Molt bon any 2026

 

Amb el record de la neu d'aquest Nadal.

Amb la seva claror i el seu silenci,

la seva pau i la seva puresa…

Us desitjo a tots, que

l'any 2026

Us porti moltes coses bones:

Salut i bona companyia,

Amor i amistat.

Escolto el blau que sobrevola amb calma la meva tarda.

Respiro el moment i sento els records.

Les roses seques del gerro abaixen el cap com si dormissin.

Entremig dels tràfecs de les festes, unes hores tranquil·les.

Els llibres cinc estrelles d'aquest any 2025

Cavall, atleta, ocell de Manuel Baixauli

Una història d'un pare i un fill, amb les dificutats d'una relació de dues persones que són tan diferents de manera de ser i d'edat. Un adolescent  desmotivat  a qui el seu pare no sap com encarrilar.  Tot explicat amb molta calma i sense dramatismes.  Amb moltes metàfores interessants. Amb un toc de màgia que la fa encisadora.

És una novel·la en la qual, el lector s'ha de deixar arrossegar, per seu ritme, pel seu batec, per la seva profunditat. No permet una lectura superficial.  M'ha semblat una novel·la molt poètica.

Terra Magra de Gerard López Fageda

Una història que es fa molt interessant i que oscil·la  entre l'actualitat (segle XXI)  i el segle XI.

Per a mi és una super novel·la històrica,  molt intensa,  sobre la història de Catalunya i  sobretot d'un raconet del Ripollès que es diu Llaers.

Dos joves actuals,  troben a la muntanya  unes pedres estranyes i comencen a investigar i la seva investigació els porta fins al segle XI.

 

Mamalia d'Elisenda Solsona

Una barreja de realisme i ciència ficció,  ens fa conèixer la Cora, una nena de 8 anys,  que estant de vacances a Rià,  descobreix coses estranyes  que ens porten a una història d'investigació que acaba explicant la identitat de la mateixa nena.  Relacions familiars, maternitat,  feministe, fantasia, ciència ficció,  tot en una barreja molt atractiva i que es llegeix molt bé, malgrat que no sigui una narrativa gens convencional.

Al sur de la frontera, al oeste del sol d'Haruki Murakami

Història d'una relació  infantil que retorna a l'edat adulta.  No sabem pas si la protagonista és ben real o simplement és imaginada per ell. Però Murakami, ja barreja sempre realitat i fantasia i  aquest és, per a mi,  el seu més gran atractiu. 

Historias de un terapeuta viajero de Robert U. Akeret

Aquest llibre no és una novel·la, sinó un llibre de psicologia, però em va semblar molt emocionant. Un terapeuta, recorre el seu país,  a la recerca d'antics pacients seus, per descobrir com estan i si la seva teràpia de fa 20, 30 o més anys els va ajudar o no.  Recerca impossible, perquè la vida té tants factors que no se sap mai quins i quant han ajudat cadascun. Però les històries són increïbles i ben estranyes  i les trajectòries  de cada pacient  sempre inesperades.

Està escrit com un recull de narracions i es llegeix molt bé.

Quines coses els passen a la gent!

Bon Nadal

Pessebre de l'entrada de Can Surinyac a Camprodon

Nadal...

és tot just un pessebre,

un arbre, llums de colors

i botigues i botigues plenes d'objectes.

I la pau?  I la bona voluntat?

I  l'amor? I la fraternitat?

On són? 

Quan sembla que tot és fred i gris i amenaçador...

Busqueu-los bé,  potser sí que hi són, 

però molt amagats a dintre d'alguns cors.

QUE TINGUEU MOLT BON NADAL 

I PERSONES AMB UN BON COR 

BEN A PROP VOSTRE.

Albada

Encara no es dibuixen bé les formes,

encara no han nascut tots els colors.

L'albada estén els braços.

La cova no era tan fonda

ni ella estava tan amagada, només arraulida.

Què necessites? Li vaig dir.

Descarregar-me de tot allò que no és meu.

Poc a poc descarreguem...

Hi ha algun dubte, alguna por,  alguna indecisió,

això no és meu, això tampoc, va dient.

Surt amb mi,  el paisatge ja es veu

i el sol  ens escalfarà els dies d'hivern.

Sortim... 

Estenem els braços, com si volguéssim volar.

El molinet

Els blaus i els verds es barregen a l'ànima,

en el repòs i la calma del temps present.

