Cada dia quan passava per davant d'aquesta porta, anant i tornant de la feina, no podia evitar d'aturar-se. Aquest bé de Déu d'iris li tenien el cor robat, a vegades els veia més blaus, a vegades més liles, segons la claror o segons la seva mirada, no ho sabia ben bé.
Quan no era el temps dels iris florits, alentia el pas i mirava també, amb enyorança, però amb seguretat i esperança que els iris tornarien.
En Roger, des de les seves limitacions de mobilitat forçoses, procurava que algú tingués cura dels iris, els volia ben vius i atractius, perquè, per a ell, aquests dos moments del dia, eren una il·lusió. Aquesta il·lusió l'ajudava a refer-se de l'accident i somiava en el dia que podria sortir a veure-la de prop i a parlar-li.
La mateixa esperança, la mateixa seguretat que ella tenia amb els iris, ell la tenia en poder reprendre ben aviat la seva vida.
