira

Serrallonga (Vallespir)

Sota el cirerer, 
ara que ja no és temps de cireres, 
guardo la cadira a punt.
A l'ombra, 
per si vols reposar-hi, 
per si vols enfilar-t'hi.
O potser només per recordar
que el temps de les cireres
cada any, retorna.

Pintant des del balcó

Ceret (Vallespir)

D'un tros lluny, 

des del balcó, miro de dret, la vida.

I la vull pintar dels colors més bonics

I la vull dibuixar amb els mots més tendres.

No toco de peus a terra, 

i el balcó m'allunya i m'apropa.

És com una talaia des d'on et puc veure molt bé.

I puc reconèixer els teus ulls i el teu somriure.