Sota la quietud,

moviments imperceptibles no s'aturen.

Hi ha un batec potent sota la superfície.

Relats conjunts: Nena tibetana

Liu Yun Sheng - Nena tibetana

Quan la Tenzin va veure tots aquells quadres, de retrats hiperrealistes de nens tibetans, en aquell museu, no s'ho podia creure. Se'ls mirava un a un i de tots, va reconèixer dos nens del seu poble, una companya seva de quan anaven a l'escola i també a ella mateixa! "Aquesta nena soc jo, quan era petita". Es va posar a plorar davant del quadre, veient com era ella en el passat.

La Tenzin havia viscut amb la seva família en un petit poble tibetà lluny de ciutat i malgrat que casa seva quedava allunyada del poble i de l'escola, els seus pares li van posar aquest nom,  que significa "saviesa" perquè volien que tingués una educació.  No era fàcil, no tenien gaires mitjans, però ella s'hi va esforçar molt, tant amb les caminades d'anada i tornada com en els estudis. Li agradava.  Era una nena seriosa i treballadora i quan va tenir quinze anys, va voler anar a la ciutat a veure si podia tenir una vida diferent i millor que la seva familia. I allà, com que hi havia molts turistes i molta feina disponible dedicada a ells,  va trobar feina i va continuar estudiant per a ser guia turística.

Quan va trobar-se en aquella pintura, va buscar  la manera de trobar el pintor. No sabia  gaire per a qué el volia trobar, però per a ella, que no tenia imatges ni fotografies de la seva infantesa, va ser com un miracle poder- se veure. Va buscar a la botiga del museu una reproducció, la va  trobar, encara que era més petita de l'original.  Se la va voler emportar a casa. 

I quan va poder localitzar el pintor,  s'hi va presentar,  amb la reproducció a la mà. El pintor li va dir que conservava els mateixos ulls preciosos i la  mateixa mirada profunda i seriosa. 

 -Senyor Liu Yun, que té més pintures d'aquella època?

- Sí que en tinc, de persones i també del teu  poble.

- M'agradaria molt tenir imatges d'aquella època.

- Vols dir pintures? 

- Què, si no?

- Fotografies, te'n puc fer copies, si vols.

- Oh! M'encantaria!

- D'acord  les buscaré i te'n faré copies per a tu. Amb una condició…

- Quina? Ja les pagaré!

- No, no vull pas  que les  paguis, vull una altra cosa: et puc tornar a pintar? 

- I tant que sí!  Vosté m'ha retornat la infantesa...

Torre de guaita

Tossal de Moradilla - Els Alamús - Segrià

No cal pujar al tossal per veure la lluna.

Ja hi tenim hissada la nostra bandera.

Ens quedarem a la plana,

tocant de peus a terra.

I la lluna plena s'enfilarà més amunt de les carenes

més amunt que tots els cims

i encara que sigui de ben lluny

il·luminarà la plana i el teu rostre i la teva pell, 

de lluny,  tota la llum a l'ànima.

……………………………………………………………………………..carme

Dalt de la torre de guaita, 
una nit, de lluna plena, 
la bandera s'il·lumina, 
amb la llum de la carena.

……………………………………………………………………………..xavier

Refrany inventat

No cal que posis un forrellat tant fort, 

si la porta és tan fràgil.

…………………………………………………………….carme

Una porta vella ho aguanta tot,
si li poses un forrellat ben fort.

……………………………………………………………..McAbeu

A porta ben tancada,

finestra esbotzada.

………………………………………………………………carme (seguint la idea d'en Xavier)

Si a la finestra no en poses, 

quin servei fa un forrellat a la porta? 

.....................................................................sa lluna

Secrets ben fermats
que per la finestra sortiran.

......................................................................sa lluna

La casa més vella del món

Quan al Serafí,  li van dir que li havia tocat aquesta casa en herència d'un seu oncle que gaire bé no coneixia,  li van passar  tot d'idees negatives pel cap.  No acceptar l'herència.  Per què vull jo aquesta desferra?  Acceptar-la i vendre-la pel valor que fos.  Per poc que sigui,  alguna cosa me'n donaran.  Però  en Serafí, se la va anar a mirar massa vegades i al final,  se la va anar sentint seva,  com si ho hagués estat sempre.  El problema era,  amb quins diners l'arreglaria, si no en tenia?  Però què coi!  De mica en mica,  amb el temps i una canya,  l'aniria millorant.  La casa més vella del món tornaria a tenir vida.  Encara que fos per la següent generació. I aquest projecte, tot de cop el va il·lusionar.  I aquesta il·lusió,  pensava ell, tenia més valor que la casa.

