Pedres a la claror del capvespre.

Seguint el poeta Barbollaire 

I jo, només endreçar i endreçar: 

les hores, els dies, la vida sencera i cada segon. 

Encara que penso que  ja tot està dibuixat i acabat.

El meu negre i el meu blanc s'han anat fent  un gris, 

suau, una mica fred, 

amb tants matisos com els colors de els pedres.

Hi ha una solitud infinita en un temps cada cop més limitat.

Els colors de les pedres,  com un arc de Sant Martí desdibuixat.

Final de vacances

Quietud,  lectura, poc moviment,  silenci... 

En un buf, passen els dies,

i lentament les sensacions.

L'estiu és curt i la tardor té pressa.

L’alzina i la pedra

Una vegada hi havia una pedra molt grossa i una alzina petita que estaven molt a prop.

Quan l’alzina va anar creixent  i el seu tronc es feia més i més gruixut, s'anava apropant a la pedra.

- Vigila que soc punxeguda - va dir la pedra - et podria foradar l'escorça si t'acostes més.

- No puc evitar de créixer…  ja veurem que passarà si ens arribem a tocar.

- Jo no em puc pas moure…

- Que sigui el que hagi de ser.

I l’Alzina va créixer,  i la pedra va foradar l'escorça i l'escorça  foradada va créixer al voltant de la pedra.

I al cap dels anys estaven tan unides que semblaven una sola cosa. 

Font de Can Blanc de Sant Martí d'Albars

 Buscàvem la font de Can Blanc, i vam sentir el so del rajolí, i quan ens hi vam acostar… vam veure que la petita font era dins d'una cova molt grossa.  Però el més sorprenent va ser que es veia restes d'una cuina, d'una pica, d'uns fogons i d'uns prestatges potser tallats a la roca. Em vaig imaginar algú vivint aquí.

Algú sol, sense casa, buscant refugi on fos i arreglant-se'l de la millor manera que va poder.  Una bona feinada per a tan poquetes comoditats. 

Com devia ser la seva vida, solitària? miserable?  devia tenir relació amb la gent dels voltants, masies i poble? Costa molt d'imaginar. Donaria per inventar-ne moltes històries.

El Remei

Era el dia de l'aplec.  Sempre hi ha molta gent el dia de l'aplec. N'hi ha que hi dinen o que hi berenen i la majoria es queden a les sardanes. La Mireia estava contenta perquè sabia que l'Anselm també hi aniria. Aquest  noiet li agradava molt, i es veia ben clar que ella a ell,  també. Ja feia dies que notava que li volia parlar a soles, però no n'havien tingut mai l'ocasió. O potser ella la defugia una mica. Potser per vergonya, potser per altres raons. Quan va arribar al santuari del Remei va veure la colla de la vila de baix amb Daniel i es van  saludar i van fer una bona estona de xerrada. S'hi trobava bé amb en Daniel. Era bon nano, encara que una mica massa callat, per seu gust.

Així que l'Anselm la va veure li va dir sense perdre temps i abans de tenir interrupcions: hem de trobar un moment per parlar. D'acord va dir ella, il·lusionant-se, de seguida.

Van ballar sardanes de costat, es van mirar moltes vegades, es van somriure i quan al final, van poder parlar i ell li va dir que li agradava molt i que si volia sortir amb ell, no s'ho va pensar gens. Va dir que no, que de moment, no, que era massa jove, …. I  va pensar, en silenci,  que li agradaria conèixer una mica més al Daniel. Per què havia de decidir tan aviat? Quina pressa hi havia? 

Les flors de la sort

Una tarda va decidir dibuixar flors.  Dibuixar li agrada molt.  Pintar-les per dins demana més temps i més paciència i va demanar ajuda  a l'àvia que li feia companyia.  I van quedar enllestides tota una colla de flors,  més d'una dotzena,  amb les quals va muntar una botiga.

Era la botiga de les flors de la sort.  Tothom podia anar a comprar-ne una i triar la que més li agradés.  La botiga "venia" les flors totalment de franc.  La botiguera Joana,  donava les intruccions. 

A la primera compradora:

- Aquestes flors donen molta sort,  però molta, eh?  Només has de dir-li, cada dia:  "Hola Floreta"  i ja tindràs sort tot el dia.

- Ah!  d'acord,  ja la saludaré cada matí:  "Bon dia floreta"  

- No,  així no anirà bé. Ha de ser "Hola, floreta".  Exactament així.

- Ho faré exactament així, com tu dius. Moltes gràcies!

Al segon comprador:

- Senyor, aquestes flors donen molta sort,  molta.  L'ha de saludar cada dia: "Hola floreta"  i ja tindrá molta sort.

