És la història de vides plàcidament normals, a les quals sempre hi falta alguna cosa... com la vida mateixa.
Enganxen les paraules, no pas l'argument.
Com si llegíssim un text ple "d'aforismes".
Com aquests:
Fragments:
"- És més fàcil callar - responc. No és res nou, el silenci sempre ha estat per a mi la sortida fàcil."
"Jo no sóc més que un arbre que s'allunyà del bosc, cridat per una veu de mar fonda." (Vinyoli)
"- De vegades em sembla que visc més intensament a través de la literatura que mitjançant els meus actes."
"- És tot tan monòton. Tan sabut.
- Oh... i què et pensaves? - pregunto servint el cafè.
- Que la vida era una altra cosa.
- Com ara què?
- Una xaranga - ho diu rient d'aquella manera tan seva que recorda una llebre.
- No fotis, Elsa.
- Què? - pregunta agafant la tassa de cafè de sobre la taula
- Que la vida és conformar-se a fer-se vell."
"Cal retrobar-nos amb nosaltres mateixos. El camí a seguir és el de la interiorització i l'escriptura és el vehicle que ens hi durà"
"La poesia per a Vinyoli no és tècnica ni exercici estilístic, sinó actitud i anhel d'autenticitat."
"Ens vàrem perdre en el pas
inacabable i únic
de l'un a l'altre". (Vinyoli)
