Des de la torre de Llagostera


La tendresa dels arbres despullats amb la seva pell tan blanca.
Els llacs dessecats, que volen treure el cap quan hi ha pluges fortes.
La plana esplèndida que ens eixampla els pulmons i l'esperit.
I al fons, un horitzò confós encara per la distància.
I tot es vida, i tot és història i tot és futur. 
I jo acaronaria les branques, em mullaria els peus i caminaria la plana
i així crec que l'horitzó se'm faria  més abastable.


Comentaris

  1. Un paisatge molt bonic i tu el descrius molt bé...M'agraden molt ls arbres despullats dels paisatges d'hivern! aquesta foto té una mica de tot, és com un resum de la natura i la natura és vida, és clar...
    Bon vespre Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hi ha moments, en els quals sembla que el paisatge ens parli, sembla que ens inclogui a nosaltres en ell...

      Bon vespre, M Roser!

      Suprimeix
  2. Això del canvi d'any té alguna cosa d'abastar l'horitzó... encara que sigui momentani! Bon moment... llarg!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ben bé així, abastem un horitzó, però després d'un horitzó sempre ens en surt un altre! Bon any, Gemma!

      Suprimeix
  3. Anava a dir exactament el que diu la M. Roser. Que bonics són els paisatges que no tenen cap espectacularitat extraordinària.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Aquest concretament, dona sensació de pau, al menys a mi.

      Suprimeix
  4. L'horitzó mai es pot abastar, és la seva essència, això. Però ens hi podem acostar...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si ens hi acostem, de fet canviem un horitzó per un altre. I això està prou bé.

      Suprimeix

Publica un comentari

El meu blog dels pobles

Publicacions populars