El vent ha passat i ha ferit la muntanya.
Sembla nua i amb una pell més fràgil que mai.
Em fa pensar en nosaltres, també ferits i fràgils.
Costarà temps, però tornaran a sortir herbes, arbustos i arbres.
Mentrestant el so de l'aigua no s'atura...
Com un xiuxiueig de pau i de confiança.
Tornarem, diuen les flors,
tornarem, pensen els arbres.
Tornarem, sentim nosaltres.
