Us recordo que dissabte que ve serem a Torelló
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
dissabte, 30 de setembre del 2017
divendres, 29 de setembre del 2017
Càstig i El monestir de l'amor secret de Dolors Farrés
Hi ha llibres que no els busques, ni els trobes, sinó que et busquen ells i et venen a trobar. I amb aquests no cal resistir-se, ells sempre guanyen i fan ben fet, perquè si et busquen és que tenen sempre bones raons.
Primer de tot va ser na Caterina Cortès, que va parlar al seu blog de la Dolors Farrés i d'aquestes dues novel·les i ja em van fer el pes.
I sense que jo fes res, un bon amic em va regalar "El càstig" que tot i que era la segona en l'ordre que va escriure la Dolors Farrés, com que és una preqüela, és cronològicament la primera de la història. I doncs, era molt millor començar per aquesta.
Després va ser l'Helena Bonals que en va parlar al seu blog.
En Galzeran de Montsingle és un personatge que em captiva des que l'autora l'explica d'infant. La seva intel·ligència, la seva manera de llegir, la seva memòria, la seva tossuderia valenta, tot, en aquests nen, em va agradar de seguida. És un protagonista d'aquells que, si es pogués fer, n'encarregaries un parell per tenir-los a prop.
M'ha agradat especialment tot el procés d'acceptació, de reflexió, de comprensió de les seves diferències. Des del principi, quan amb patiment seguia les normes de l'església, dels monjos, fins que acaba per escoltar només la seva pròpia consciència.
Gens entesos, sinó jutjats durament pel tot seu entorn, pateixen. Però podem trobar-hi algunes excepcions ens els seus éssers més propers. La germana bessona de Galzeran, Beàtrix, que li fa costat sempre i en qualsevol circumstància i Anastasi, el pare de Berenguer. Que no necessita escoltar-lo en confessió per donar-li l'absolució i la seva benedicció:
- Sé que en tota la seva vida no ha fet altra cosa que estimar. Ell, que no ha ultratjat mai ningú, va ser capaç de perdonar-me. No vull que m'expliqui res, no cal, ja té la meva absolució. La dama Constança deixaria de somriure si jo em comportés com Germani.
Aquest pare havia abandonat el petit Berenguer, quan en morir la mare, la dama Constança, va fugir per fer-se frare.
Escoltar la pròpia consciència, escoltar l'amor. Ho fa Galzeran, ho fa Berenguer, ho fa el seu pare i ho fan també Beátrix i fins i tot la seva mare, que sap el secret des de sempre encara que ningú l'hi ha explicat.
Són dos llibres que m'han arribat profundament. Tots dos. Tenen una intensitat que s'agraeix.
Primer de tot va ser na Caterina Cortès, que va parlar al seu blog de la Dolors Farrés i d'aquestes dues novel·les i ja em van fer el pes.
I sense que jo fes res, un bon amic em va regalar "El càstig" que tot i que era la segona en l'ordre que va escriure la Dolors Farrés, com que és una preqüela, és cronològicament la primera de la història. I doncs, era molt millor començar per aquesta.
Després va ser l'Helena Bonals que en va parlar al seu blog.
En Galzeran de Montsingle és un personatge que em captiva des que l'autora l'explica d'infant. La seva intel·ligència, la seva manera de llegir, la seva memòria, la seva tossuderia valenta, tot, en aquests nen, em va agradar de seguida. És un protagonista d'aquells que, si es pogués fer, n'encarregaries un parell per tenir-los a prop.
M'ha agradat especialment tot el procés d'acceptació, de reflexió, de comprensió de les seves diferències. Des del principi, quan amb patiment seguia les normes de l'església, dels monjos, fins que acaba per escoltar només la seva pròpia consciència.