El pont de ferro

Repte viual 366 El pont Eiffel

dins Relats en català

Seguint el poema de l'Helena

Sento encara les passes, de tots:

dels que no van gosar passar, 

dels que van passar massa de pressa,

gairebé sense mirar, 

dels que de cada passa en van fer 

un passeig i un plaer per als ulls.

I la intempèrie continua arreu

per als uns i per als altres.

Tot esperant que alguna profunditat de l'ànima

o bé algun cau acollidor al final de tot

pugui aixoplugar-nos uns instants.

Sant Esteve de Bixessarri

Seure a l'últim graó

pensant només en el silenci.

Cabdellar tots els moments viscuts

sense saber quan fil ens queda.

I fer intercanvis entre el passat i el futur,

com si fos possible fer-los passar endavant i endarrere.

El bar de la plaça

Des del balcó, asseguda a terra, mig amagada rere la gelosia, escoltava les converses que es produien a la terrasseta del bar de sota casa, El bar de la Plaça.  

De vegades es barrejaven i em costava seguir-les i l'estona no em passava tan agradablement. Però hi havia dies, que s'hi asseien una colla de joves de la meva edat i la conversa d'ells sobresortia per damunt de les altres.  Aleshores, jo podia imaginar que seia amb ells, en lloc d'estar sempre sola a casa, sense gosar sortir, i fins i tot imaginava que jo també hi participava.  Anava formant mentalment les meves opinions, les meves respostes i m'imaginava que deia en veu alta tot el que pensava i que m'escoltaven i que era una més de la colla. 

Algun dia tornava a entrar cap a casa contenta com si tingués amics ben reals i pensava, a la propera vegada baixo i començo a parlat amb ells de veritat, però molt més sovint, tocava de peus a terra i sabia que no seria capaç, encara, de sortir al carrer i veure gent. 

Capsetes

Un dels investigadors que va venir a veure'm,  d'iniciativa pròpia, perquè el cas s'havia fet tan famós que tothom estava ben intrigat,  va començar dient,  que ell era investigador privat, però també expert en tota mena de  tecnologies avançades  i també en  IA. I que li interessava molt saber què eren aquelles capsetes rodones i  tan tancades que no deixaven gairebé cap marge per investigar.

Però a més a més, em va preguntar, a mi,  pobra de mi,  si sabia d'on venien aquells éssers,  com era que havien fet tractes amb amb mi, si resultava que després m'havien immobilitzat i havien fet la seva, entrant sense necesitar claus.  I finalment també em van preguntar si havien pagat el lloguer per avançat.

- Doncs miri, sí que em van pagar el lloguer,  en els contactes a través del meu web,  em van semblar persones normals,  tot va anar bé.  Semblava que volguessin passar desapercebuts, potser  per aconseguir el seu objectiu.  Però no hi ha dubte que em llegien la ment i que quan van veure que  volia fugir,  van deixar de banda tots els miraments i van anar  a la seva. Però jo no sé res d'ells,  ni tinc cap idea de qui són, no d'on venen.  I, francament, estic morta de por.

- Escolti senyora Roser, potser li semblarà estranya la meva proposta,  però jo li ofereixo d'investigar això pel meu compte, vull dir sense cap cost per part de vostè,  però hauria de quedar-me a viure a la casa una colla de dies. Podria ser,  a canvi de la meva feina?  No sé pas si li podria pagar el lloguer que deu valdre aquesta casa.

- Miri, com que la casa és prou gran, encara que jo habitualment no hi visc, m'hi quedaré fins que vostè doni per acabada la seva investigació. Si puc ajudar en alguna cosa, ho faré.

- D'acord doncs, demà m'hi instal·lo. Hi ha algun lloc on es pugui menjar en aquest poble? 

- I tant que sí!  Ja els hi ensenyaré, si vol.

El primer dia, no va passar res,  l'investigador  Moscatell, va dur un munt d'aparells per a fer medicions de tota mena, de radiacions, de sons inaudibles, de temperatures, de radioactivitat i de coses que ni recordo.  No semblava que cap aparell mesurés res d'especial.  

