Cadires de boga


Unes cadires de boga ben curioses, per apalancar-s'hi bé... d'un cancell d'una casa de Piera.

No trauré mai la cadira del meu costat. 
Encara que sovint hi segui sola i la vegi buida. 
No la trauré, no la trauré pas.
Fins i tot buida em fa companyia.
Perquè ella sap mirar-me amb els teus ulls,
i fins i tot sap quines paraules s'han de dir per ser refugi.
Per ser refugi i força i privilegi i regal.



Comentaris

  1. Unes cadires ben curioses, sembla que massa còmodes no han de ser, no ho dic per la boga que sempre n'havíem tingut, sinó perquè deu costar d'alçar-se després d'una estona d'estar tan enfonsat...Tens raó una cadira, sempre fa companyia, encara que no hi segui ningú, perquè conserva el caliu de qui l'ha feta servir abans i és possible
    que ens transmeti el què estava pensant...
    Bon vespre, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Em van cridar molt l'atenció, aquesttes cadires. Se m'acut que potser pots girar-te de costat, posat les cames cap a una banda per aixecar-te més fàcilment. No sé si és factible, perquè no ho he provat.
      Bon dia Matia Roser!

      Suprimeix
  2. Un poema molt bo fet a partir d'unes (aparentment) senzilles i originals cadires.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies Xavier! En aquesta entrada, hi havia quatre cadires d'aquestes, dues a cada banda. Em vaig imaginar que les haviet fet fer expressament (ja que no n'havia vost mai cap abans d'aquestes) com ells les volien, per estar més còmodes fent la tertúlia, prenent la fresca o el que sigui. No sabrem mai si van donar bon resultat o no, però em va venir al cap aquest poema, pensant en aquestes persones desconegudes, que havien encarregat les cadires i que s'hi havien assegut. No hi són, però ens han deixat moltes coses d'ells. I d'aquesta idea... surt el poema.

      Suprimeix
  3. No havia vist mai unes cadires com aquestes. Estic d'acord amb la M. Roser, potser t'hi pots apalancar bé però em sembla que a l'hora d'aixecar-se la cosa es pot complicar força.

    El poema, com sempre, molt ben trobat. No te'ls comento tots però en tots m'agrada veure com saps treure de cada imatge una visió personal i molt adient.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Teniu raó que deu ser complicat aixecar-se... com li deia a ella, potser de costat...

      A vegades costa trobar la inspiració per escriure. I malgrat que sovint no sabria què dir, tinc la necessitat de continuar escrivint. Si no ho faig, ho trobo a faltar. I em vaig idear un truc. Parteixo de les imatges que em criden l'atenció pel motiu que sigui i aleshores em converteixo en elles, o bé en els personatges, o en un objecte, m'imagino al seu lloc i explico les meves coses des d'aquest lloc, que no és la meva realitat. Però el resultat sí que pot ser-ho o a vegades no, depèn. A mi m'agrada més quan acosegueixo que ho sigui, que no pas quan resulta una cosa totalment inventada. Perquè la meva motivació per escriure mai no ha estat literària, sinó emocional.

      Gràcies Mc!

      Suprimeix
  4. Un altre poema en el que em projecto totalment! Darrerament sempre és així, i auxò no és fàcil! Una mostra que és bona poesia la que fas!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Helena. Em fa il·lusió que t'hi trobis. És un bon senyal.

      Suprimeix
  5. Però vols dir que han de ser massa còmodes aquestes cadires? Em sembla que et pot quedar l'esquena feta un cromo...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No en tinc ni idea, només les vaig trobar molt curioses....

      Suprimeix

Publica un comentari

Publicacions populars