Gens entesos, sinó jutjats durament pel tot seu entorn, pateixen. Però podem trobar-hi algunes excepcions ens els seus éssers més propers. La germana bessona de Galzeran, Beàtrix, que li fa costat sempre i en qualsevol circumstància i Anastasi, el pare de Berenguer. Que no necessita escoltar-lo en confessió per donar-li l'absolució i la seva benedicció:
- Sé que en tota la seva vida no ha fet altra cosa que estimar. Ell, que no ha ultratjat mai ningú, va ser capaç de perdonar-me. No vull que m'expliqui res, no cal, ja té la meva absolució. La dama Constança deixaria de somriure si jo em comportés com Germani.
Aquest pare havia abandonat el petit Berenguer, quan en morir la mare, la dama Constança, va fugir per fer-se frare.
Escoltar la pròpia consciència, escoltar l'amor. Ho fa Galzeran, ho fa Berenguer, ho fa el seu pare i ho fan també Beátrix i fins i tot la seva mare, que sap el secret des de sempre encara que ningú l'hi ha explicat.
Són dos llibres que m'han arribat profundament. Tots dos. Tenen una intensitat que s'agraeix.
dimecres, 27 de setembre del 2017
Perquè ens cantin els ocells
Diàleg poètic que ve d'aquí
Perquè ens cantin els ocells
em penjo nius que els acullin,
i tothom qui vulgui els podrà escoltar.
Poso el cor vora la porta,
per recordar-nos l'amor.
I tinc les flors ran de l'escala
com a medecina de somriures.
Sempre vull que entri claror
per la cortina mig oberta.
Dalt del terrat, els somnis
rere una barana per protegir-los.
Si tu vols, hi pots pujar,
no hi covo somnis inaccessibles.
dilluns, 25 de setembre del 2017
Pressentida recança
| D'una foto de la Mònica |
Tant el dibuix com el poema venen d'un diàleg d'aquí.
El sentiré molt lluny, el mar
i també lluny, la muntanya,
i la pluja i el cel, quan ja no hi siguis.
Per més que m'aferri a qualsevol suport...
L'enyorança serà com l'aire
que omple sense omplir, cada buida absència.
I el record serà, potent, de tot allò que mai no va ser.
divendres, 22 de setembre del 2017
dijous, 21 de setembre del 2017
Democràcia!!!
Vaig néixer lliure, però
en un país ocupat i vigilat.
Ara que puc decidir:
no hi renunciaré.
Seguirem intentant alliberar-nos:
El meu poble i jo.
dimecres, 20 de setembre del 2017
dilluns, 18 de setembre del 2017
Bassa de la Font del Botàs
Viure l'instant sense més:
perquè les fulles rodones dels nenúfars
llueixen encara que no faci sol;
perquè les pedres poden ser illots o transatlàntics de joguina;
perquè les clarors i les ombres se'm difuminen suaument
i l'absència que ens explica el banc, se'm fa ben anònima.
Viure l'instant i prou, perquè és senzill sortir-ne indemne.
Perquè la bellesa, dels estampats vegetals
dibuixats a la terra i a l'aigua,
que m'atreu la mirada
no em serà mai suficient
per trasmudar-me l'ànima.
divendres, 15 de setembre del 2017
Concert per a la mà esquerra de Jesús Bonals
Aquesta ha estat una de les 3 lectures d'estiu més interessants i que he gaudit més, tot i que he tingut sort i he encertat força gairebé tots els llibres d'aquest estiu.
És un llibre que he sentit molt proper. Tot i que és un llibre complex i molt i molt ple de continguts. Parla de molts temes diversos: emocionals, sentimentals, culturals, ideològics, polítics, ètics, morals... tots molt ben posats dins de la història, però en tots els temes (o gairebé) m'hi sentia en una comoditat i en un ambient conegut per a mi.
Em va sorprendre que l'autor no utilitzés gaires majúscules. Ni punts, tot i que els paràgrafs si que estan separats com si hi haguessin punts i a part, però només hi ha comes. Està ben trobat perquè les parts del llibre són en realitat gravacions orals. En aquest sentit és un discurs seguit, tot i que com a lectora agraeixo aquesta separació per paràgrafs, que ho fa tot més fluït i senzill.