Però el segon dia, es veu que quan jo  havia sortit a donar un volt cap al pont vell, en Moscatell em va tornar a veure caminant per la casa.  I en un tres i no res vaig desaparèixer davant dels seus ulls.  Més tard, quan vaig tornar tan tranquil·la del meu passeig,  vaig  pensar que aquest tal Moscatell devia patir al·lucinacions,  jo no havia tornat pas a la casa abans d'aquell moment.   

El tercer dia ens vam llevar amb dos Moscatells  i així que els vam veure, un d'ells va desaparèixer  davant dels nostres ulls.

- Em sembla que és evident que aquestes capsetes fan duplicats de nosaltres.  Ahir de vosté, senyora Roser,  avui de mi.  I on ens deuen portar? 

- Vol dir que som a dos llocs a la vegada? 

- Doncs sí,  vull dir exactament això. 

- Les capsetes ens dupliquen i ells se'ns enduen com per art d'encantament.

- Sí,  les meves tecnologies avançades són prehistòriques, en comparació amb les seves.

- Vostè ha tingut mai telepatia amb algú?

- Jo no, i vosté?

- Jo sí,  amb ells,  una telepatia claríssima!  I algun altre cop, també.  Em sembla que tenir telepatia amb un mateix, per lluny que sigui, no  hauria de ser complicat. Sr. Moscatell  deixi's anar,  deixi volar els pensaments sense controlar-los.  Jo també  i ens anem dient si ens ve alguna idea important.

- D'acord ho intento...  però no funcionarà, jo soc un tècnic, no un il·luminat.

- Doncs, sí que funciona,  (és que jo no soc tècnica, sap?) ho veig clarament:  som en una nau espacial gegant,  que orbita com si fos un planeta al voltant del sol  i ens volen per mirar d'entendre i d'esmenar aquesta naturalesa humana que no para de fer guerres, de matar, de fer bestieses i de carregar-se el planeta.  Si aconsegueixen posar algun mecanisme dintre de nosaltres, que millori aquesta espècie tarada, ens tornaran a unir amb els nostres clons.  És una missió  encarregada per la Comissió universal de pau galàctica.  Es veu que som els únics de tot l'univers que no hem evolucionat i al final han decidit intervenir. 

- Està de broma, oi?

- Ni mica,  però van ben errats, en comptes de duplicar mandataris per tornar-los pacifics,  ens dupliquen a  nosaltres que ja ho som.  

- Ah!  Per algun lloc han de començar,  diu el meu clon.

Entrada

Com sempre, havia fet els tractes per a llogar la casa per alguna celebració, casament o el que fos, per internet.  Fins aquell dia no havia tingut cap problema.  Però quan vaig veure aquells éssers davant de l'entrada de la casa esperant-me,  el meu primer impuls va ser fugir.  Però ja no vaig poder.

Aquells éssers, de quatre potes,  que es mantenien drets,  tenien un  cap sense cara,  com una mena de reixa o de persiana totalment opaca  i en el lloc dels braços  tenien unes extemitats tan potents que semblaven unes altres cames.  D'elles en sortien una mena de pèls  o de pues que feien por.  

No tenien boca, però em parlaven  de pensament.  No fugis,  em van dir,  hem fet un tracte i no te n'escaparàs.  Jo no els volia fer cas, però  dels seus braços en van sortir una mena de rajos que em van deixar paralitzada.

Ells van entrar, no necessitaven ni claus ni res,  tot s'obria al seu pas i em van deixar plantada just a la porta del carrer.

Vaig tornar a mi mateixa,  a les urgències de l'hospital  on em va portar  la Valentina, una veïna, en veure'm allà com una estàtua de sal. Quan ho vaig explicar, van pensar que delirava.  I la Valentina que em coneixia prou bé,  no sabia què pensar.  Em van dir que físicament no tenia res i que la rigidesa ja m'anava maxant i em van donar l'alta.

En tornar a la casa,  no hi havia ningú.  Era tot obert, finestres i portes i  els llums encesos.  

- Però  què han fet?  Per a què la volien?  Per tan poca estona?

-  Espera un moment, Valentina, mira això:  al costat de cada llum, de cada làmpada hi havia una capseta petita i rodona que no es podia obrir de cap manera.

Per més que van buscar entesos de tota mena per investigar què eren aquelles capsetes, ningú no en va poder treure l'entrellat.

