La mirada
Els meus ulls enlluernats pel capvespre, no obliden pas els colors de la terra, suavitzats per la manca de llum, sense perdre la pau i l'equilibri que transmeten.
Però uns altres ulls, un altre ull, per ser més exacte, el minuscul objectiu de la meva tablet no ho veu així. Esborra amb una nit postissa gairebé tota la terra, així llueix més el cel. Ens discutim una mica, ella i jo, perquè no hi ha manera que accepti d'obrir el seu ull en la mesura justa que es pugui veure tot.
Finalment, quan accepta de mirar la terra com jo la veig, el cel perd molta part dels seus preciosos colors.
I m'adono que mai dues mirades no poden ser iguals. Tots veiem allò que veiem i a vegades no podem veure tantes coses a la vegada, com si fóssim un petit objectiu de mòbil o de tablet, només veiem una part de la realitat, l'altra la deformem al nostre gust, l'obviem o ens l'inventem directament.
La meva mirada, ho volia tot, la seva només era capaç de veure el paisatge d'una manera molt parcial. Però jo continuo volent-ho sempre tot, encara que tota la meva vida m'hagin dit que tot no es pot tenir.
Que no es pugui tenir, no vol dir que hem de perdre l'esperança de tenir-ho. Si demanem tot el braç potser ens donaran el ditet però si ens conformem a demanar només el dit hi ha moltes possibilitats que no n'obtinguem res. S'ha de ser realista, és cert, però sense perdre un punt d'il·lusió.
ResponEliminaDoncs que sí, que tens tota la raó, que si no mirem lluny no arribem mai enlloc. Ens quedem encallats.
EliminaSuposo que es tracta de veure quina mirada ens fa ser més sensibles...Te n'has sortit prou bé, ara només cal triar si volem que destaqui més el cel o la terra!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Bé, quan jo mirava amb els meus ulls, ho veia tot... ho volia veure tot-
EliminaCarme, avui era a passeig a la mateixa hora que tu. Des de Perafita un lloc privilegiat de postes de sol espectaculars, he intentat, sense aconseguir-ho, captar amb el mòbil la intensitat vermellosa del cel. També volia encabir l'ample de l'horitzó amb dues fotos. Automàticament algú o un programa eixerit ho ha fet. M'he trobat la panoràmica en les fotos i no he estat jo. No sé si m'ha fet il·lusió o ràbia. Aquest no poder tenir-ho tot ens humanitza. Voler i desitjar ens fa créixer. T'enviaré per correu la posta de sol des de Perafita.
ResponEliminaAquestes fotos són fetes des de casa, des de Vilopriu. Ja tenen uns dies . Però igualment m'agrada la coincidència, ja que d'una manera o altra si que ha tingut lloc.
EliminaÉs espectacular això de la tècnica i el que poden fer els programes eixerits. Segur que ho has fet tu, prement els botons d'alguna manera que tot i sense saber-ho fa la panoràmica...
Segurament que ens humanitzen les dues coses: voler-ho tot i no poder-ho tenir. Crec que el voler-ho tot és un pas i portant, també.
Gràcies per les fotos són molt maques, les dues i la panoràmica.
Tecnològicament és molt difícil (a mi també m'és impossible) fer una fotografia a contrallum i que les llums no perdin color i lluïsor, mentre les parts fosques o no tan fosques mantinguin claredat.
ResponEliminaPerò no hi ha mal que per bé no vingui. Has fet unes reflexions molt interessants.
(Amb photoshop es pot solucionar una mica aquest inconvenient, un cop feta la foto)
Gràcies, Xavier, estic segura, que malgrat tot això que em dius, tu haguéssis fet una foto magnífica, encara que fos perdent una mica de color, però cadascú fa el que pot.
EliminaJo ni tinc photoshop ni el sé fer funcionar. Un estiu p, fa anys, vaig dibuixar i pintar amb unes eines que té el photoshop per a fer-ho, però no hi he tornat mai més.
Gràcies, Xavier!
M'han agradat molt les teves reflexions, Carme. També m'he barallat més d'una vegada amb la càmera perquè en els capvespres prioritzava una part del paisatge en detriment de l'altre... Finalment vaig decidir que ja m'estava bé que ho fes així, perquè jo estic per sobre d'ella i sí que puc veure el paisatge sencer, tal com és; la càmera es dedicava només a destacar-ne algunes parts, i artísticament també era ben interessant...
ResponEliminaSobre el coneixement intern de totes les coses, em temo que sóc bastant més vella anímicament que tu, perquè ja fa un temps que he desertat de comprendre massa la vida... Definitivament, em quedo amb el paisatge extern, amb la meravella de les imatges que ens regales.
A mi també m'agraden les teves reflexions. Molt, les de fotografia i les altres. Jo, que soc més vella que tu, Montse, ja ho saps, he, he, he... no en sé, de desertar d'intentar entendre les persones i les seves mirades o actuacions, per més que sigui una feina ingent i inacabable. Deu ser deformació professional, ja no me la trec de sobre encara que em jubili.
EliminaLes fotos rarament fan justícia a allò que veuen els ulls. Se n'ha de saber molt i tenir els mitjans. Si fins i tot dues persones veuen les coses de manera diferent, com n'han de saber les màquines?
ResponEliminaI tant! Les màquines són més simples, per complicades que siguin, que les persones. Una màquina si t'ho proposes l'entens. Una persona, a vegades, pot ser impossible.
EliminaTens raó amb la mirada-punt de vista, fins i tot davant d'un paisatge que tens davant (per tant, com no serà amb les coses humanes!). M'ha fet gràcia aquesta personalització de la tablet. Potser, si li ensenyes, aprendrà a abraçar el paisatge tant com tu ;) .
ResponEliminaHe, he, he... ja està molt velleta la meva tablet per aprendre gaires coses, Gemma!
EliminaNo sé si tens raó tu o la tablet però, què vols que et diga?, m'agrada molt més la teua mirada ;)
ResponEliminaA mi també em passa amb el mòbil (tablet no en tinc). Quan surt el sor per sobre de la mar es veu roig, un cercle roig preciós, i vaig corrents a agafar el mòbil i fer la foto. El resultat que es veu a la foto no té ni rastre de roig, és groc lluminós com si estiguéssem ja amb el sol alt. Què hi farem? Sort de la meua mirada perquè la foto pot dir el que vulga però jo sé que el sol quan surt és roig i ben roig.
Elimina