Un bon dia, la Cesca va trobar un espill amable que li retornava una imatge prou fidel, però sobretot molt positiva. Era un espill més complaent que aquell altre del marc daurat, que no li agradava gens: crític, dur i amb un punt de crueltat.
Aquest nou espill li provocava, sempre, una acceleració dels seus batecs que la feia sentir molt viva i molt feliç. Li havia permès de deixar enrere aquell enyor enganxós que l'havia acompanyat durant tant de temps. Ja sabia que la vida era un dels molts camins possibles i sempre plena de llum i ombres. Però tot anava canviant poc a poc.
La Cesca i el seu nou espill, van intercanviar moltes paraules, van escriure moltes lletres i van confegir uns fils de conversa que no tenien final. Sempre hi havia més i més coses per compartir. Es van reconèixer i van fer del seu reflex mutu un gran acompanyament. Es van estimar a totes dues bandes del mirall, el qual van aprendre a travessar amb molta facilitat.