Botigues que semblen d'altres temps

Avinyó

Feia estona que la Mireia veia aquesta parella d'avis davant de la seva botiga.  Primer davant de l'aparador, després a la porta.  De moment no en feia gaire cas, molta gent mira només per passar l'estona.  Però  al seu poble no hi ha gaires forasters i aquests ben bé que ho eren,  no els havia vist mai. I la Mireia era ben curiosa i  saludar i parlar als forasters  era ben habitual en aquest poble,  així que en un moment donat va sortir a parlar amb ells.

- Bon dia!  Que necessiten alguna cosa?

- Ui!  No! Gràcies maca!  Estem vivint de records...

- Aquesta botiga els porta records?

- Sí i tant,  potser has sentit a parlar de l'Engracieta?

- Uf!  No, ara no hi caic!

- Esclar, és que tu ets masa jove,  ho hauries de preguntar als teus pares o avis.  Bé l'Engracieta, la que havia de continuar  amb aquesta botiga dels meus pares, era jo.  I ho hauria fet,  si no fos perquè em vaig enamorar d'en Rafel - va dir assenyalant el seu acompananyant - i els meus pares em van dir que o la botiga o ell.  I vaig marxar d'Avinyó  i no hi havia tornat més fins avui.  Em pensava que ja no en quedaria ni rastre, de la botigueta. Però sí,  encara, amb alguns petits canvis, l'hem reconegut perfectament. 

- Ara sí que sé qui sou! I no sabíeu res de qui s'havia quedat a botiga? 

- No vam marxar lluny,  hem viscut a la Bretanya, desconnectats de tothom i del poble.  Jo no els vaig perdonar mai als meus pares  que no acceptessin  en Rafel, només perquè, a ells, els agradava més en Màrius.

- Quan li expliqui a la meva mare,   s'emocionarà...  potser la voldria venir a veure...  soc la filla de l'Elionor, la teva amiga. Que va decidir quedar-se a la botiga, quan els teus pares li van demanar.

- L'Elionor?  la teva mare?  Això és molt més del que hauria esperat mai d'aquest retorn.

Relats conjunts de novembre: Garrote vil de Ramon Casas

 

Garrote vil de Ramon Casas  (1894)

Massa preguntes, sense resposta:

Quina mena de gent ha pensat que la pena de mort és justícia?

Quina mena de gent està disposada a executar-la?

Quina mena de gent gaudeix de passar l'estona mirant-se l'execució? 

Quina mena de  persona voldria guanyar diners amb aquest espectacle?

I encara més: 

A quina mena de pintor li pot agradar passar-se hores i hores representant-la?

A quina mena de persona se li acudeix fer aquesta proposta als Relats Conjunts?

I el pitjor de tot!

Quina mena de gent voldria participar-hi?

PD: amb disculpes, si calen... per fer una mica de broma de nosaltres mateixos...  les vostres propostes m'han anat donant idees...  he, he, he...

Fulla de nenúfar

-  Eh! Tu!  Que les fulles de nenúfar,  surem, ben planes, damunt de l'aigua!

-  Això vosaltres,  jo no...

- Què et passa?  No t'agrada més ser normal, com tothom?

- No, no m'agrada que se'm mulli el limbe.

- Ets  fulla de nenúfar,  ja em diràs què penses fer.  Has nascut dins de l'aigua.

- Resistir de puntetes i mirar més enllà d'aquesta superficie plana i mullada. Hi ha d'haver alguna cosa més que aquesta bassa.

Bassa

Navego amb els ulls per la selva més petita.

És una mica esquerpa, desendreçada, natural i salvatge.

Els ulls li somriuren.

El cor la sobrevola...

Què podria aprendre'n, 

per ser una mica com ella?

Perafita: la font nova

Soc tardor.

Soc la fulla caiguda que ja no és fulla,

és estora  sobre els camins, sobre el planell de la font.

Ets la font.

Ets la font que adolla aigua i pau i que sadolla l'ànima assedegada.

Som la boira i la pluja.

Som la boira que esborra els límits de nosaltres mateixos.

Som com la pluja sobre el mar 

que es fon tota en una mateixa aigua.

Les bruixes de Sant Feliu Sasserra

 El Serrat de les Forques  a Sant Feliu Sasserra

Eren dones  (com diu l'escrit al peu del monument)

Les unes eren sàvies i  tenien molts coneixements.

Les altres eren rebels i no volien sotmetre's.

O simplement vivien soles i anaven al seu aire.

Algunes  sabien molt d'herbes medicinals i  de remeis.

