I a sota, el mar...
I a sota, sempre hi ha el mar.
Sota les flors més tendres,
sota les flors ja seques.
Sota les punxes, sota les figues.
Més enllà de les pedres i de les herbes,
més enllà de si fa sol o núvol.
Més enllà dels petons i les absències.
Sempre ben endins, m'hi batega el mar.
"Maremar"...
ResponEliminaFeu-vos present,
Eliminaa l'altar del meu paisatge....
Un poema excel·lent. Dels millors. Crec jo. I un últim vers deliciós.
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Jordi, la teva opinió és molt important per a mi.
EliminaMolt ben acordats el poema i el paisatge. Si potser l'herba s'asseca passat l'estiu, la frescor de l'aigua propera fa que els sentiments amables no s'apaguin i es mantinguin sempre. Una abraçada.
ResponEliminaTant de bo que els sentiments amables no se'ns apaguin mai, sempre perduren en el record.
EliminaEl mar és l'esperança que sempre hi és i que mai no hem d'oblidar. La història amagada que, sovint queda tapada, però que ens fa seguir.
ResponEliminaSí, és la força que ens empeny i que ens belluga.
EliminaL'inabastable, l'inexhaurible, l'immesurable mar. Jo també penso com el Jordi.
ResponEliminaMoltíssimes gràcies a tu també, Helena!
EliminaI per tot això tan bonic que tu dius, n'hem de tenir cura, i mantenir-lo sempre net i transparent, perquè si puguin emmirallar les estrelles i la lluna plena de cara rodona i somrient!!!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Cuidem-lo, cuidem-nos.... bon vespre M Roser!
EliminaEl mar que remou i calma.
ResponEliminaAvui, que l'enyor m'embolcalla, recordar el so del mar, les seves onades, refresca.
La mar sap acompanyar diferents emocions, és sàvia. L'enyor també. Una abraçada. rits!
Elimina