La porta del gessamí
Els pètals tapen esquerdes
i perfumen els racons,
La tendresa ens cobreix les arrugues de la pell
i l'alegria ens fa oblidar que ...
el temps ja ens pesa una mica.
Publicat per
Carme Rosanas
A la Roser
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
La poesia ens fa assaborir la tendresa.
ResponEliminaL'amor alleugereix el pes del temps.
"...el gessamí, quan l’amada
s’ajeu, pàl·lida a dormir,
el té viu sense saber-ho,
al cabell que es descenyí.
La rosa fa enamorar-se
i el gessamí defallir."
(Josep Carner)
No coneixia aquest poema de Josep Carmer. És preciós!
EliminaMoltíssimes gràcies, Xavier!
Em recorda el que deia Rosa Cabré a la carrera, que la vida és una roca de duresa coberta de vels de felicitat.
ResponEliminaQuina frase més poètica, també!
EliminaM'agrada molt!
Moltes gràcies, Helena!
Un gessamí Amb tota la seva ufanor , intenta entrar per la porta mig enderrocada, segur que s'apartarà per deixar-lo entrar. I a mi em recorda en Verdaguer:
ResponElimina"A l’ombra d’un gessamí
mirava un matí
d'escloure l’albada;
cada flor era un estel,
i el verd cobrecel
era una estrellada".
Bon vespre, Carme.
Preciós també, com sempre, Verdaguer! Gràcies M Roser!
EliminaSi només és una mica, rai!
ResponEliminaÉs un dir, per no exagerar.... no sé si és molt exacte.
Elimina