És tardor, quasi és hivern, encara que els patis ens porten inevitablement olors i tactes del darrer l'estiu que es va allunyant.
Cauen les fulles de la vinya enfiladissa, i no hi fa res, perquè ja no es necessita cobricel. Ningú les trobarà a faltar.
En el record, els matins esmorzant a l'ombra fresca i verda es mantenen intactes, perquè el fred de l'hivern no ens arriba fins a la memòria.
Ara, en la calma i en l'absència de moviments, de paraules, de converses, de persones, és com si el pati agafés forces per a un nou moment.
El retrobament, entre llums i ombres que dibuixen parets i terra, entre la verdor de les fulles i els colors de les flors, es produirà quan arribi el seu temps.