També n'hi havia unes que sabien trobar bones solucions.

Totes treballaven de valent.

Potser sí, que alguna tenia poders especials i desconeguts. 

No ho sabem.

Sí que sabem que feien por,  però no pas a la gent 

ni als veïns

ni als nens,  

ni als grans, 

ni als vells.

Feien por,  molta por,  als que tenien poder i no el volien perdre.

No eren bruixes, eren dones,  

i les van cremar o penjar perquè els poderosos són així.

Es lliuraven d'algunes d'elles i mentrestant sotmetien a totes les altres pel terror.

Drac de ferro

Un altre drac decoratiu a una altra porta de Sant Feliu Sasserra

Un drac petit

de cua caragolada 

em fa llengotes.

Ara no sé...

ho ha fet expressament

per a la foto?

…………………………………………………..carme

Amb un somriure
un drac d'ales esteses
m'obre la porta.

…………………………………………………….xavier

Drac en silenci,
guaiten per la porta
llengotes de foc.

…………………………………………………..sa lluna

Sparkling eyes I see.
I can hear granddaughter say:
Oh, please, grandpa. Please!

………………………………………….....……..Sean Jeating

Drac juganer
treu la llengua descarat,
riu amb nosaltres.

................................................................McAbeu

 Porta de fusta,

drac de ferro forjat,

secrets amaguen.

..................................................................Helena

Poseu-vos un drac a casa

 

Drac de ferro d'una porta de Sant Feliu Sasserra

En una petita vila lluçanesa,  segrestada administrativament pel Bages,  hi vivia una noieta eixerida que aprofitant que per allà tenien un artesà o artista del ferro,  li va encarregar  un drac, que li vigilés la porta.  Volia estar ben segura a casa seva. 

Va resultar que aquest drac girava el cap somrient a tothom  i ni es movia passés qui passés. La noia va pensar que no li serviria de gran cosa,  però  van passar els anys i ella sempre va viure tranquil·la i sense cap ensurt a casa seva,  ni lladres,  ni malfactors,  ni autoritats fanàtiques que la tractessin de bruixa  com en altres temps, ni de terrorista  com en temps més recents.  

Potser sí, que el drac ajudava una mica.  Qui sap?

Dolçamara

Encara flors, a la primavera d'hivern.

Sense collir-les, te les duc fins al teu record.

Nostàlgies de finals que s'acumulen,

bellesa dels colors: fulles, flors i baies

en una simfonia que em dona placidesa.

Tu i tu i tu  i tu i les flors...

Repòs de tarda

Repòs de tarda,
el brogit al carrer
ja queda lluny.
....................................................carme

Repòs de tarda,
comença la conversa,
el món s'atura.
..................................................sa lluna

Nachmittagsruhe.
Im Gemurmel der Worte –
Straßenlärm weit weg.
..........................................Sean Jeating

Espai feliç
de calma compartida,
el dia s’acaba.
.................................................McAbeu

Frontera oberta
mentre no arriba el vespre.
Cafè amb conversa.

...................................................Xavier

Quan ve la tarda,
ni dempeus ni vençuts,
com les cadires.

..................................................Helena

Pintura

Un quadre de Jaume Mercadé  al Museu de Valls

Recorro camins

abans que es perdin.

I trobo pobles i cases 

i arbres  ben vius.

Branques noves de brots tendres,

branques seques que ja han mort.

No som nosaltres una mica com ells?

A dins, ens creixen sempre noves fulles,

nous esguards i algun nou gest

i deixem córrer tantes coses que ja s'han fos.

Som un i som molts

per fer-nos companyia.

Els llibres de Perafita

La sisena trobada d'escriptors, il·lustradors, lletraferits i amants dels llibres de Perafita,   va ser molt agradable, molt amena i molt interessant.  

Inesperadament vam trobar gent coneguda i  ens ho vam passar molt bé.  La possibilitat  assegurada d'avançada  de trobar la Teresa i la Cantireta,  es va fer real i sempre és un plaer trobar cara a cara els nostres amics blocaires.

Vaig sortir-ne amb tots aquest llibres sota el braç...

Engolasters

Ningú, no ho sap, però a cada solc d'aquest camps, han quedat escrites totes les histories viscudes en aquest indret: vora les bordes, dins de les bordes, a ple sol o sota les estrelles.  Si les llegim amb el cor,  sabrem tot allò que,  ara, ja  és invisible per als ulls.

