En primer lloc: Les meves felicitacions a totes les Montses i Montserrats!
En segon lloc la participació als Relats Conjunts.
La Montserrat, passava hores mirant la mar, cabussada en els seus pensaments, en una mena de conformitat apresa que ni ella mateixa sabia si era de veritat o de mentida:
Diuen que tot passa, que res no dura per sempre, i és ben cert que no tenim res segur, només que tot canvia. Tot canvia: les coses bones i les dolentes.
Però ara, a mi no em serveix de res pensar que tot això passarà, que no estarem sempre així, confinats i amb risc de contraure la malaltia i de morir. Bé, si ens ho rumiem bé, el risc de morir, sempre el tenim a sobre. De malalties n'hi ha tantes que encara ens poder matar! Aquesta, sí, per la quantitat de persones afectades, sembla que espanta més, però si ho pensem individualment, tots tenim moltes probabilitats de posar-nos malalts. No tenim res de segur, mai, ni ara, ni abans ni després.
Ja ho sé que un dia podrem tornar a sortir a banyar-nos a aquest mar que m'estimo tant i segurament podrem tornar a fer un cafè o un dinar amb amics i anar al cinema o al teatre. Crec que segurament que serà així, però a mi això no em consola gens.
Al mar, quan pugui, m'hi banyaré, esclar! Perqué tu ets el mar i ho seràs per sempre. Serà l'única manera de tenir-te, però ni fer cafè, ni dinar amb els amics no em consolarà mai de tantes ocasions perdudes, de tants dies sense tu i d'aquest temps de descompte, de confinament, per acabar descobrint que tu ja no hi seràs mai més. I no, res no serà igual sense tu.