Jesús Bonals ha fet que em senti molt a prop dels seus personatges, que els entenguin molt bé, que em facin pensar en algú que conec o en situacions diverses viscudes. No sé si s'entendrà que vull dir si dic que per a mi ha estat una novel·la entranyable. D'arribar ben endins. La barreja d'històries de la mateixa família protagonista i del mateix poble va des de l'any 92 que és quan el protagonista fa les gravacions, fins al temps de la guerra civil i la postguerra, que ell ens va explicant, mentre investiga la història del seu pare. Aquest pare que el protagonista admira i que el lector admirarà també, de seguida. És una persona bona, intel·ligent, honesta i sàvia. Una persona que tothom voldria ben a prop, però a vegades els que l'han tingut més a prop tenen la impressió que no han aprofitat prou el temps al seu costat. A mi també em passa sovint amb els meus pares.
Té una mica menys de 500 pàgines, però es llegeix fàcilment i ràpidament. Com que jo l'he llegit en època de vacances, no el podia deixar. La setmana en què vaig llegir aquest llibre va ser una intensa setmana amb el llibre a tot arreu.
És un llibre que he sentit molt proper. Tot i que és un llibre complex i molt i molt ple de continguts. Parla de molts temes diversos: emocionals, sentimentals, culturals, ideològics, polítics, ètics, morals... tots molt ben posats dins de la història, però en tots els temes (o gairebé) m'hi sentia en una comoditat i en un ambient conegut per a mi.
Em va sorprendre que l'autor no utilitzés gaires majúscules. Ni punts, tot i que els paràgrafs si que estan separats com si hi haguessin punts i a part, però només hi ha comes. Està ben trobat perquè les parts del llibre són en realitat gravacions orals. En aquest sentit és un discurs seguit, tot i que com a lectora agraeixo aquesta separació per paràgrafs, que ho fa tot més fluït i senzill.
Jesús Bonals ha fet que em senti molt a prop dels seus personatges, que els entenguin molt bé, que em facin pensar en algú que conec o en situacions diverses viscudes. No sé si s'entendrà que vull dir si dic que per a mi ha estat una novel·la entranyable. D'arribar ben endins. La barreja d'històries de la mateixa família protagonista i del mateix poble va des de l'any 92 que és quan el protagonista fa les gravacions, fins al temps de la guerra civil i la postguerra, que ell ens va explicant, mentre investiga la història del seu pare. Aquest pare que el protagonista admira i que el lector admirarà també, de seguida. És una persona bona, intel·ligent, honesta i sàvia. Una persona que tothom voldria ben a prop, però a vegades els que l'han tingut més a prop tenen la impressió que no han aprofitat prou el temps al seu costat. A mi també em passa sovint amb els meus pares.
Té una mica menys de 500 pàgines, però es llegeix fàcilment i ràpidament. Com que jo l'he llegit en època de vacances, no el podia deixar. La setmana en què vaig llegir aquest llibre va ser una intensa setmana amb el llibre a tot arreu.
dimecres, 13 de setembre del 2017
Història d'orenetes
Un dia mentre dinàvem, es va posar a l'ampit de la finestra oberta, un ocellet petit, petit. Es va situar mirant de cara a fora, però el seu caparró no parava de girar-se gairebé 180º per mirar-nos. Ens veia sense cap dubte. No semblava tenir por de nosaltres, no fugia, es va quedar una estona. Nosaltres intentàvem reconèixer quin ocell era, però era tan petit que semblava que li havien posat les ales dues talles més grans que la seva. No el vam reconèixer. Al cap d'uns minuts de ser allà, quiet i en silenci, va començar a cridar sense moure's de lloc. Un "xuic - xuic" que cada vegada era més fort. A vegades era un xuic sol, a vegades dos de seguits. Va tenir paciència i no va parar d'emetre el seu so.
Al cap d'una bona estona, van aparèixer volant dues orenetes adultes, aleshores sí que les vam reconèixer: eren orenetes. Aquestes, les grans, no gosaven aturar-se volaven en cercles i passaven prop de la petitona. La devien animar a volar. O potser ella es va anar sentint més segura i a la quarta o cinquena passada de les dues orenetes grans, va arrencar el vol i van marxar totes juntes.