- Si donen tanta sort, potser en podria comprar dues i encara en tindria més.

- Noooo!   Això és perillós i no ho pot fer de cap manera. Si ja té molta sort i encara n'hi arriba més es pot quedar sense res...

Resum:  no cal ser avariciós amb la sort ni matar tot el que és gras.  Bona filosofia de la Joana.

Relats d'Estiu de la Carme. Agost: Llums Bcn

Una fotografia de Miquel Àngel Vich 

Quan tot és fum

fins i tot una fràgil bombolla 

pot ser una resposta.

Amb el blau i la claror que guarda,

enfilats a la corda fluixa,

grimpem en la incertesa

per trobar sortides.

No hi cap destí  que estigui marcat, 

només camins que podem emprendre.

 Han participat:

1.- Sa Lluna amb La bomb - olla.

2.- Artur amb Llum

3.- Qui  sap si amb Esfilagarsant la foscor de la nit 

4.- Barbollaire amb  Anònims CXXIX

5.- Barbollaire als comentaris

6.- McAbeu amb Sempre plou sobre mullat

7.- Sean Jeating  amb  Goethe, Shakespeare i Barbollaire

Montferrer

La seva vida havia donat un tomb, que no s'hauria imagina mai.  

Tenia tot just sis anys, quan de sobte el seu pare va desaparèixer  de  casa.  Era una casa on hi vivia una família nombrosa i no és pas que es trobés sola, no, però el trobava a faltar:  la seva seguretat, el seu afecte, el seu amor, les seves bones solucions per a tot.  No entenia  gaire què estava passant, però sabia segur que ell no se n'havia anat per voluntat pròpia. Els adults del seu entorn continuaven cuidant-los com si res no hagués passat.  La tristesa, però, surava damunt de cada gest.  La realitat que ella no entenia era que un estat repressor havia empresonat el seu pare.

Van passar molts  mesos,  fins i tot algun any, i un bon dia van emprendre un viatge, que els va dur, des de la ciutat cap a les muntanyes. Eren unes vacances diferents,  en un lloc diferent, en un país diferent i a més a més hi havia el seu pare.  Com no li havien d'agradar infinitament més les muntanyes que la ciutat, si allà era, per fi,  on hi havia el pare?  Només van ser unes vacances,  curtes, però després en van venir unes altres, i unes altres i finalment aquelles muntanyes, van ser el seu lloc definitiu per a viure,  tota la resta de la seva infantesa. 

PD:  Cada lloc on hem viscut, es queda per sempre una mica dins de nosaltres.

Sant Pere de Montgrony

Volia descansar una estona en un prat que hi ha al darrere de l'ermita. El recordava més llarg i més ample,  i no ho és. És un bonic bocinet de prat envoltat de bosc per tot arreu, tret del costat de l'ermita.  

Però hi era ella,  asseguda i contemplativa.  Allà al bell mig,  de cara al bosc.  No  m'hi vaig quedar, per no molestar.  Ella havia arribat primer.  Però des d'un bon tros lluny,  si que me la vaig mirar per intentar endevinar què hi feia i com estava.  Vaig connectar totes els antenes.  

Estava en calma,  buscant la placidesa perduda  en una trista història.  S'estava adonant de com podia estar bé amb ella mateixa.  Sense més,  bé, sí, amb la natura per companya. Les margarides no se la miraven pas,  es bastaven a elles mateixes. "Està bé,  ho aprenc, així mateix."  es va prometre. 

La placeta de Montgrony

El cel ens crida.

La placeta ens acull.

Amunt, amunt,

per viaranys de certeses,

pels camins dels records.

Sempre hi ha un més enllà on voldríem arribar.

Però sempre hi ha un indret, 

una placeta, un infant, un instant

que  ens atura i ens reté.

Margarides

Com les margarides,  no hi ha perquè,  

floreixen perquè floreixen i allà on s'escau.  

Al costat del tronc caigut, per què?  

No hi ha perquè.  

Però què dius?

Tot té una raó de ser: 

les llavors, la pluja, la primavera...

Sí i més enllà d'aquestes raons, 

no hi ha perquè.

Bona vista des del porxo de Sant Pere de Montgrony

A dins del negre, blau de cel.

Entremig de la foscor, surt la claror.

Des de dins podem veure l'espai obert.

Fins i tot en els pitjors moments, 

hi ha algun raig de llum, que hem de saber trobar.

Santa Maria de Montgrony

M'amago entre les roques.

Visc en la pau de la muntanya.

Sento les passes i els batecs dels visitants.

Només soc. Sense més.  (Ella)

M'amagaria entre les roques.

Viuria en la pau de les muntanyes.

Sentiria les passes i els batecs dels visitants.

No és ser.  Sense més.  (Jo)