Boires

Capes i capes de boira,

per llegir-hi la vida.

Sota la capa blanca, 

busco l'instant.

Sota la blava més clara

hi ha la tardor dins dels ulls.

Més enllà, si ens hi endinsem

una vellesa que tremola.

I a la fi

un futur fosc i impenetrable.

 

Herbes

Retrobo un final d'estiu

sense gaire memòria:

Les flors torrades al sol,

les primeres boires eixutes,

els ramats sorollosos van baixant.

Cuso les vores dels prats

escric sobre el perfil de les carenes

i dibuixo les darreres olors de l'estiu.

Hi ha tanques que no tanquen res.

Les flors, rebels, 

passen d'una banda a l'altra.

Relats Conjunts d'octubre: costa abstracta, anònim

Costa abstracta, anònim, creat per Gallery Today

Tenia ganes de veure'l,  em va fer molta il·lusió que em truqués per proposar-m'ho.  Em va explicar, molt detalladament, el lloc de la trobada.  A la Cala Blanca, a les dues roques grosses i blanques,  que molt a la vora del penya-segat,  però ben bé dins de l'aigua,  feien com  dues petites illes.

Quan vaig arriba  a la Cala Blanca,  ho vaig trobar tot molt confús.  Tot allò que semblava tan clar a les seves explicacions,  allà, era embolicat i  difícil de concretar.  On acabava la terra i on començava el mar, no us ho sabria dir,  molt menys encara on eren les dues roques blanques com petites illes.  I la costa llunyana,  ho era de veritat o bé eren simplement  núvols o boires?  

Tot plegat em va semblar un mal presagi  i vaig marxar. Si el lloc de trobada ja no era clar, com ens havien d'anar bé les coses?

Núvol

Muntanyes de cotó fluix.

El gegant adormit s'ha desfet,

l'osset de peluix

ha mort abans de néixer

i ja no ens queda res.

Un núvol blanc

travessa el cel

amb parsimònia.

Potser ell ho és tot.

Girasol

S'havia adonat que qualsevol cosa que parlés  amb la gent del seu voltant,  immediatament apareixia en forma de publicitat  al seu telèfon, al seu ordinador.  Sabia  que  a través del telèfon  el tenien localitzat a tothora.  Sabia que l'algoritme li coneixia tots els gustos i secrets. Per això,  de vacances,  va decidir prescindir del seu telèfon.  El deixava a casa,  apagat i només  l'encenia mitja horeta al vespre, per veure si algú de la família l'havia trucat  o per trucar ell als seus pares o als seus amics.

Van passejar tota la tarda sense mòbils i van parlar de moltes coses, entre elles unes eines de jardí que volien comprar i d'unes botes de muntanya que s'havien fet malbé.  A part d'altres coses de familia i personals, també van parlar dels gelats que havien oblidat de comprar al super. En engegar el telèfon, al vespre, tot  d'anuncis sobre  aquests temes, van apareixen immediatament  al seu mòbil.

No pot ser!  Si no els duien a sobre!  Els girasols...  mireu-los bé...  no hi veieu algun xip  que ens espia?

 

Què hi ha més enllà d'aquesta boira

Què hi ha més enllà d'aquesta boira

tan fina i subtil que res no amaga

o espessa  que no ens deixa veure res.

Hi ha el misteri,  hi ha l'oblit o bé el silenci.

La solitud humida que ens amara els ossos.

El batec amagat d'allò que ja no serà nostre.

Rere els arbres borrosos hi ha la tardor,

més enlla del riu que es difumina hi ha el mar.

 

La galleda plena

 

Niporepte 426 La galleda 

dins Relats en català

El mar t'envolta,

i el color del capvespre

vas recollint.

Roses i malves

t'han omplert la galleda

per fer-se teus.

....................................................................................carme

A l'hora baixa

quan s'omple la galleda

d'haikus i versos.

.....................................................................................xavier 

Galledes plenes,

de colors i de rimes,

fan de bon portar.

...................................................................................McAbeu

Mar i galleda,

colors del capvespre,

somnis a l’aigua.

....................................................................................sa lluna

Ànima endins
els colors de la posta
del mar t'emportes.

.......................................................................................núria

des del roig foscant

Porta d'il·lusió i mar

a la mà el poal

…………………………………………………………….…………barbollaire

Oh, how idyllic!

And the hard work behind all?
Who would care about ...

.............................................................................sean jeating