Relats conjunts de novembre: Ars moriendi
Tancava els ulls i ni així deixava de veure'ls. Obria els ulls i continuaven allà. No seria pas un mal son? Quines ironies té la vida, morir en mig d'un mal son, és com una broma de mal gust. Però aquest últim repte de la meva vida, jo l'havia de guanyar. Alliberar-me del mal son i dels personatges inexistents.
Vaig buscar el mòbil, vaig fer unes quantes fotografies dels personatges i a la pantalla del mòbil sortia el llit, la calaixera, la finesta, la tauleta de nit, els dos llumets que hi feia servir per llegir... etc... ni rastre dels personatges. La tecnologia venia al meu rescat. Si no surten a les fotos és que no hi són. Buf!!! quin descans! Fora mals sons.
Vaig buscar a través del Telegram, les persones que més estimava, per acomiadar-me d'elles. Soc lluny de vosaltres, us trobo a faltar, m'estic morint, us estimo. Vaig rebre immediatament tot de cors, de petons d'abraçades virtuals, que van ser suficients per a poder sentir que encara formava part de la meva tribu particular i per foragitar tots els mals pensaments. Quan no tens res més que t'acompanyi, un mòbil pot ser tot un món de proximitat i d'afecte.
Al menys que ens deixin morir tranquils quan arribi l'hora. Sense intermediaris no desitjats. Tal com fa la teva protagonista: ella tria a qui es vol comunicar el darrer adéu.
ResponEliminaA vegades hi ha relats, en els quals no saps com posar-t'hi, però després van sols, ni que siguin agafats pel pèls. Però ella tria, sí, encara que sigui lluny i estigui sola. Ho hauríem de saber fer sempre: triar
EliminaSeria desitjable poder disposar d'alguna cosa més però és ben cert que, posats a triar, és millor la companyia que et dona la realitat que sabem del cert que hi ha darrere la virtualitat d'una pantalla que no la que et poden oferir uns sants o uns dimonis imaginats. Potser hi ha persones que en tindrien prou però tampoc és el meu cas.
ResponEliminaÉs un relat que m'ha deixat un regust agredolç. El plantejament és trist però el final l'he trobat esperançador.
Tractant-se de la mort, sempre hi veig una part trista, no me n'he sabut escapar...
EliminaFa tanta companyia, el mòbil! Penso en els presos polítics, que no en poden tenir.
ResponEliminaTens raó, en fa molta i ens connecta a moltes persones. Jo tambe hi penso en els presos polítics.
EliminaSi va poder morir tranquil·la i sense dimonis a prop, la escalfor que va rebre de les persones estimades li va fer molt de bé ! .... a pesar de tot ha de ser trist morir sol .
ResponEliminaEs fa el que es pot, depenent de els circumstàncies... ves a saber els motius pels quals es trobava sola i lluny de tothom.
EliminaCaram quins malsons...Potser val més tenir insomni!!!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Insomni del moribund, seria aquest...
EliminaBon vespre, MRoser.
No soc gaire amiga dels finals feliços, Carme, però aquí em feia falta, eh? Tu ho has dit: si morir-se ja és prou dur, morir-se en mig d'un malson ja és una broma de mal gust. Ben trobada la il·lustració, en aquest mes, tradicionalment, de difunts!
ResponEliminaJo sí, que en soc amiga... però t'entenc, aquest feia molta falta. Morir ja és dur, morir sol, encara més...
EliminaEn moments com aquest, el mòbil pot ser d'ajuda i ens pot aproximar aquells que no hi són. El que no sé és si pot allunyar aquells fantasmes que ronden el nostre llit de mort.
ResponEliminaEn aquell moment li va donar la seguretat que necessitava per fer-los fora.
Elimina