A qui li agrada que el trepitgin? Aguantar el pes d'una persona a cada pas? Desgastar-se pel fregament amb el terra? Per això aquest taló de sabata va decidir campar-se-les pel seu compte, sense carregar sempre amb l'amo de les sabates, ni tant sols amb les sabates. Es va anar desenganxant imperceptiblement, una mica més cada dia fins arribar al moment que qualsevol desnivell dels panots de terra, o qualsevol gest del pas una mica massa brusc podia alliberar-lo. I va ser així, en pujar la vorera, una petita pressió sobtada sobre el taló de goma i zzzziiiiuuuuuu! va volar.
Va quedar a terra, desorientat i perdut, però lliure! La primera cosa que va fer, va ser somriure sense parar... quan se n'avorrís, ja es pensaria què més podia fer. Una petita branca caiguda d'un arbre li feia companyia. Semblava que ella imitava també el seu somriure.
I fins i tot les persones que passaven, si no totes, algunes, li tornaven el somriure en veure'l.
Se sentia lliure. I això era tot i això era prou.