Va ser bonic que la trobessin. Em vaig recordar del poema de Josep Palau i Fabre que parla de les aus quan han perdut son fill... només que aquell no té final feliç i és molt trist.
dilluns, 11 de setembre del 2017
11 de setembre
Bon cop de falç
amb armes de paper.
Que encara volen fermes les cadenes!
Sortirem, avui, tots al carrer,
i defensarem les urnes plenes.
BONA DIADA A TOTHOM!!!
diumenge, 10 de setembre del 2017
Herba del vent
Us en recordeu de la Flor groga de l'herba del vent?
Doncs, quan ja és ple estiu i li han caigut els pètals queda així de despentinada i bonica.
Escabellada,
no hi ha pinta que pugui
domesticar-te.
divendres, 8 de setembre del 2017
Ermita de Sant Antoni de Camprodon
No és el cim més alt, és una muntanya petita o potser un turó gran, però dret i dreçat al mig de la vall domina el paisatge en totes direccions.
Té una taula d'orientació que començant per ponent indica: Serra Cavallera, la Collada verda, Cerverís, Serra de la Canya, Balandrau, Tres Pics, Torreneules, Fontlletera, Coma del Catllar, Pastuira, Bastiments, Gra de Fajol, Pic de la Dona, Canigó... i mooolts més i estan tan junts els indicadors que t'has de fixar molt bé en la direcció que marca i en l'ordre per a poder-los distingir.
| La Serra Cavallera |
| Vista cap a ponent |
| Cap al Nord |
dijous, 7 de setembre del 2017
Presentació de "De teulades en amunt" i trobada blocaire

El primer poema Trina
la merla, és com un cant, tot ell, com una cançó que tot de cop podríem
cantar i la música ens vindria donada
pel ritme dels versos. Una música plena de les sensacions corporals, potser
dolors, o potser neguits. Tan lliures
són les metàfores, que les adaptem
sempre a la nostra manera.
Pels dolors, pels neguits, arribem a cercar consols a tot arreu i en trobem a la
vegada alguns d’interiors i d'altres d’exteriors. Sembla com si la veu poètica s’arrecerés en
el silenci i sentís aquesta desempara a la nit, sense dormir, la sentís ben bé
sobre la pell, i busqués alguna fugida. Us en deixo un fragment:
”A la pell, el desempar desgavella
i cerco verds
llunyedans, dins l’esvoranc
esponerós, esplet de
nit de vetlla.
Mentre volen ufanosos
els cuablancs,
en una plana gairebé
entrevista,
ressegueixo l’estela
dels seus cants.”Presentació del llibre i trobada blocaire, el dia 7 d'octubre, o sigui d'aquí un mes exactament.
Va feu plans... arribeu-vos a Torelló.
Gaudireu del paisatge i de la poesia.
Gaudireu del paisatge i de la poesia.
dimecres, 6 de setembre del 2017
Inesgotables
![]() |
| Indrets oblidats dins Relats en català |
Un diàleg que ve del blog de l'Helena: En cada vers que has entès
Encara tinc
les flames despullades
de bona arrel.
S'encendran de verdor
si ve la primavera.
les flames despullades
de bona arrel.
S'encendran de verdor
si ve la primavera.
dilluns, 4 de setembre del 2017
Dibuixant fonts
divendres, 1 de setembre del 2017
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Fer de cada passa una vivència Xavier Pujol Davant la magnificència d'aquest meandre, indescriptible amb paraules fem (sense cap es...
-
És bo tenir a cada família un caçador generós, que caça no pas per possessió, ni per matar, ni per menjar. Caça només per restituir la c...
-
La meva foto "tunejada" pel Xavier Pujol Primera participació als Relats de la Carme: Relat en imatge de Xavier Pujol ...
-
"Al final, cal recordar que ni les constitucions ni la polícia derrotaran als qui lluiten amb la justícia del seu costat." Nel...









